L’enèsim decret financer del govern espanyol aprovat divendres passat obliga totes les entitats financeres, al marge de la seva solvència, a crear una “societat de gestió d’actius immobiliaris de naturalesa física”, de retorn dubtós o irrecuperables, per “dotar de màxima transparència els balanços bancaris”. Ras i curt, un banc dolent, un cubell l’escombraries on hi abocaran tot allò que ara els impedeix presentar uns balanços ben polits, com els d’abans de 2008. Aquell any, van entrar en circulació conceptes com hipoteca subprime, i mig món va sentir a parlar per primera vegada de la companyia de serveis financers Lehman Brothers, fundada l’any 1850. Heus aquí un vocabulari bàsic per sortir-se’n amb els eufemismes bancaris. 

 

Actius tòxics: són béns immobles (habitatges, locals, terrenys...) on els bancs s’hi han enganxat els dits: pisos de particulars desnonats per impagament, edificis a mig fer o acabats de promotors que no van pagar el crèdit al banc, hipoteques amb un risc elevat d’impagament, i també inversions immobiliàries de la pròpia entitat que han fracassat. Tot allò que ara les entitats intenten comercialitzar amb ofertes llampants, perquè cada dia que passa, hi perden diners. Per exemple, si una caixa va finançar la compra d’un pis de 200.000 euros el 2006, i els propietaris van deixar de pagar el 2010, l’entitat té atrapats en aquest habitatge prop de 180.000 euros, que no recuperarà mai en la seva totalitat: intentarà vendre el pis, a un preu prou inferior perquè el mercat immobiliari està molt deteriorat. I a més, el Banc d’Espanya li exigeix posar diners de la seva butxaca per cobrir les pèrdues que provoca aquest pis atrapat. 

 

Banc dolent: eufemisme per a referir-se a una societat filial del banc que s’encarregarà d’intentar vendre els actius tòxics de l’entitat. La gràcia de l’operació és que el banc es dedicarà exclusivament a l’activitat financera, i el seu balanç quedarà net de morositat, i a més, no haurà d’incloure les provisions –un percentatge sobre el valor de cada pis impagat- a què obligava el Banc d’Espanya per cobrir el deteriorament de la cartera immobiliària. Segregar en dos el negoci permet al banc disposar de més capital per a d’altres operacions, i a l’Estat espanyol li permet acreditar la solvència dels bancs espanyols a l’estranger. A partir d’ara, els bancs espanyols no tindran morositat, el totxo podrit s’haurà esfumat i els seus números seran molt millors que els de 2011. Ara bé, la brossa –els actius tòxics- no desapareixeran del planeta per art de màgia. Què en faran? El banc dolent durà a terme una comercialització potentíssima dels pisos, amb descomptes sobre el preu actual –no pas el real- de fins al 40%, segons càlculs dels experts, perquè puguin tenir sortida. Això, si funciona i els bancs efectivament estan disposats a fer aquesta rebaixa, significarà la concessió de noves hipoteques, i per tant, el crèdit bancari es restabliria i progressivament, les entitats tornarien a l’activitat estable en la concessió de crèdit. En un termini màxim de 20 anys, el banc dolent ha de desaparèixer.

 

 

‘COCOS’: són títols de deute, a través dels quals l’administració espanyola presta diners a un banc, a un interès del 10%, que l’entitat ha de retornar en un termini màxim de 5 anys. És una fórmula per evitar parlar d’intervencions o rescats, termes que generen alarma social i desconfiança internacional. A efectes legals, els COCOS només són un préstec, i no impliquen que els accionistes, en aquest cas els primers seran els de Bankia, perdin el control de l’entitat. Si no és retornat, o si el valor del banc es degrada excessivament, aquests títols de deute es converteixen automàticament en accions del banc, és a dir, que una part de l’entitat passa a ser propietat de l’estat. Aquest no va ser el cas d’UnnimBanc en la primera fase, en què directament l’Estat va intervenir l’entitat essent la propietària del 100% de les accions. Segons el ministre de Guindos, amb els COCOS el ciutadà no perd ni un cèntim d’euro, sinó que a més, la caixa pública farà negoci, perquè recollirà el 10% en interessos. Això sí, sempre que l’entitat financera retorni el capital. Altrament, i sense voler-ho, els diners dels contribuents es convertiran en accions d’una entitat en fallida. 

 

Fons de garantia de dipòsits: és una metàfora d’una gran guardiola custodiada pel Banc d’Espanya en la qual tots els bancs i caixes estan obligats a dipositar-hi cada any un percentatge de diners proporcional a la seva activitat. Els diners serviran per garantir als clients els dipòsits en diner i en valor o altres instruments financers creats per les entitats financeres, amb el límit de 100.000 euros per als dipòsits de clients i per als inversors. Això vol dir que, si no tenim més de 100.000 euros al nostre compte o en un producte financer, no hem de patir pels nostres estalvis. En cas que la nostra entitat fes fallida –no vol dir intervenció-, el Banc d’Espanya ens tornaria els diners. A partir d’aquesta quantitat, no hi ha cap garantia de recuperar els diners si un banc fa fallida.

 

Participacions preferents: producte financer –una mena de dipòsit- que ofereix un interès desorbitat el primer any, fins al 8%, i a partir d’aleshores, estableix una rendibilitat en funció diverses variables, la més punyent, la fluctuació dels tipus d’interès i l’euríbor. és un paquet de valors emesos per una societat que no confereixen participació en el seu capital ni dret de vot, i no tenen venciment, és a dir, que el client no recupera íntegrament els diners mai, si bé té la possibilitat d’ordenar la venda de les participacions en el mercat secundari, i si algú compra, en pagarà el preu que desitgi. La mitjana de les operacions se situa en el 50% del valor que havia pagar el client. El risc, doncs, altíssim, i pot comportar la pèrdua del capital invertit. I el Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya no cobreix ni un sol cèntim en cas que l’entitat emissora es declari en pèrdues o els seus nivells de solvència no siguin suficients. Aquests dies, els clients més perjudicats són els de Bankia, als quals l’entitat va canviar part d’aquestes participacions per accions de Bankia. El seu valor ha caigut més d’un 30% d’ençà de l’anunci d’intervenció de l’estat. Els experts apunten que la decisió de pagar o no als accionistes serà política, perquè de ser un banc privat, és evident que els clients no en veurien ni cinc. 

 

Subhasta d’una entitat: UnnimBanc va ser subhastat al preu d’un euro. Això no vol dir, però, que el valor de les tres entitats fos una moneda, sinó que el comprador, en aquest cas primer l’Estat i després el BBVA, paga el preu simbòlic d’un euro per tancar una compra-venda, però a la vegada assumeix el deute que arrossegava l’entitat i el risc, compartit amb el Banc d’Espanya, de futures pèrdues. Els experts consideren que amb Bankia no s’arribarà a produir una subhasta a curt termini, per la seva dimensió i per la situació dels mercats. 

 

Intervenció: es desencadena per incompliments normatius i irregularitats en la gestió. La intervenció implica que el Banc d’Espanya o el FROB –Fons de Reestructuració Bancària Ordenada- prenen el control de l’entitat i n’aparten els directius per evitar que entorpeixin la feina o ocultin informació. Aquest mètode, que es va aplicar ja amb Banesto –amb Mario Conde-, també ha estat el camí triat per a Caja Castilla La Mancha (CCM), Cajasur, CAM  i el Banc de València. 

 

Rescat: es produeix quan l’entitat és insolvent i es considera inviable. Aleshores, l’estat, en comptes de capitalitzar-la amb diners públics del FROB, busca ràpidament un comprador. Per fer atractiva l’oferta, ofereix un esquema de protecció de pagaments, és a dir, una assegurança que cobrirà un percentatge molt elevat (prop del 80%) de les pèrdues que generi l’entitat. Aquest ha estat el cas d’Unnim amb el BBVA. 

 

Nacionalització:  a la pràctica, totes les entitats, inclosa Bankia, que han rebut ajudes del FROB en forma de participació accionarial o amb injecció de capital, han estat nacionalitzades, perquè es tracta d’una entrada de capital públic en un banc o caixa. Ara bé, els polítics han buscat moltes altres fórmules per evitar pronunciar aquest terme. Això sí, en el cas e Repsol YpF no han dubtat a fer-ho per denunciar l’atac argentí a la mare pàtria. 

 

Core capital: la solvència a una entitat. És capital pur, fons que garanteixen la viabilitat d’una entitat en escenaris de màxima tensió. Es fixa un percentatge sobre el valor total de l’entitat, que a l’estat espanyol és del 10%. Aquest capital en estat pur inclou les accions emeses per un banc i les reserves, és a dir, el percentatge dels beneficis que les entitats no reparteixen entre els seus inversors –o a l’obra social en el cas de les caixes- i es destinen cada any a reforçar els recursos propis, això és, a estalviar. És la guardiola que té una entitat, diner disponible al moment, per fer front a tots els imprevistos.