Massa canvis, massa de pressa, massa profunds, massa alhora. La velocitat exponencial de la digitalització. El desplaçament del centre del món cap al Pacífic i l’arraconament d’Europa. La immigració a gran escala del Sud al Nord i l’aprofundiment dels canvis socials que, des de fa seixanta anys, alteren els costums al voltant del sexe i la família. Canvis que es retroalimenten i s’acceleren mútuament.
Deia Josep Pla que la píndola anticonceptiva havia fet més per l’alliberament de la dona que tots els llibres de Marcuse, i tenia raó. El món canvia a una velocitat cent cops superior a la dels teòrics que miren d’entendre’l. Res de nou, la Il·lustració i la revolució industrial van engegar una onada de creació i destrucció que fa segles que avança sense aturador.
La darrera fase d’aquest cicle de canvi ha passat en poques dècades de l’optimisme a la por. Totes les promeses dels anys noranta es van tornar dubte quan van caure les Torres Bessones, aviat farà vint-i-cinc anys. El dubte es va transformar en por quan va arribar la crisi financera i la por va mudar en rebuig. La Pandèmia només ha estat un accelerador. El trumpisme és alguna cosa més que una onada reaccionària, és una barreja d’impotència i decisió. La voluntat d’alentir i conduir un canvi imparable encara que per aconseguir-ho calgui pagar un preu alt. Intentant, això sí, que el preu el pagui algú altre.
Tot és nou, però res no és mai nou del tot. Ara fa pocs mesos la mort del papa Francesc portava una nova fumata blanca i anunciava un nou bisbe de Roma. L’americà Robert Prevost es presentava al món com a Lleó XIV. Canvis i rimes. Un papa americà, de nou, després de segles d’homes europeus governant el Vaticà. Un nom papal que connecta amb la tasca de Lleó XIII ara fa més de cent anys.
Lleó XIII havia nascut l’any 1810, quan Europa bullia amb les guerres napoleòniques, i va viure fins a l’any 1903. El segle XIX és el de la revolució industrial i la fi de l’economia agrícola que havia marcat la vida humana durant mil·lennis. És el segle del proletariat, l’explotació del treball i l’ascens de l’obrerisme. Hi va haver canvis tecnològics, nous equilibris globals, grans onades migratòries i enormes canvis socials. Hi havia riquesa, però no sempre hi havia progrés. Hi havia esperança, però també hi havia angoixa i por. Era un moment que s’assemblava al nostre i l’Església de Lleó XIII hi va donar resposta.
Rerum novarum, de les coses noves. L’Encíclica Rerum Novarum és el primer gran document de la Doctrina Social de l’Església. Denunciava les injustícies sorgides amb la revolució industrial, defensava el dret dels treballadors a un salari just i unes condicions laborals dignes. Rebutjava el socialisme que negava la propietat privada, però també el liberalisme econòmic que tolerava l’explotació. Proposava una idea revolucionària, que la propietat individual no era el problema sinó la solució a la submissió proletària. El que calia era fer-la arribar a les masses obreres. I així va ser.
De la Doctrina Social de l’Església en van sortir filosofies i propostes polítiques que van definir el segle XX, però que avui han quedat oblidades. El distribuïsme de Chesterton, el personalisme de Mounier i el solidarisme de Bourgeois podrien tenir alguna cosa a dir quan el món s’enfronta de nou a una allau de canvis i distorsions. Quan la boira fa impossible dibuixar un mapa, convindria comptar amb idees que ajudin a fer camí. Aquelles tradicions perdudes podrien tenir una resposta.
Un assaig de decàleg per encarar els canvis. Petit és millor que gran. Proper és millor que llunyà. Lent és millor que massa ràpid. Distribuït és millor que centralitzat. Progrés és millor que riquesa. Arrelat és millor que global. La persona sempre al centre. La família i la comunitat sempre acompanyant la persona. La solidaritat entre persones com una obligació recíproca. El benestar material com a base no suficient del progrés.
Tot això i una cosa més. Deu més u. La propietat fa la llibertat, però la llibertat només és sostenible quan la propietat es reparteix amb una mínima justícia.