Detonants i antecedents. Cal dir que la simptomatologia de la crisi ja es va començar a notar al 1970, el petroli i la guerra en van ser els detonants. El desembre de 1973 els països àrabs van descobrir la veritable arma que tenien a les seves mans: l’or negre, i van forçar una més que exagerada i immediata pujada del cru de tres a deu dòlars el barril.  Una puja que no va parar d’escalar posicions fins al 79 quan va tocar la xifra dels 28 dòlars.  La font energètica per excel•lència del desenvolupament es va encarir tant que va estancar definitivament l’economia occidental.
Ara bé, què passava abans de la guerra del Kippur per què els seus efectes trobessin un camp adobat per enfonsar l’economia?
Des de finals dels anys seixanta del segle passat, les economies patien la coexistència d’una inflació (puja de preus) i una recessió (alentiment de l’economia) general, el que es coneix com estagflació. La puja de preus va provocar que la demanda es reduís, els estocs s’acumulaven i la inversió va començar a baixar de forma espectacular.
El dòlar de refugi a repudiat. Cal afegir també, la crisi del sistema monetari internacional. Des de 1929 el dòlar havia esdevingut el patró monetari i començava a baixar. Europa es va trobar les guardioles farcides de bitllets verds, i la confiança en la moneda verda va caure com fruita madura. Els bancs volien canviar els dòlars en or, i Richard Nixon, el President dels Estats Units massa pragmàtic, va adoptar mesures gairebé d’estat d’excepció: declarar la inconvertibilitat de dòlar en or i devaluar la moneda, un 85 l’any 1971 i un 10% l’any 1973.

Per tant, tots els ingredients per un brou de crisi estaven servits: disminució de les taxes de creixement econòmic, inflació, sobreproducció industrial, fallides empresarials a dojo, atur i desinversió.
Arriben els neoliberals. Una crisi que no va començar a afluixar fins  meitat dels vuitanta. La revolta neo-liberal tenia el camp lliure com una autopista dilluns al migdia. Recordem el que deia Francaïse Miterrand el 1983: “Hi ha alguna cosa que cal retenir de l’experiència de Margaret Thatcher”.