Opinió

Els beneficis de Ryanair cauen un 24% el darrer trimestre

ARA A PORTADA

20 de juliol de 2010
He passat aquest dissabte en un meravellós racó de la Costa Brava. Passejant amb els nostres amfitrions pels carrers d'una de les urbanitzacions camuflades en el paisatge anava rebent informació sobre la gent que hi conviu i he arribat a la conclusió de què aquesta Costa ja és poc nostra. En els carrers pels que he passejat, tot ells amb noms catalans, comparteixen espai una baronessa que diu que resideix a Andorra i un dels membres del que fou emblemàtic grup musical català i després gran productor televisiu, però el cert és que la majoria dels ocupants de les mega-mansions són estrangers, majoritàriament de Rússia, i que per arribar a les paradisíaques platges de la zona o a les caletes de somni que s'hi amaguen, o tens vaixell, o vas amb algú del lloc, o et toca barallar-te amb vigilants que obstaculitzen el teu legítim accés a unes transparents aigües que són de tothom.

Què volem dir aleshores quan parlem de "el nostre país"? Tenim un conflicte polític obert entorn la qüestió de qui és titular del dret a decidir dins d'un Estat, perquè hi ha tot un corrent ideològic que afirma que qualsevol que hi visqui té el mateix dret a votar les decisions polítiques fonamentals. Tanmateix això significaria equiparar la condició de nacional a la d'estranger, amb una reducció a zero en el sentit de la distinció entre ambdós termes. Som conscients del que això significa quant a pèrdua d'identitat, quant a capacitat de rebre de forma generosa i ferma qui s'hi arriba?

Imaginem que això fos així, que nacionals i estrangers d'un país poguéssim decidir qui som. Qui seríem? No hi ha fins i tot qui diu que les onades migratòries que vingueren d'altres llocs d'Espanya tenien un sentit colonitzador? No haurien de dir, aleshores que de mica en mica, a cop de venda incontrolada, es pot arribar a produir la paradoxa? Els propietaris de la terra no serien del nostres.. Qui són els nostres?

Aquesta, que sembla una qüestió folklòrica, té rellevància política capital. Els que més reivindiquen el dret de vot per a tothom més apropen la possibilitat d'esborrar la identitat, un principi que suposadament l'independentisme reivindica com a basilar.