Newsletter

Ni PSOE ni PP; Catalunya?

Sempre ha estat discutible que dreta i esquerra espanyola siguin iguals per història i per penetració a Catalunya. Ara, per context i polítiques, és segurament fals. Avui són notícia la troca de Borràs, els números a ERC, la conferenciant d'AC i Zaplana

Jordi Turull i Laura Borràs en una imatge d'arxiu
Jordi Turull i Laura Borràs en una imatge d'arxiu | Junts
16 d'octubre de 2024, 07:00
Actualitzat: 12:43h

Junts va cometre ahir un error de manual. Just l'endemà de la conferència de Marta Rovira i en ple foc creuat entre les faccions d'ERC, els juntaires van fer-se lloc als sumaris informatius enredant-se amb la possibilitat de donar suport a una moció de censura contra Pedro Sánchez. Seria per fer president Alberto Núñez Feijóo i necessitaria la col·laboració activa dels ultraespanyolistes de Vox a més de la del PP, òbviament, i el PNB. El partit de Carles Puigdemont fa mesos que té problemes per fixar un rumb clar i trobar el to a Madrid i en el nou temps polític català. Això és el que hauria d'abordar i resoldre el seu congrés d'aquí a uns dies a més de regularitzar internament l'hiperlideratge del president a l'exili.

Junts, que com ERC és clau a Madrid, va votar sí a investir Sánchez, però com que no arriben els cobraments per avançat que semblaven tan fàcils quan només negociaven els republicans i Salvador Illa és president, estan més incòmodes. I en la necessitat de pressionar i satisfer part de la base apareixen les amenaces d'engegar-ho tot a rodar i l'argument que no hi ha cap diferència entre el PSOE i el PP que justifiqui tenir-hi una aproximació diferent.

Laura Borràs, segurament condicionada per entorns d'opinió i pel seu acreditat desconeixement de l'abast de les negociacions entre Junts i el PSOE, que lideren Jordi Turull i el nucli afí a Puigdemont, va obrir ahir al matí la porta a participar d'una moció de censura per fer president Feijóo quan li ho van preguntar a Tele5. No ho descartava malgrat que tampoc va dir que es negociés. Els titulars de tots els mitjans catalans i espanyols eren unànimes dient que no ho descartava i, davant l'incendi, va haver de sortir a dir que se li havia "fet dir" el que no "havia dit". La culpa, sempre del missatger; només faltaria! Únicament un mitjà que li és molt afí va evitar atribuir-li obrir la porta a aquesta opció, encara que tampoc va gosar a concedir que l'hagués proscrita en un admirable exercici de funambulisme periodístic.

A la tarda, Turull va aprofitar un acte per corregir-la afirmant que situar Junts votant una moció de censura de Feijóo és "una fantasia". El PSOE no estava massa nerviós (fa temps que intenten evitar posar-s'hi pel que no depèn d'ells, diuen), però Turull no vol que carpetes importants com la immigració, els pressupostos i el sostre de dèficit, o el paper de Junts en les converses pel finançament singular fracassin abans d'hora. El moment és de tensió màxima a Madrid amb Sánchez contra les cordes, tal com es veurà avui al Congrés amb el PP usant José Luis Ábalos i els negocis de la seva dona per alimentar la querella per corrupció contra el PSOE. Convé no afegir llenya al foc, pensen els estrategs juntaires, entre els que no es compten els afins a qui encara és la presidenta del partit.

Històricament, el nacionalisme conservador s'ha instal·lat en la idea que el PP i el PSOE són el mateix i, de fet, per això han pactat amb uns i altres en diferents etapes. "Monarquia? República? Catalunya!", exclamava el 1918 en un míting Francesc Cambó. Que no hi ha diferències o que, si de cas i en òptica catalana, hi són a favor del PP per allò que la dreta sí que controla els aparells de l'Estat (i, per tant, pot fer complir acords com l'amnistia) i que els socialistes, en tant que esquerrans, són més jacobins i tenen estima a enfortir l'estat. Això podia tenir sentit i ser parcialment cert (malgrat que el PP mai va fer cap concessió identitària) als vuitanta i als noranta i la trajectòria recent de Felipe González o Alfonso Guerra ho pot avalar.

Però no es pot obviar el context actual i aquest obliga a revisar un axioma simplista que sovint es formula amb rivets populistes. I a fer-ho, ja que hi som, sense innocència però amb rigor. El PSOE fa trenta anys que, quan governa, ho fa en minoria i sostingut per allò que té a la seva esquerra i a la "perifèria", sigui de dretes o d'esquerres. L'esgotament dels marcs de la Transició i l'obligació de pactar els ha allunyat dels poders durs de l'Estat, que han fet una involució clara i s'hi han enfrontat abandonant els consensos dissenyats fa més de quaranta anys. L'actitud del Poder Judicial és l'exponent més lluminós d'això. I la dreta ho ha aprofitat i ha trencat amarres amb els socialistes -cosa que, per exemple, ha petrificat la Constitució- malgrat que hi havia fet pactes antiterroristes, en defensa o política exterior i, més recentment, per aplicar el 155 a Catalunya.

No dic que això darrer no fos possible avui en un context de nova "emergència nacional" espanyola a ulls dels grans partits. Però ara, el PSOE no està en aquest escenari i, de fet, la clara hegemonia del PSC a Catalunya li insufla confiança. Mentrestant, la dreta hiperventila i s'ha deixat atrapar en un sistema mediàtic i en un imaginari que ha alimentat i que li fa molt difícil una maniobra com la de José María Aznar als 90, quan van passar del "Pujol enano, habla en castellano" al "Pujol guaperas, habla en lo que quieras" via Pacte del Majestic. Ara, és una dreta molt més incardinada i condicionada pels poders del Madrid DF, que repudien els socialistes i els seus socis, i mediatitzada per Vox, un partit sistèmic amb militars, latifundistes, funcionaris de carrera o jutges. Ahir, la lideressa Isabel Díaz Ayuso ja va avisar Feijóo que ni parlar-ne d'arribar a la Moncloa fent drecera de bracet de Junts.

Els juntaires han de ser exigents amb el PSOE pel compliment dels acords, és clar que sí. Esquerra també ho hauria de ser i, de fet, seria intel·ligent que cooperessin. Hi guanyarien i, de pas, s'estalviarien continuar cavant la seva fossa. Però si sempre ha estat discutible que el PP i el PSOE, per trajectòria històrica, per penetració a Catalunya, i per polítiques siguin el mateix, ara és segurament fals encara que, com és lògic, comparteixin l'essència de "l'interès general". L'independentisme té, malgrat ell mateix, una ocasió d'avançar i enfortir la nació en la sobirania fiscal, la llengua o la immigració mentre es refà. Malbaratar-la caient en la frase recurrent que s'encoloma a l'escriptor Josep Pla (ell l'atribueix a son pare) que "el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres" seria un error i només serviria per donar a llum la hipèrbole que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un català de dretes.

 

El passadís

Fa uns dies us explicava la polèmica després que el professor de català jubilat Josep Maria Virigili, que ha guanyat notorietat a les xarxes, acceptés dictar una conferència sobre la situació del català a Vilafranca del Penedès convidat per la formació d'extrema dreta Aliança Catalana. La Universitat Rovira i Virgili va haver d'aclarir que no tenia cap vincle amb ell després que se'l presentés com a catedràtic seu. El cas és que el professor Virgili, contrariat per tot plegat, va acabar rebutjant la invitació. Doncs ja té qui el substitueixi per dictar la conferència a Vilafranca. Es tracta d'Àngels Folch, veterana militant independentista que havia estat al secretariat de l'ANC i implicada en el projecte de Primàries. El 2019 va ser cap de llista a Sabadell.

La nova conferenciant, que ha posat en qüestió a les seves xarxes que Sílvia Orriols sigui "racista" i que darrerament l'ha defensada, és membre del Grup Koiné. "Una dona valenta: Àngels Folch... un home covard: el tal Virgili, i tot per culpa dels nazis cupaires...", piulava anunciant la conferència un dels organitzadors, l'expresident de Reagrupament i ara militant d'AC Josep Sort.

Vist i llegit

La presidenta de la Comissió Europa, la popular Ursula Von der Leyen, va proposar ahir l'obertura de centres de deportació fora de la Unió Europea. Aquest serà un dels grans assumptes del seu mandat. Sobre això i les debilitats polítiques i estructurals de la Unió escriu un fonamentat article a l'Ara la periodista Carme Colomina. "Som davant una UE més forta (en competències) sota el dictat intergovernamental d’unes democràcies europees més febles. I aquesta tensió marcarà la legislatura vinent", apunta recordant com els governs de l'est, alguns d'ells ultres o populistes, estan cada cop més desacomplexats davant de l'eix París-Berlín que lidera la Unió.

El nom propi

Certament, Alberto Núñez Feijóo no acaba d'aixecar el vol en aquesta legislatura, que ell voldria curta però que demostra mala salut de ferro. Només dos dies després que convoqués el comitè de direcció del PP de manera urgent, diumenge passat, per anunciar una denúncia contra el PSOE després de les darreres revelacions del cas Koldo, la corrupció li ha esclatat a la cara. Ahir, es va conèixer la sentència de 10 anys i cinc mesos de presó contra Eduardo Zaplana (Cartagena, 1956), per prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals. A més de multes per 25 milions d'euros. Fa anys que l'empaita el cas Erial, una trama d'adjudicacions d'estacions de servei d'ITV a canvi de suborns.

Zaplana, que ha al·legat el seu mal estat de salut per mantenir-se en llibertat, no va ser un dirigent qualsevol del PP. El primer càrrec rellevant que va assolir, l'alcaldia de Benidorm, va ser gràcies al vot d'una regidora trànsfuga coneguda com "la bienpagá". Després, des de la presidència valenciana, que va conquerir de la mà dels blavers d'UV, va inaugurar una etapa marcada pels grans esdeveniments i la corrupció. Fou un dels rostres de l'aznarisme i el portaveu del govern espanyol quan la crisi dels atemptats de l'11-M. La seva trajectòria només s'entén des d'una visió cleptòmana de la política, dies de vi i roses que semblava que no s'acabarien mai. Ara, finalment, s'ha acabat la cremà. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.