L'atac de Hamàs contra Israel del 7 d'octubre del 2023 va ser un esdeveniment transformador. Com sol succeir en aquests processos geopolítics en un mapa de guerres entrecreuades, l'operació terrorista -amb l'assassinat de 1.200 civils desarmats i el segrest de més de 200 ostatges- està tenint un impacte gens previst pels seus executors. El darrer ha estat l'ensorrament del règim sirià.
La rapidesa amb què ha caigut el règim de Bashar Al-Assad ha estat una sorpresa per tots els actors polítics de la regió, inclosos els vencedors, els islamistes de Hayat Tahrir al-Sham (HTS). En el poder des del 1970, la família Al-Assad s'havia convertit en una constant històrica a l'Orient Mitjà, amb una gran capacitat per sobreviure a totes les sacsejades a la zona. La seva ensulsiada, amb el dictador fugint de matinada en un vol precipitat cap a Moscou, deixa un escenari amb molts guanyadors i perdedors. El mapa de la regió ja no és el mateix.
L'Iran xiïta, gran perdedor
El 7 d'octubre tenia com a objectiu truncar l'imminent reconeixement d'Israel per part de l'Aràbia Saudita i d'Indonèsia, en el marc dels Acords d'Abraham, així com retornar l'expedient palestí al centre de la política internacional. Els Emirats i el Marroc ja havien reconegut Israel. L'estratègia planificada per Iran, la gran potència xiïta, pretenia encerclar Israel en un cinturó de foc amb els seus aliats: la milícia Hezbollah al Líban i els hutís al Iemen mentre Síria, governada per la facció xiïta dels alauites, jugava un paper clau en el transport d'armes a Hezbolà. En aquest pla, Hamàs -tot i ser sunnita- era determinant per obrir un nou front contra Tel Aviv des de Gaza.
Teheran ha volgut emergir com la gran potència del xiïsme, branca minoritària de l'Islam enfront l'ortodòxia sunnita que l'Aràbia Saudita simbolitza en versió conservadora. Una divergència que prové de la successió de Mahoma, quan l'statu quo representat per un dels sogres del profeta, Abu Bakr, s'imposa a Ali, marit de la filla preferida, Fàtima, abanderat d'un sector més popular i revolucionari. La derrota d'Ali farà del xiïsme un Islam del patiment. L'ashura, quan milions de creients surten al carrer ensangonats per recordar una gran massacre en el segle VII, ajuda a explicar el xiïsme. Els aiatolàs tornen a tastar ara la derrota. El post-7 d'octubre els és desfavorable. Ara se sap que l'atac israelià del 25 d'octubre va ferir greument el potencial militar de Teheran, que no ha pogut socórrer Al-Assad.
Putin perd a Ucraïna la influència a Damasc
El líder del Kremlin és l'altre gran derrotat sobre el terreny. Protector d'Al-Assad, a qui la intervenció russa va salvar quan les primaveres àrabs del 2011 van desembocar en una cruenta guerra civil a Síria, aquesta vegada Vladimir Putin només ha pogut donar asil a l'exdictador. Necessitat de tropes a Ucraïna, Rússia va haver de recórrer a Corea del Nord per nodrir els seus combatents ocupants a Ucraïna. Les bases russes a la costa síria només han pogut mobilitzar alguns efectius aeris. Massa poc per aturar l'onada islamista. El Kremlin perd pistonada en un Orient Mitjà on mai ha pogut competir amb condicions amb els Estats Units.
Israel consolida la seva primacia...
El poder d'Israel, humiliat el 7 d'octubre, s'ha refet. La superioritat tecnològica de Tel Aviv ha anorreat els seus enemics, des d'un Hamàs que no ha sabut copsar la veritable correlació de forces, a un Hezbollah a qui l'espectacular operació d'explosió dels buscapersones del setembre va deixar en evidència. L'eliminació de la cúpula de la milícia, de la plana major de Hamàs i l'atac massiu contra les bateries aèries iranianes ha deixat Israel com la potència indiscutible a la zona. Aquets dies, Tel Aviv està bombardejant amb intensitat instal·lacions d'armes químiques per impedir que caiguin en mans islamistes.
...però necessita Riad
L'Aràbia Saudita, que viu atemorida per l'amenaça iraniana, respira ara alleugerida. Com explicava aquest dilluns el veterà periodista Henrique Cymerman en un encontre informatiu a la Comunitat Israelita, l'Aràbia no és un país més. És un país de més de 2 milions de quilòmetres quadrats, és Meca i Medina, llocs sagrats de l'Islam, amb un 70% de la població per sota dels 30 anys. Benjamin Netanyahu necessita el reconeixement de Riad, que ara, després de la caiguda d'Al-Assad i l'afebliment de Teheran, se sent més robust. I farà valer el seu pes. L'home fort, el príncep Mohamed ben Salman, ja ha dit en diverses ocasions quin és el preu: un estat palestí.
Turquia, el somni otomà
Recep Tayyip Erdogan és aquests dies un altre home feliç. Turquia és un altre gran elector del futur de Síria i té 3 milions de refugiats sirians dins de les seves fronteres. Erdogan ha estat un dels grans suports dels rebels contra Al-Assad, especialment de l'Exèrcit Nacional Sirià. La influència turca és menor sobre els antics membres d'Al Qaida de Hayat Tahrir al-Sham, primera força dels vencedors a Damasc. Però pel líder turc, el somni és recuperar l'antic predomini otomà sobre la regió. Un dels darrers errors d'Al-Assad pot haver estat resistir-se a les peticions darreres d'Erdogan per normalitzar un nou estatus per al nord de Siria, on tenen niu els protegits d'Ankara.
Els nous vencedors: Abu Mohamed al Julani
En la marxa triomfal dels guerres de Hayat Tahrir al-Sham ha aparegut un nou rais, Abu Mohamed al Julani. Antic salafista radical, es va anar distanciant dels hereus de Bin Laden i porta temps assajant un perfil més moderat, que aviat se sabrà si és aparent o respon a la voluntat d'assentar una línia conciliadora. Del que pretengui fer dependrà, si més no en part, si el país que ara aixeca el cap de l'infern dels Assad és una nova Síria o un altre Iraq.
Què passarà amb els kurds?
Entre els guanyadors i els perdedors -que, a l'Orient Mitjà, solen són provisionals-, hi ha el poble kurd, en una situació d'incertesa permanent. Les Forces Democràtiques de Síria, clau en la derrota contra l'ISIS i que tenen el suport dels Estats Units, inclouen les milícies kurdes establertes en l'Administració Autònoma del Nord i l'Est de Síria. El règim d'Al-Assad els pressionava però havia acabat admetent implícitament el seu estatus en una aprt del territori. Ara, Turquia veu més fàcil la possibilitat d'atacar-los.
"No pinta molt bé", assenyala el president del Ciemen, David Minoves, en contacte amb els seus representants, a un dels quals, Aldulkarim Omar, va entrevistar Nació. Els kurds advoquen per un model confederal de totes les identitats sirianes. Potser és massa optimista sobre un barril de pólvora.