I Jesús va respondre als deixebles: “A qui té se li donarà i en tindrà de sobres; però, a qui no en té, fins i tot el que té se li traurà”. Mateu, Evangeli, 13, 10 a 13. Curiós que aquest apotegma la tradició judeo-cristiana li hagi fet escriure a Sant Mateu, un  recaptador d’impostos reciclat a apòstol de Jesús de Natzaret. Què faria Sant Mateu davant la crisi? Pujaria o baixaria els impostos? En qualsevol cas, Jesús no era Robin Hood.

Recordem el seu desè manament  “no tindràs cobdícia dels bens aliens”. Ara bé, també cal recordar, que agradi o no, el capitalisme, per alguns, encara és pecat.Afirma un principi no escrit de l’economia que “allò que no es paga es guarda”. Per això és recomanable apujar els impostos. Com que els diners estalviats pels ciutadans porucs que davant la crisi, no gasten ni respirant, l’Estat se n’encarrega d’assegurar-se que gastin. Ho fa a través dels impostos que recapta, per gastar en inversió pública per ajudar a mantenir amb cert ritme l’economia.

Aquesta és l’arma del govern Zapatero, apujar l’IVA, eliminar deduccions de l’IRPF i penalitzar  les galdoses rendes de capital. Una tàctica que té defensors, detractors i complementadors, els que creuen que apujant impostos no n’hi ha prou. Aquest és el dilema de Sant Mateu, podríem preguntar-li a ell  ja que seria aquest santbaró qui guarda llegendàriament el secret de les finances i els minsos problemes fiscals de l’Esglèsia.

Primer, què és un impost?

Un il•luminat com el sociòleg oficial de Mussolini, Vilfredo Pareto, va enunciar el “principi de distribució”. Una premissa que postula que com que els rics no volen donar per no ser menys rics que els rics que no donen, l’estat treu la porra i els obliga a pagar tots per igual. Aquí està la mare dels ous.

És a dir, tècnicament, un impost és una eina per redistribuir la renda i l’artilleria pesada de la temuda política fiscal. Principi distributiu de Robin Hood, agafem allò que “sobraria” als més rics i ho repartim entre els més pobres, amb un objectiu de doble direcció: garantir l’estabilitat econòmica i, de retruc, mantenir la pau social.

Per cert, en diuen impostos i no col•laboracions, perquè ho imposen. A més com totes les coses d’aquesta vida n’hi de diversos tipus, però genèricament, és classifiquen en dos grans grups: els progressius i els regressius.

a) Impostos progressius

Són aquells que pretenen aconseguir que la riquesa dels ciutadans, una vegada deduïts els impostos, presenti menys desigualtat, que abans de deduir-los. És a dir, el seu import depèn de la capacitat de pagament de la persona. Són els impostos directes, com ara l’IRPF, l’impost de societats o l’impost sobre el patrimoni.

b) Impostos regressius

Simplement serien aquells que en ser aplicats incrementen les diferències de riquesa. Els impostos indirectes com ara l’IVA o l’impost sobre la benzina.

David Ricardo (caritacura esquerra amb Adam Smith), un dels economistes clàssics per excel•lència, afirmava que “els impostos són una part del producte de la terra i del treball d’un país que es posa a disposició del govern; i que en darrer terme, sempre surt del capital o de la renda del país”. Sàvies paraules del fill d’un jueu holandès que treballava de corredor de borsa i que el va matar una otitis mal curada. L’economia i les orelles no s’entenen gaire.

Però en la situació de crisi que es viu a l’Estat espanyol és bo apujar impostos? És bo crear més dèficit? La resposta, com diria l’amic Dylan, és al vent. Sobretot al vent dels agents socials que expliquen la mesura depenent quin paper fan a la fira.

Sí i no, i tot el contrari.

D’entrada els secretaris generals dels sindicats més importants de l’Estat, CCOO i UGT, l’única crítica que pronuncien de la pujada d’impostos és que s’ha quedat curta.
A l’altra banda Victorio Valle, director de la Fundació de Caixes d’Estalvi (Funcas), ho té clar. Per Valle, cal pujar els impostos, però amb això no n’hi ha prou. Cal reduir la despesa pública. Una mesura apressant sobretot tenint present que el dèficit de les administracions públiques superi a final d’any el 10% del Producte Interior Brut (PIB). I com deia el que es coneix com a primer economista Adam Smith, “el camí sense retorn, un camí del deute és un camí sense retorn, un camí on es perd la potència productiva o la vergonya”.

Per Valle, és una “ximpleria” pensar que pujant impostos es solucionarà el problema del dèficit, ja que es necessitaria una “pujada impositiva de vint punts”. Per tant, pel director de Funcas, el que convé “es entrar amb la destral a fer net en la despesa”.

Una opinió semblant és la de José María Casado, el cap de relacions internacionals del Consell General de Col•legis d’Economistes, que afirmava la setmana passada “que tot està inventat”. Per Casado “la resposta es troba als manuals d’economia i passen per apostar per polítiques d’oferta i deixar estar les polítiques de demanda”. És a dir, més mesures a llarg termini i no a curt termini.

El president del mateix Consell, Valentín Pich, però, avisa “el problema no s’aborda amb una idea lluminosa”. A més per Pich convé també mirar les quotes a la Seguretat Social. Faci el que es faci, per l’òrgan rector dels col•legis d’economistes , s’ha de mirar de no castigar el dèbil sistema productiu. El president del Consell General d’Economistes té clar “que és necessari demanar certs sacrificis a la societat en moments com ara”.

No ho veu tan clar el sector turístic. La Taula de Turisme creu que la pujada de l’IVA incrementaria el cost dels paquets turístics i podria fer perdre competitivitat  respecte d’altres mercats emergents.  Per Juan Andrés Melián, president de la Taula de Turisme “una pujada de l’IVA desincentivarà el consum”. Una opinió a tenir en compte si tenim present que el turisme és un dels tres motors econòmics de l’Estat.

Gregorio Izquierdo, per part del Instituto de Estudios Económicos, “és lògic pujar impostos per reduir el dèficit, però no és la solució, ja que el problema és l’augment de la despesa”.
Pel que fa a les Centrals de Compra i Serveis, la puja d’impostos és “un càstig als consumidors”.

Més guerriller amb la mesura es mostra l’ínclit  catedràtic emèrit d'Hisenda Pública José Barea (foto inferior). Barea va dir aquest diumenge que la pujada d'impostos aprovada pel Govern "endarrerirà la sortida d'Espanya de la crisi econòmica", ja que redueix la renda disponible i en conseqüència retallarà el consum.
Barea es va mostrar "contrari a tota pujada d'impost en recessió", de manera que va assenyalar que no entra "a discutir si un impost és millor que un altre".
"Qualsevol impost no em sembla encertat", va subratllar l'economista, que va destacar la necessitat de reduir la despesa pública per afrontar un dèficit que estima arribarà al 10% del PIB.

Conclusions

Tots els especialistes coincideixen amb un tagline, “amb la puja d’impostos no n’hi ha prou, cal fer net en la despesa de l’estat”. Si bé, es reconeix que ara com ara és necessari apujar impostos, el missatge soterrat és clar: “la naturalesa de les despeses públiques és essencialment de consum improductiu i ,que, per tant, el seu finançament frena l’acumulació de capital”.
Segurament que Sant Mateu recomanaria a Jesús apujar impostos indirectes, perquè no és tan greu. Al capdavall la pobresa és un estat mental, una font de confort sobretot pels que no són pobres. Sia com sia Zapatero té un objectiu més que lloable, evitar que la crisi esdevingui en una profunda recessió i acabi perjudicant el sistema democràtic.