El com i el per què de la crisi del 29
Dues serien les causes segons els historiadors econòmics: la superproducció de mercaderies i la forta especulació de capitals que caracteritzava l’economia global després de la primera guerra mundial.
Europa a partir de 1925 va entrar en una fase de , diguem-ne, relativa prosperitat, i la màquina d’imprimir bitllets es va engegar sense tenir gaire present les reserves d’or que avalaven la impressió de la moneda. Per tant, el bitllet perdia solvència, i va entrar en joc la inflació.
 Als Estats Units, els divertits anys 20, van ser alegres, pròspers i recoberts d’una “dolce far niente”. Els EUA tenien al rebost la meitat de les reserves d’or i una llarga llista de clients- països europeus- països europeus- que pagaven puntualment ingents quantitats de diners com a retorn dels crèdits de guerra. Una prosperitat que animava la febre inversora que especulava capitals amb una alegria desbocada a Wall Street.
El ja famós 24 d’octubre de 1929, dijous negre, un bon grapat de valors borsaris es van posar a la venda a Nova York a preus cada cop més baixos. En poques hores milers d’accions van perdre valor fregant la condició de paper mullat a causa d’un allau de venedors que es volien treure les accions de sobre davant un mercat sense compradors.
Amb la borsa per terra, el castell va començar a caure. En consolidar-se la situació d’inseguretat general els bancs van rebre les primeres patacades, els clients retiraven els dipòsits i els deutors van deixar de pagar. Els números són clars: cinc mil bancs van fer fallida.
Europa a partir de 1925 va entrar en una fase de , diguem-ne, relativa prosperitat, i la màquina d’imprimir bitllets es va engegar sense tenir gaire present les reserves d’or que avalaven la impressió de la moneda. Per tant, el bitllet perdia solvència, i va entrar en joc la inflació.
 Als Estats Units, els divertits anys 20, van ser alegres, pròspers i recoberts d’una “dolce far niente”. Els EUA tenien al rebost la meitat de les reserves d’or i una llarga llista de clients- països europeus- països europeus- que pagaven puntualment ingents quantitats de diners com a retorn dels crèdits de guerra. Una prosperitat que animava la febre inversora que especulava capitals amb una alegria desbocada a Wall Street.
El ja famós 24 d’octubre de 1929, dijous negre, un bon grapat de valors borsaris es van posar a la venda a Nova York a preus cada cop més baixos. En poques hores milers d’accions van perdre valor fregant la condició de paper mullat a causa d’un allau de venedors que es volien treure les accions de sobre davant un mercat sense compradors.
Amb la borsa per terra, el castell va començar a caure. En consolidar-se la situació d’inseguretat general els bancs van rebre les primeres patacades, els clients retiraven els dipòsits i els deutors van deixar de pagar. Els números són clars: cinc mil bancs van fer fallida.
L’efecte dominó.
Les empreses amb problemes financers s’arruïnaven, les indústries s’omplien d’estocs que no podien vendre, els preus baixaven, la producció s’aturava i milions d’obrers es quedaven a l’atur. Un exèrcit d’aturats i la reducció dels salaris reals, va fer disminuir encara més la demanda, i per tant, el magatzem s’omplia de productes que ningú comprava. La crisi generava més crisi.
Una nova política d’intervenció estatal (New Deal), i la Segona Guerra Mundial, van ajudar a superar als EUA una de les crisis estructurals més profundes de la història contemporània.
Una nova política d’intervenció estatal (New Deal), i la Segona Guerra Mundial, van ajudar a superar als EUA una de les crisis estructurals més profundes de la història contemporània.
La crisi afecta a Europa
Si un no pot pagar ni les seves factures, menys pagarà la dels altres. Per tant, els Estats Units van restringir els crèdits i les inversions a Europa. En tancar-se el major mercat mundial i el creditor amb més garantia Europa va entrar en el caos total: excés d’inflació, afrontar les reparacions de guerra, disminució de la producció, augment de l’atur i caiguda dels preus agrícoles. Una situació que va obrir la porta de la qual encara passa corrent d’aire: el feixisme que va imperar com a forma normal de govern fins el 1945 a Europa i fins el 1975, que van caure els portuguès i el règim espanyol.
