El tercer tipus és el que més agrada a les empreses. Són els sincers (17% a 16%), persones que tenen una alta voluntat de pagar, però que passen per un moment complicat. Les entitats financeres tendeixen a negociar amb aquests clients, ja que no els interessa que es mantinguin en morositat (això les obliga a destinar uns diners a proveir la pèrdua possible) ni executar la garantia (normalment un pis que el banc es veu obligat a vendre).
 No els hi posen tan fàcil als relaxats (15% a 14%), individus que han anat demanant crèdits sense fer gaires comptes, que no són ordenats en els seus pagaments i que no són conscients de les conseqüències de deixar d'abonar les lletres.
Els pitjors per a la banca, amb tot, són els experts (12% a 11%), autèntics "morosos professionals" que compten amb estratègies per deixar de pagar.  Un dels perfils menys comuns és el dels electrons lliures (12% a 10%). Es tracta de persones que seleccionen quan i quines factures pagaran, segons el tipus de compra o servei que deuen. A més, solen demanar crèdits ràpids, que els enreda encara més. Els anònims són els més escassos (9% a 8%): clients de venda per telèfon i internet, sense cap certesa que la informació que subministren és verdadera. Ara bé la màxima és clara, la gent deixa de pagar més perquè no pot, que no pas perquè vol.