Què se'n fa de la roba que ja no fem servir i no volem llençar? Els contenidors taronges, de Roba Amiga, i vermells, de Moda Re, fan fila a les portes de la planta de Formació i Treball de Sant Esteve de Sesrovires. Esperen, buits, que els retornin al punt de recollida per començar el procés una altra vegada. Mentrestant, el Luciano coordina l'entrada del material, que arriba als 10 milions de quilograms anuals. L'imminent trasllat a Sabadell permetrà superar-ne els 20. "El creixent volum de feina ens ha obligat a ampliar la infraestructura", treu pit el director de Moda Re, Albert Alberich.
Moda Re, d'àmbit estatal, i Roba Amiga, d'àmbit català, són les dues cooperatives sense ànim de lucre que vertebren el projecte de Formació i Treball, l'empresa d'inserció sociolaboral per a persones en risc d'exclusió sota el paraigua de Càritas. Gestionen de manera ecològica la recollida, el transport, el tractament i la venda o reciclatge del 42% de la roba que es dona a l'Estat i, alhora, preparen milers de treballadors per reenganxar-se al món laboral i a la societat.
Per les mans del Luciano passen peces d'arreu, tot i que hi ha més plantes repartides en diversos punts de l'Estat. El seu és un clar exemple d'èxit del programa. Un dia va venir de vacances a Barcelona i ja no va tornar a Milà. Prové d'una família benestant, però es va desviar per avorriment, diu. Després de cinc anys dormint a l'aeroport i tres en caixers automàtics, la seva salut va empitjorar i va haver d'ingressar a l'Hospital Universitari de Bellvitge. Fins aleshores, només pensava a consumir. Encadenava entrades i sortides de presons i comissaries.
El van posar en contacte amb un centre de desintoxicació de Càritas i, ja amb 40 anys i cap expectativa de futur, el van derivar finalment al projecte de Formació i Treball. Quan va finalitzar el contracte màxim de tres anys, el seu rendiment era tan satisfactori que el van incorporar com a fix i ara dirigeix un equip d'una desena de persones que, com ell, busquen una segona oportunitat. S'ha casat i s'ha comprat una casa, i veu el futur amb optimisme.
Part de la seva feina és escoltar la gent i donar-li un cop de mà. El seu bagatge, del que no renega, li permet identificar i entendre els companys exdrogoaddictes i ex-presos. "Aquí tothom té algun problema. Intento ser agradable i ajudar a fer més amena la jornada laboral", diu. A l'interior del recinte, la ràdio i la fressa de les màquines posen la banda sonora a dues línies de tractament, que a Sabadell en seran quatre. Permeten obtenir el producte final que s'envia a les botigues o a altres països —la majoria africans— després de superar el filtre de qualitat.
La resta, es prepara per reciclar. En cadascuna de les etapes del procés hi treballen mans com les del Luciano. També de dones víctimes de violència de gènere, gent sense llar i migrants en procés de regularització. "Fem el contrari que la resta: quan estan formats, volem que saltin a l'empresa ordinària i deixin el lloc a un altre", explica Alberich.
Com funciona Formació i Treball
A Formació i Treball no són especialistes en addiccions ni habitatge ni maltractament. Per això, treballen amb la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), els Centres d'Internament d'Extrangers (CIE) i els serveis socials municipals, així com amb altres entitats com la Fundació Arrels, Projecte Home, Càritas i Sant Joan de Déu. També reben ajudes de la Generalitat i el govern espanyol, tot i que només suposen un 10% del pressupost total.
De manera coordinada amb les entitats que els deriven cada usuari i amb els tècnics d'acompanyament i inserció —que en fan el seguiment i l'avaluació—, determinen si la persona està en condicions d'aprofitar el programa que ofereixen. Aleshores, comença un itinerari que consisteix en un contracte laboral d'entre sis mesos i tres anys amb sou immediat i diversos cursos de formació personalitzats. Cadascú és derivat a un lloc de treball d'acord amb les seves aptituds. Finalment, els tècnics d'ocupació de Formació i Treball els aconsegueixen pràctiques i ofertes laborals.
El camí des del Luciano fins a la Zoraida i la Mariut
La Zoraida i la Mariut s'ocupen de l'última etapa del procés. Són les treballadores d'una de les més de 150 botigues de Moda Re a Catalunya. La Zoraida, de família espanyola però nascuda a Veneçuela, va emigrar el 2021 després de patir dos intents de segrest. Va deixar enrere un pis i un negoci de 15 tintoreries per començar de zero a Catalunya i va topar amb el programa de Formació i Treball a través de Barcelona Activa. Com el Luciano s'ha incorporat com a treballadora indefinida després d'esgotar el contracte de tres anys.
La Mariut, en canvi, encara està a l'inici del procés. També és veneçolana, però a diferència de la seva compatriota, va venir sense papers i està en tràmits d'obtenir la nacionalitat espanyola. De moment, disposa del permís de residència per motius humanitaris. El marit, que també forma part del programa de Formació i Treball, està de baixa per motius de salut i tenen dos fills menors. És professora, però la seva titulació és paper mullat fora de Veneçuela.
Fins a arribar al punt de venda, però, la roba passa per un llarg procés de tractament amb múltiples etapes. Cadascuna, amb les respectives històries de superació. El Luciano i el seu equip descarreguen el material dels contenidors, furgonetes, camions petits i tràilers. Omplen sacs enormes, els pesen i els introdueixen al circuit. A dins, fan la primera separació. Paper, plàstic i roba. Les sabates, d'una banda, i els impropis (bolquers, compreses, peluixos i altres productes mal dipositats), de l'altra.
Treuen la roba contaminada amb taques de sang, orins i pel d'animal. També la desgastada o amb forats. "A l'estiu apareix vida entre els carregaments", expliquen. Ho classifiquen per peces. Pantalons, samarretes, roba interior... Tornen a cribrar entre reutilitzable i reciclable -i reciclable de cotó o sintètic-. Distribueixen en contenidors i comproven la qualitat. Pesen, classifiquen, premsen, fan bales i etiqueten. 80% cotó, 70% polièster... Ho desen en capses de cartó i, aleshores sí, les envien a les botigues.
Mentrestant, l'altra línia prepara els enviaments a l'estranger, on també generen llocs de feina. I, més enllà, en un racó de la planta, més treballadors determinen quina és la composició de la roba i la classifiquen per reciclar. Abans ho enviaven tot al Sud-est asiàtic, però ara ja són capaços de convertir-ho en material de primer nivell a Europa, amb processos més ecològics i menys emissions per transport. Si bé, tot això és secundari. "Gestionar la roba de manera ecològica és important, però el nostre gran objectiu és generar llocs de treball", subratlla Alberich. I, amb cada lloc de treball, una nova oportunitat. Tot, gràcies a la roba que ja no vols i diposites als contenidors vermells i taronges.