"Escòcia serà independent després d’un segon referèndum d’independència“ Graham Watson, ex-president del Partit Liberal-Demòcrata Europeu, Abril 2014

El vídeo dels diputats escocesos xiulen l’himne de l’alegria (himne de la UE) mentre els seus companys d’escó votaven pel Brexit ha fet la volta al món aquesta setmana. Els darrers 8 mesos, i contra el seu propi criteri, l’europeisme oficial ha hagut de deixar els apriorismes de post-guerra i acceptar que l’independentisme escocès és el moviment pro-europeu més fort que existeix a les illes britàniques.

Les 32 regions electorals d’Escòcia van votar per quedar-se a la UE així com el 62% dels escocesos. Per això quan Sturgeon va visitar Brussel·les una setmana després del Brexit, va tenir una rebuda VIP reservada només per als més selectes caps d’Estats; les amenaces de Barroso contra la independència d’Escòcia van ser posades sota la catifa vermella i enviades a la paperera de la història com passa sovint en aquests casos.

Després del Brexit tot havia canviat, fins i tot es comenta entre passadissos que quan es va debatre una possible entrada d’Escòcia com a nou Estat a la UE 26 dels 27 primers ministres van donar suport a Edimburg deixant sol l’inefable Mariano Rajoy. Per sort Rajoy ja hi està acostumat a ser irrellevant a la UE.

Des de llavors Sturgeon ha seguit una intel·ligent política d’intentar un acord escocès amb la UE per separat de la resta del Regne Unit i així aconseguir mantenir Edimburg i Glasgow dins el mercat únic europeu sense trencar amb Londres (política que comptava amb un ampli i transversal suport entre els polítics escocesos de tot signe).

Malauradament la decisió de Theresa May d’apostar per un Brexit dur obviant la posició del parlament escocès ha convertit en paper mullat les 49 pàgines del pla Sturgeon i farà inevitable la organització d’un segon referèndum d’independència a Escòcia. Ruth Davidson, líder conservadora escocesa, que havia reclamat que Escòcia seguís al mercat únic europeu i no s’oposava a un segon referèndum, ja ha començat a fer marxa enrere anticipant el xoc.

Descartat un referèndum britànic per ratificar el Brexit, el segon referèndum d’independència escocès que probablement se celebrarà la tardor de 2018 serà no només la segona volta del de 2014, sinó també la prova de foc per a l’europeisme unionista escocès. Personalitats com Gordon Brown hauran de demostrar que les seves proclames a favor de la UE durant la campanya del 2014 eren vertaderes i no una altra estratagema per enganyar indecisos. Els laboristes i els conservadors escocesos farien bé d’escoltar els joves escocesos (els que més s’oposen al Brexit): un 70% dels menors de 30 anys volen la independència. La campanya de la por fent servir la sortida de la UE com espantall contra la independència se li ha girat en contra a l’unionisme britànic, i el suport a la independència escocesa torna a pujar.

Theresa May, que no té el tarannà democràtic de Cameron, tindrà aquest 2017 un ull ben posat a Catalunya, i per molt que refusi acordar un nou referèndum amb Sturgeon és més probable que May segueixi la via canadenca (que tolerà el referèndum unilateral del Quebec) que no pas la via Rajoy de prohibir el 9-N, perseguir judicialment tot el que es mou dins l’independentisme i provocar un conflicte democràtic que aboca Catalunya a una unilateralitat justificada.

Com hem vist amb el judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N la premsa internacional no viu del BOE i es fa ressò de forma fidedigna del conflicte que està provocant Rajoy amb Catalunya per la tossuderia de no voler negociar. Sorprendria que Theresa May cometés el mateix error tenint en compte la llarga tradició democràtica del Regne Unit.

La nit del 18 de Setembre de 2014, quan va sortir la primera enquesta amb resultats del referèndum escocès, érem amb un grup de bons amics al BrewDog, un bar d’Edimburg que havíem fet una mica nostre després de passar uns dies vivint de prop el referèndum escocès. Va ser un moment trist, però esperat. Les paraules de Watson sonaven llunyanes i semblava que l’independentisme escocès hauria d’esperar 25 anys per tornar-ho a intentar. Però amb el nacionalisme anglès desemmascarat pel Brexit el segon referèndum serà inevitable i la victòria de l’independentisme escocès és més propera que mai. Aquest 2017 i 2018, mentre Catalunya i Escòcia convergeixen de nou a les urnes, Rajoy i May ho fan en la voluntat de negar-les. Per sort per a catalans i escocesos som al segle XXI i no al XIX.