Reindustrialització és la nova consigna en el discurs de la política econòmica a la Unió Europea. Hi ha una estratègia per fer-la viable? Sí, segons assegura Guillem López-Casasnovas, catedràtic de la UPF en la introducció del número 92 de la Revista Econòmica de Catalunya (REC), que dirigeix. Aquesta edició té com a tema central El retorn de la política industrial a Catalunya. Sectors estratègics. Per López-Casasnovas, Mario Draghi l’ha posat negre sobre blanc. Però el que no hi ha és la voluntat política de la UE d’engegar aquesta reconversió industrial.
La revista s’ha presentat aquest dilluns a la seu del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), amb la vicedegana Àngels Fitó i una conferència del secretari d’Estat d’Indústria, Jordi Garcia Brustenga. El secretari d’Estat ha posat en valor l’aposta europea, després de la covid, per la reindustrialització, amb un rebrot més fort de l’economia, una actuació de Brussel·les molt diferent de la que es va produir després de la crisi de Lehman Brothers.
“Estem en un canvi de model productiu. Només amb els PERTE, 1.500 empreses estan duent a terme una transformació digital, amb més projectes d’inversió que crisis industrials”, ha assenyalat. La política industrial ha passat de ser d’uns 2.000 a 12.000 milions d’euros i el secretari d’Estat ha anunciat la voluntat d’aprovar la Llei d’indústria i autonomia estratègica. Una llei, però, aturada de moment al Congrés.
Garcia Brustenga ha explicat que ara s’està fent la darrera crida a les empreses que vulguin avançar en sostenibilitat i energia verda per acollir-se al Pla de Recuperació. “Volem mantenir el nivell de despesa que s’acosti a la política industrial que fan Itàlia o França, una política seriosa”. Ha assenyalat que la UE té política agrària, però no té política industrial: “No és cada país el que ha de dissenyar la seva cadena de xips sinó que cal un enfocament global europeu”. Jordi Garcia també ha reclamat el “debat necessari” en seguretat i defensa, que és “una oportunitat per les pimes i tota l’economia civil”.
Les economistes Laia Maynou i Maria Callejón han presentat el contingut de la revista, que ofereix en dinou articles una perspectiva de l’estat de la indústria amb mirada polisèmica, repassant el component geopolític (Joan Tugores), l’exigència d’una sobirania tecnològica (Xavier Ferràs), una visió sobre els sectors tradicionals com la química (Antoni Zabalza), l’alimentari (Francesc Reguant), els transports (Anna Matas) o els nous sectors punters com la biomedicina i la política científica (Andreu Mas-Colell).
L’economista Maria Callejón ha plantejat el debat de si la UE podrà recuperar el terreny perdut respecte de la Xina, mentre estan desapareixent els cànons que han guiat el comerç internacional, enmig de les noves polítiques aranzelàries que venen de Washington. Un model, l’europeu, en qüestió malgrat tenir com a emblema un estat del benestar molt més robust que els seus principals competidors.
La despesa pública europea representa en aquests moments el 50% del PIB, molt per damunt dels Estats Units i la Xina, tot preguntant-se si podrà seguir sent així en el futur. L’economista, fent-se ressò de l’enfocament de la majoria d’experts convocats per la REC, ha considerat incert que en aquests moments Europa disposi de les institucions i la cultura social que poden permetre-li fer el salt econòmic i tecnològic que ha de fer.
