Catalunya en dèficit comercial de bolets

L’afició al bolet a casa nostra és un problema econòmic desequilibra la nostra balança comercial, que afavoreix descaradament tant altres zones de l’Estat espanyol, coses del costum, i sobretot a les economies emergents dels països de l’Est com Romania, Rússia, Hongria, Bulgaria o Polònia, que han descobert a les llars catalanes com un client de màxima preferència i fidelitat. Ceps, rovellons, llenegues, fredolics, carlet, trompeta de la mort , rossinyols i el que faci falta. El que es cull es ven, i el més important, sense que el preu importi.

En concret, el principat importa aproximadament el 85% del bolet que consumeix, provinent un 25% dels Alps o dels Càrpats, un 20% de països de l’Est i la resta sobretot d’Aragó, Extremadura i Castella-Lleó, on ja s'ha de pagar per poder omplir el cistell  .

Un debat difícil d'encarar a casa nostra, som un país de muntanya i tothom es veu en cor de trepitjar qualsevol bosc i, el que és més tràgic, sense cap prevenció. A Catalunya, el 85% dels boscos són privats, i pel micòleg Juan Martínez, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i estudiós del "fenomen boletaire assegura que "els catalans no som conscients que la majoria dels boscos són privats" i "quan anem a buscar bolets fem coses tan estranyes com amagar-nos". Martínez considera "necessari" regular l'activitat "per conciliar la part lúdica i, a vegades, econòmica amb la protecció i el futur dels boscos".  

L’activitat extractiva

El bolet és més productiu que la fusta. Només cal recordar que es calcula que al Prepirineu s’arriben a trobar, de mitjana anual, 9 kg de bolets comestibles per hectàrea. Això significa aproximadament uns 30 euros per hectàrea, un rendiment econòmic superior al que s’obté de tala arbres i vendre la fusta. Al capdavall, la producció de bolets al Pirineu català genera anualment una activitat d’entorn un milió d’euros.

L’avantatge d’aquesta activitat econòmica és que no està sotmesa a cap regulació específica i que, de moment, el Leviathan de l’administració no hi posa la grapa. Per altra banda, les condicions climatològiques no ajuden. Ni per poc ni per massa, perquè malgrat la demanda el preu que es paga als productors ve marcat per la clàssica llei de l’oferta i la demanda: si n’hi ha molts el preu baixa, si n’hi pocs el preu puja però no n’hi ha tants.

La crisi fa sortir buscadors com bolets

La crisi ha convertit a molta gent en buscadors de bolets de nova fornada. Com una manera senzilla de treure’s un sobresou que mai va malament. Gent a l’atur, pensionistes, joves sense feina o romanesos que coneixen les debilitats dels paladar català s’entretenen des de dimecres fins a divendres a buscar bolets i vendre’ls als intermediaris del mercat que o bé venen a buscadors de cistell buit o bé a botigues i mercats. Serien els assentadors de bolets com en altres branques dels mercats.

No es pot obviar que caçar bolets és l’activitat de l’economia submergida per excel•lència.
Fins i tot, existeix una llarga tradició conservera en la indústria catalana basada en el bolet que ajuda a pal•liar la gana de bolets durant tot l’any. És el cas de Conserves Coll, una empresa de Castellterçol, al Vallès Oriental, que en més de cent anys ha esdevingut un clàssic en el mercat de la conserva del bolet en el mercat internacional.

  Boletaires Foto: Salomé Escribá / ACN


Efectes econòmics col•laterals

La febre del bolet no només viu del bolet en si. Cal comptar amb l’efecte dinamitzador del fet d’anar a caçar bolets: belluga el turisme  local, sobretot la restauració, en zones que estarien força deprimides del tercer sector com és el Pirineu i el Prepirineu en una època de l’any que ni fa calor ni tampoc neva. A més, Fires i Festes del bolet han sortit precisament com el seu protagonisme els darrers anys que han ajudat a crear una mística boletaire sobretot a la Santíssima Mare de Déu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
 

I si el cultivem?

Si bé hi ha empreses com Bolet Ben Fet o IMC que es dediquen al cultiu professional de xiitake, la gírgola o el xampinyó, encara resta lluny la producció intensiva del rovelló. Tot i que algun llest ja hauria venut pins amb fongs de rovelló. Però això ja és un tipus d’economia que fregaria la legalitat boletaire.

Quin és el secret més ben guardat?

Hi ha dos grans secrets en el món dels bolets. Un, on es troben. Aquest es resolt fàcilment: per trobar-ne, només cal que n’hi hagin. Un segon, quina quantitat exacte de diners belluga el bolet i el seu entorn. I aquí entraria la filosofia de Karl Popper, només podem conjecturar. Que Déu i la natura conservi per molts anys els bolets, els irreductibles bolets. 

És recollir, caçar, collir o buscar bolets. Lluny de l’economia del valor afegit, de les agrestes discussions sobre el canvi del model productiu i de la nova economia, persisteix a viure  el que l’economista Fernando Trias de Bes qualifica com l’economia medieval: l’economia del bolet.