Les mirades del periodisme polític català i espanyol eren ahir a Brussel·les. El líder de Junts, Carles Puigdemont, compareixia per valorar l'any de col·laboració amb Pedro Sánchez. La seva opinió no era positiva i, en l'intent de situar-se al centre de l'escena, anunciava una qüestió de confiança que la Moncloa va desestimar immediatament. El president espanyol no vol obrir la caixa dels trons de noves exigències de tots els socis en un moment de setge mediàtic i judicial i parteix del convenciment que, també per a Junts, l'alternativa és pitjor. Caldrà veure de quina manera el PSOE se les empesca (per exemple, amb les competències d'immigració) perquè el partit de Puigdemont no surti de la cleda i continuï abonat al joc de la governabilitat i, per tant, la legislatura continuï fent camí.

Però més enllà de la política més domèstica -i de Síria intentant adaptar-se a una nova realitat que impactarà a la regió- a Brussel·les es cuinava un altre assumpte. I no és menor. La Unió Europa pretén reduir pràcticament un 80% la pesca al Mediterrani i això afecta especialment els vaixells d'arrossegament. La majoria, petites embarcacions familiars. Així, haurien de treballar només 27 dies a l'any per limitar les captures de determinades espècies. La pesca a l'Atlàntic, la de les grans embarcacions, no quedaria afectada de la mateixa manera i en la realitat de la nostra mar sembla que no s'hi ha pensat. Ahir i avui el sector fa vaga.

Convocats per la UE els ministres del ram es reuneixen en paral·lel a la protesta a la capital comunitària. En cas de prosperar, la mesura implicaria la desaparició del sector pesquer al nostre país, que ja ha vist molt minvada la seva activitat per les limitacions dels darrers anys. El ministre espanyol Luis Planas ja va dir ahir que la mesura era "inacceptable" i va assegurar que la combatria per fer canviar d'opinió els socis comunitaris. Per fer-ho té el suport del sector, de totes les forces polítiques i de governs territorials com el català.

Però el més important és que Espanya jugui amb habilitat les seves cartes per evitar la mort de la nostra pesca i que es compenetri bé amb Itàlia i França, que estan en una posició similar. Atesos els requisits i els jocs de majories, podrien bloquejar les limitacions i allargar la negociació. El nou comissari de Pesca, el popular Costas Kadis, és de Xipre i, malgrat que és un estat molt menor i ell no té cap trajectòria als passadissos comunitaris, el seu origen l'hauria de convertir en un aliat per resoldre la patata calenta que s'ha trobat. Les negociacions continuaven ahir a la nit.

Acabar amb el sector no només té una afectació en la nostra dieta -que, pel preu i el canvi d'hàbits, és massa pobra en peix amb la minva qualitativa que això implica- sinó que també és acabar amb les formes de vida, malauradament cada cop més testimonials, d'una part del nostre litoral. Els ports esportius ja s'imposen als pesquers i els clubs nàutics a les llotges on se subhasta el producte fresc. La cultura del mar recula mentre que l'anomenada economia blava (a la que s'ha apel·lat amb la Copa Amèrica a Barcelona) intenta avançar al marge dels nostres pescadors.

És evident que més enllà d'aquest match ball (un més) per al nostre sector primari cal, se'n surti o no Planas, una reflexió que impliqui deixar d'enfrontar-lo amb la lluita per la sostenibilitat, la biodiversitat i el clima. Ho vam veure amb les manifestacions dels pagesos l'any passat. Molts ciutadans els van aplaudir i les administracions van mostrar sensibilitat i prometre solucions. A l'hora de la veritat, les coses han avançat poc i aquest cap de setmana hem vist com la UE signava un tractat de comerç amb el Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai) que ha posat en alerta els pagesos i, sobretot, els ramaders. No hi ha clàusules mirall (les exigències no són les mateixes aquí i allà) ni s'ha previst l'impacte que pugui tenir sobre el nostre sector primari atès el desavantatge competitiu. Els estats ho haurien de tenir molt en compte a l'hora de ratificar-lo si no volen limitar-se a posar cara de circumstàncies quan els pagesos tornin a tallar carreteres o ho deixin córrer. 

Necessitem un equilibri. Un punt de coherència i sostenibilitat entre la gestió del clima i el territori, la necessitat d'importar determinats aliments per no encarir més la cistella de la compra, i fer possible que dedicar-se al sector primari i viure als entorns rurals no sigui una heroïcitat. Una heroïcitat en cas de poder-ho fer, és clar, perquè si no hi ha un gir d'última hora per als pescadors catalans ni això s'ha previst.  

El passadís

El periodista israelià Henrique Cymerman és un dels màxims coneixedors de la realitat de l'Orient Mitjà, amb una potent agenda de contactes. Aquest dilluns va protagonitzar un encontre amb periodistes a la seu de la Comunitat Israelita de Barcelona. Cymerman, que és també un home d'activitat intensa a la societat civil israeliana, ha estat un dels impulsors de la Cambra de Comerç Israel-Estats del Golf Pèrsic. En la trobada va confessar que no era fan de Benjamin Netanyahu, tot i que va donar una imatge desconeguda del líder israelià, dient que era la figura menys entesa des de l'exterior i que era bàsicament un pragmàtic. Va augurar una ruptura entre Netanyahu i l'extrema dreta d'Israel i va advocar per una mena de pla Marshall a Gaza. A la sortida, algú va dir que es notava que no hi havia ningú de l'ambaixada d'Israel vigilant l'encontre informatiu. 

Vist i llegit

El filòsof i catedràtic emèrit d’Ètica a la UB Norbert Bilbeny acaba de publicar l'assaig Els de fora i els d’aquí (La Magrana), un llibre sobre el fenomen migratori i el rebuig que genera en alguns. Intenta desmuntar la dicotomia entre l'ells i el nosaltres i explica que el que més ens hauria de preocupar són els efectes de la no integració. A La Vanguardia ahir l'entrevistava Mayte Rius i afirmava amb contundència que si la por a l'estranger es presenta com un problema és "perquè dona vots". Explicava també que “la identitat nacional hauria de ser política, no cultural, perquè si no apareix la xenofòbia”. Una afirmació que segur que donaria lloc a intensos debats. El podeu llegir aquí. 

El nom propi

Angela Merkel, filla d'un pastor luterà nascuda el 1954 a l'antiga República Federal Alemanya, però criada a la comunista República Democràtica Alemanya, va entrar tard a la política, però va pujar de pressa. Militant de la CDU, va estar apadrinada per Helmut Kohl i va ser la primera cancellera que venia de l'est. Va ser-ho entre 2005 i 2021. D'ella es recordarà l'acollida de refugiats, la imposició de l'austeritat als països del sud d'Europa durant la crisi financera, els tractes amb Putin pel gas i el cinturó sanitari contra l'extrema dreta. Entre les files conservadores clàssiques d'arreu del continent té una legió d'admiradors. Aquesta tarda presenta les seves memòries a Barcelona, on mostra un diplomàtic desacord amb la política d'aliances entre el PP i Vox. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.