Avui Carles Puigdemont s'explica davant la premsa a Brussel·les. Passarà balanç de l'acord que fa un any, amb els vots afirmatius de Junts que se sumaven als d'ERC, EH Bildu i PNB, va fer possible investir a Pedro Sánchez. El líder de Junts ha de trobar, com escrivia fa uns dies, l'equilibri entre l'exigència i la duresa que espera una part de la seva base, que no distingeix entre que governin el PSOE i els seus aliats i que ho facin el PP i Vox, i mantenir una col·laboració com a única via d'obtenir rèdits polítics. Tot plegat mentre espera que sigui efectiva una amnistia que, pel boicot judicial, no ha estat ni immediata ni integral.
Junts collarà i és, fins i tot, possible que llenci ultimàtums o deixi en suspens la col·laboració (ben aviat caldrà negociar pressupostos espanyols) fins que es concretin avenços. Puigdemont no vol convertir Junts en un tigre de paper, en una amenaça aparent al govern de Sánchez (una més) que, en el fons, sigui inofensiva. És el que pretendria el PSC, que recorda als independentistes que si el present no és satisfactori o excitant, l'alternativa és, sens dubte, pitjor. Ahir ho feia Ferran Pedret. El panorama a ERC, on Oriol Junqueras i Xavier Godàs coincideixen a convertir els incompliments socialistes en el principal problema del partit (segurament també el més fàcil d'explicar d'entre tots els que té), no convida el PSC a la calma.
La carpeta que s'ha de resoldre ara és la de les competències d'immigració. En el marc de la pròrroga dels decrets anticrisi al març, el partit de Puigdemont va pactar amb el govern espanyol un enunciat potent: el traspàs "integral" de les competències d'immigració a Catalunya. Aquest és un tema nuclear perquè l'arribada de nouvinguts, independentment de les seves rendes, ha modificat de forma substancial els nostres barris els darrers anys.
Ha tingut un impacte evident en la situació de la llengua, de l'escola, en el preu de l'habitatge, en la prosperitat del negoci turístic, o en la demografia. En tres dècades hem passat de sis a vuit milions malgrat que tenim un índex de natalitat molt baix. Catalunya l'ha afrontat sense competències ni recursos, fet que no li ha permès fer-hi front com caldria.
Tot plegat ha tingut també repercussions polítiques. La sensació d'identitat amenaçada, comuna a moltes societats europees, explica l'ascens de l'extrema dreta xenòfoba, tant la de Vox com la d'Aliança Catalana. La base electoral de Junts és, per perfil i ideologia, més permeable a alguns missatges d'aquest espai. La millor forma d'evitar una sagnia, pensa amb raó la seva direcció, no és pas amagant el cap sota l'ala, sinó demanant la pilota i posant-se al capdavant d'un debat necessari. Cal fer-lo aprofundint en la necessitat dels drets i els deures de tots i no amb autogols que atempten contra la convivència, com ara barrejar immigració i delinqüència com van fer alguns dels seus alcaldes fa uns mesos.
De drets i deures i d'eines i recursos, i no d'una altra cosa, ha d'anar el traspàs integral de competències. No està acreditat que l'Estat desviï massivament immigrants a Catalunya. Si de cas, els desvia un model econòmic que no para de créixer i que, perquè no hi ha treballadors o els paga poc, no troba personal per cobrir els llocs de feina poc qualificats o temporals que ofereix i recorre a la mà d'obra estrangera. Si un país com el nostre, amb una natalitat baixa i una població envellida i necessitada de cures, pretén menys immigració, l'economia haurà de decréixer. I ni el Govern ni Junts ni les patronals estan en aquest escenari. Cal, per tant, governar el fenomen i la lògica fa que sigui raonable fer-ho des d'aquí.
No sembla, però, que estigui damunt la taula poder fixar els contingents (es va intentar fer a l'estiu al conjunt de l'Estat amb els menors no acompanyats i el PP, Vox i Junts s'hi van negar) i tampoc que el govern espanyol es plantegi que Catalunya fixi condicions pròpies a l'expedició de permisos de treball (com ara la llengua) o al reagrupament familiar que, lògicament, intenten els treballadors arrelats al nostre país.
Ha transcendit que l'Estat sí està disposat a fer que sigui l'administració catalana la que gestioni la paperassa, com ara l'expedició del NIE. Això pot tenir el valor de convertir-la en interlocutora, però té poc a veure amb competències "integrals" que permetin al Parlament marcar polítiques d'immigració. Aquest hauria de ser un objectiu de país que, més enllà d'un diàleg discret a Suïssa o a Madrid, congregui i impliqui totes les formacions polítiques, el Govern, els ajuntaments i els agents socials.
La cruïlla de Puigdemont: ultimàtum o més marge per a Pedro Sánchez?; per Oriol March.
Entrevista: Xavier Godàs: «El canvi a ERC és inevitable si volem ser una alternativa per al país»; per Carme Rocamora i Seguí.
Anàlisi: Gan Pampols, la bala de fogueig de Mazón; per Moisés Pérez Pascual.
Teresa Garcia-Milà, l'aposta més previsible del Cercle d'Economia; per Pep Martí.
Altres Barcelones: Debats dalt dels arbres i combats de taronges: com vivien els universitaris de fa segles?; per Dani Cortijo.
El passadís
Entre 2022 i 2023 es va gravar la sèrie documental de quatre capítols Moncloa, cuatro estaciones, dirigida per Curro Sánchez Varela i produïda per The Pool i Secuoya Studios. Cap televisió o plataforma l'ha volguda adquirir i, finalment, ha estat El País el que fa setmanes que l'emet en línia. El documental, molt amable i de factura tècnica correcta, no fa cap aportació política rellevant i cap protagonista hi actua amb naturalitat. Serveix, això sí, per conèixer curiositats de la intendència del complex i els que hi treballen i la maquinària de les grans cimeres de l'OTAN o del clima.
Sí que hi ha una curiositat o pronòstic que la setmana passada es va confirmar a mitges. Un dels que dona el seu testimoni al reportatge és el reusenc Francesc Vallès, exdiputat del PSC. Quan es va gravar era secretari d'Estat de Comunicació. Explicava que els seus predecessors no havien arribat, de mitjana, a tres anys i que, "per salut mental", calia tenir clar que era una posició "interina". Vallès va ser rellevat, a petició pròpia, la setmana passada per Ion Antolín, excap de premsa del PSOE i que promet més brega. Podrà dir, això sí, que ha superat la mitjana: va arribar el juliol de 2021 i ha cessat a data desembre de 2024. Tres anys i cinc mesos.
Vist i llegit
La pomposa inauguració de la catedral de Notre-Dame cinc anys després de l'incendi que la va destruir no va tapar la crisi institucional de França. Per més que alguns mitjans del país veí, addictes a un centralisme furibund i xaró, s'ofenguessin perquè el papa Francesc no hi assistís i, en canvi, sí tingui previst visitar aquests dies la "perifèrica" Còrsega. La crisi francesa després de la caiguda del primer ministre Barnier se suma a la crisi econòmica d'Alemanya que ha provocat l'avançament electoral de febrer. Els problemes de l'eix París-Berlín, inoportuns en un context incert, de guerra i de retorn de Trump a la Casa Blanca, feien córrer ahir rius de tinta.
A El País escrivia Xavier Vidal-Folchun article crític amb els dos països i els seus governants recordant que les crisis tenien una gènesi diferent. "La doble caiguda paralitza la locomotora francoalemanya a Europa. Però continua sent necessària: perquè són els dos països capdavanters en grandària econòmica, en potencialitat política, i en tradició històrica i simbòlica europeista. El que sembla descartat per sempre és que sigui suficient per si mateixa. S'acosta un nou repartiment continental de cartes i funcions. Aspirants, moguin-se", escrivia pensant en Espanya.
El nom propi
Baixar al-Assad (Damasc, 1965) ha hagut de fugir aquest cap de setmana del país que la seva família, el seu pare primer i ell des de l'any 2000, ha governat amb mà de ferro. El règim de Síria, que tenia el suport de Rússia i l'Iran, no ha pogut resistir més i ha caigut fruit del desgast acumulat per una guerra civil que va començar el 2011 i que s'havia convertit en un dels nombrosos factors de desestabilització de la conflictiva regió. Ara, els rebels propers a Al-Qaeda i a altres moviments fonamentalistes han pres el poder per substituir els Al-Assad, que van començar a fer política sota el paraigua del socialisme i el nacionalisme àrab del partit Baas i han acabat fent de dictadors.
El fins aquest cap de setmana president es va formar com a metge a Londres i, quan va substituir el seu pare, es va presentar com un democratitzador del país, però ha governat de forma tirànica per contenir el malestar de l'empobrida població. Els problemes dels aliats, centrats en el conflicte amb Ucraïna i Israel, l'han deixat sol davant els rebels i ahir al vespre el ministeri d'exteriors de Rússia va confirmar que l'havia acollit al seu país com a exiliat.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.