L'endemà de l'Onze de Setembre de fa un any, el president Mas, impactat per la contundent manifestació independentista, es va precipitar en enterrar la proposta de pacte fiscal i, tot seguit, es va imaginar ell mateix com a líder d'aquell clam popular. L'error de càlcul el va condemnar assumir el “pla exprés” cap a la independència .

Mas ha cavalcat fins a les vigílies de la Diada el tigre del ara o mai, atiat amb perícia pels seus socis, alguns companys de partit, per entitats independentistes i per un sector social altament mobilitzat. Aquest tigre no és de paper, sinó un sòlid i captivador estat d'opinió sobres els efectes màgics de la separació imminent de Catalunya d'Espanya. El gest polític de Mas contradiu obertament el discurs dels republicans, de moment més en l'esperit que en la literalitat.

Ara, el president vol recuperar marge de maniobra, admetent els perills polítics i jurídics d'una convocatòria il·legal, les dificultats de gestionar el resultat d'una consulta ineficaç; molt més grans que l'administració d'un compromís electoral, per més plebiscitàries que siguin les eleccions. I, arribat el cas, sap que els parlaments son els cementiris de les promeses inviables.

La magnitud de l'èxit de la cadena independentista de dimecres pren més rellevància, atès que serà l'argument central de la resposta d'ERC al president. El trencament de l'entesa amb CiU portaria Mas al límit de tornar a muntar el tigre o quedar en minoria, a més de negar el plebiscit en dividir l'oferta independentista. Assumir la tàctica del president, implicaria l'enfrontament de Junqueres amb els més extasiats dels seus, arriscant un càstig electoral; però, sobretot, donaria ales a Mas per volar en la direcció que més el convingui.

El dret a decidir no caducarà mai i crear un consens social i polític sobre el futur de Catalunya demana temps. Temps és el que persegueix Mas; per veure si la “tercera via”, la del sobiranisme federal és capaç de formalitzar una proposta clara; per comprovar si l'Estat espanyol i l'unionisme donen alguna senyal d'intel·ligència política assumint que el model de relació institucional i financers actual és insostenible i obrint la porta a un pla constitucional, prèvia reforma. En definitiva, ampliar la gamma d'alternatives a la situació.