
Ara bé, què passava abans de la guerra del Kippur per què els seus efectes trobessin un camp adobat per enfonsar l’economia?
Des de finals dels anys seixanta del segle passat, les economies patien la coexistència d’una inflació (puja de preus) i una recessió (alentiment de l’economia) general, el que es coneix com estagflació. La puja de preus va provocar que la demanda es reduís, els estocs s’acumulaven i la inversió va començar a baixar de forma espectacular.
El dòlar de refugi a repudiat. Cal afegir també, la crisi del sistema monetari internacional. Des de 1929 el dòlar havia esdevingut el patró monetari i començava a baixar. Europa es va trobar les guardioles farcides de bitllets verds, i la confiança en la moneda verda va caure com fruita madura. Els bancs volien canviar els dòlars en or, i Richard Nixon, el President dels Estats Units massa pragmàtic, va adoptar mesures gairebé d’estat d’excepció: declarar la inconvertibilitat de dòlar en or i devaluar la moneda, un 85 l’any 1971 i un 10% l’any 1973.
Per tant, tots els ingredients per un brou de crisi estaven servits: disminució de les taxes de creixement econòmic, inflació, sobreproducció industrial, fallides empresarials a dojo, atur i desinversió.
Arriben els neoliberals. Una crisi que no va començar a afluixar fins meitat dels vuitanta. La revolta neo-liberal tenia el camp lliure com una autopista dilluns al migdia. Recordem el que deia Francaïse Miterrand el 1983: “Hi ha alguna cosa que cal retenir de l’experiència de Margaret Thatcher”.
Arriben els neoliberals. Una crisi que no va començar a afluixar fins meitat dels vuitanta. La revolta neo-liberal tenia el camp lliure com una autopista dilluns al migdia. Recordem el que deia Francaïse Miterrand el 1983: “Hi ha alguna cosa que cal retenir de l’experiència de Margaret Thatcher”.