Aquest 25 de desembre commemorem un nou aniversari de la mort de Francesc Macià. Fa anys, Pasqual Maragall va escriure, amb raó, que sense gent com Macià, com Lluís Companys, o com Francesc Layret, el catalanisme popular no hagués existit. Només haguéssim tingut un folclorisme i un cultisme interessant. Però no pas un catalanisme realment democràtic lligat a les majories socials del país.

Tota aquella generació, en realitat, va estar marcada per la revolta del 1909 coneguda com la Setmana Tràgica. Aquell episodi va anticipar la profunda crisi d’un catalanisme conservador, elitista, que no havia arrelat en el poble i que reaccionava amb violència desproporcionada davant la còlera popular.

Macià, com Companys, va contribuir de manera decisiva a connectar el catalanisme amb els anhels de progrés social de la gent treballadora, de la gent comuna. Tots dos ho van fer en oposició al catalanisme conservador i, sobretot, des de l’oposició republicana a la dictadura centralista de Primo de Rivera.

Influenciat pels seus vincles amb anarquistes i comunistes, Macià assajà una insurrecció armada contra la dictadura. L’intent va fracassar. Forçat a l’exili, fou acollit a Brussel·les gràcies a les gestions d’Emili Vandervelde, president de la Internacional Obrera i Socialista.

Poc més tard, el 1928, decidí viatjar a Amèrica amb el poeta Ventura Gassol, per propagar les reivindicacions catalanistes. Durant sis mesos, Macià i Gassol visqueren a Argentina. Allà, foren rebuts pels diferents casals catalans existents al país. Molts d’aquests casals estaven integrats per exiliats republicans que havien fugit de la dictadura nacionalista de Primo de Rivera.

El de Buenos Aires, fins i tot, va arribar a publicar, entre 1923 i 1930, una revista titulada La Nación Catalana. Des de les seves pàgines s’intentaven sortejar les maniobres de l’ambaixada espanyola contra el republicanisme català (i basc, i gallec, i andalús). Aquesta revista, significativament, fou dirigida per Joan Comorera. Exiliat i  estretament vinculat al Partit Socialista argentí, Comorera seria fundador del PSUC a Catalunya i moriria a Burgos, empresonat pel franquisme, el 1958.

Quan Macià i Gassol arribaren a Buenos Aires, el govern argentí, pressionat per l’espanyol, els negà l’entrada. La seva detenció per part de la policia donà peu a una campanya que va internacionalitzar les reivindicacions sobiranistes. Tota la premsa argentina, espontàniament, es va fer ressò de l’afer. La defensa de Macià i de Gassol fou assumida pel gran tribú Alfredo Palacios –primer diputat socialista de tota Amèrica, escollit pel barri de La Boca–.

Mentre Macià i Gassol continuaven el seu periple americà, la dictadura comença a desprestigiar-se, arrossegant amb ella a la monarquia. El 1928, a l’Havana, Macià participaria en l’impuls d’un “Projecte de Constitució Provisional de la República Catalana”. Anys més tard, donaria suport, a través de Jaume Aiguader -futur alcalde de Barcelona-, al Pacte de Sant Sebastià, una conjunció de forces de tot l’Estat favorables a la república i a l’accés de les nacionalitats a l’autonomia política.

La història posterior és més coneguda. Caiguda la dictadura, Macià retornà a Catalunya i el seu partit, Estat Català, s’incorporà a Esquerra Republicana de Catalunya. A aquestes alçades, el republicanisme català era plural. No existia un acord, ni sobre el model d’Estat ni sobre l’eventual encaix de Catalunya. Prova d’això és que el 14 d’abril del 1931 Companys proclamaria “la República”, sense adjectius. Macià, en canvi, es pronunciaria a favor, primer, d’una Confederació de pobles ibèrics, i més tard, d’una República Catalana com a Estat integrant d’una Federació Ibèrica.

Malgrat els seus entrebancs, aquest legat democratitzador no ha desaparegut. Ans el contrari, des del 15-M, des de les mobilitzacions contra les retallades, des de l’emergència del moviment sobiranista, continua més viu que mai. D’una banda, en tots els que aixequen la veu enfront el centralisme autoritari i antisocial del Partit Popular i del seus acòlits. I segurament, entre els que, com fa un segle, continuen maldant –com Layret, com Macià, com Companys, com Comorera i tants altres– per construir una alternativa sobiranista, republicana, no subordinada al catalanisme conservador i capaç de fer seves les necessitats i els anhels de les majories socials del país.