El debat monogràfic sobre immigració de la setmana passada al Congrés, que va derivar en un estira-i-arronsa carregat de tensió i desaires entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, indica fins a quin punt l'agitació parlamentària ha agafat el pont aeri. A la cambra baixa s'hi va escoltar de tot menys una discussió serena sobre el fet migratori. Ara és la política espanyola la que està remoguda i altament polaritzada mentre a Catalunya s'assaja una etapa d'impostada serenor de la vida pública, palpable perquè és el PSC qui governa totes les administracions i l'agenda ha tornat a la gestió dels serveis públics.
L'error del PP amb la tramitació del projecte de llei d'intercanvi d'antecedents penals a la UE -que ara tornarà al Congrés i pot permetre que exmembres d'ETA vegin convalidades les penes ja complertes a França- va evidenciar les carències de Feijóo. El dèficit d'un partit que transmet desordre, amb Miguel Tellado a la corda fluixa. I la solució de la cúpula dels populars ha estat passar a l'atac de seguida, amb la perxa política del cas Koldo, que encercla l'exministre José Luis Ábalos, al límit de convertir-se en investigat.
Ábalos havia format part del cercle de confiança de Sánchez -va ser la seva mà dreta en la resurrecció com a secretari general del PSOE- i el PP vol orientar l'artilleria cap a la Moncloa, de la mateixa manera que ha engreixat el cas Begoña Gómez, també a la teranyina judicial. La presentació de la querella a l'Audiència Nacional, amb l'argument que darrere d'Ábalos i Koldo hi ha un finançament irregular dels socialistes, persegueix alimentar la debilitat del president espanyol.
El cas Gürtel va fer caure Mariano Rajoy. I a Génova entenen que la corrupció pot ser l'element que erosioni finalment Sánchez, per molt que Feijóo hagi descartat l'escenari d'una moció de censura. No tindria els vots garantits, perquè el PNB no ha manifestat la voluntat de deslligar-se del PSOE -a Euskadi, governa el lehendakari Pradales coalitzat amb els socialistes- i Junts tampoc ha fet el pas definitiu de donar per morts els pactes no desplegats de la investidura, per bé que no es detecta que la relació fructifiqui. Carles Puigdemont, que sempre diu que negocia per peça, encara no ha baixat el polze per dictar sentència, a l'espera del que passi amb l'aplicació de la llei d'amnistia. I, mentrestant, els pressupostos generals de l'Estat no acaben d'avançar.
A la política espanyola es tornarà a parlar de corrupció. Passarà dimecres, quan el PP converteixi la sessió de control en un ple monogràfic, i s'amplificarà encara més quan Ábalos caigui. Sánchez està lluny de trontollar, però viu en un vesper. Cada dia, una fiblada. Perills creixents quan més fràgil és el suport parlamentari al seu govern, que té compromisos per complir i un fangar amb el finançament autonòmic. Li calen pressupostos per agafar oxigen i frenar l'envestida de l'oposició conservadora.
I la de l'habitatge és una bandera neta, que preocupa a més ciutadans que les trapelleries d'Ábalos i Koldo amb empresaris comissionistes amb mascaretes i aerolínies. El moment convida la sala de màquines de la Moncloa a recuperar la paleta de colors del president i presentar altre cop el Sánchez més progressista. És el camí més transitable si vol tornar a resistir.