El ministre espanyol d'Exteriors, el socialista José Manuel Albares, es va entrevistar ahir amb la presidenta del Parlament Europeu, la popular Roberta Metsola. Tal com va fer Salvador Illa fa 15 dies en la seva visita a la capital comunitària, el ministre li va insistir en la voluntat que el català, igual que les altres llengües oficials a l'Estat diferents del castellà, pogués ser d'ús a l'Eurocambra i al conjunt de les institucions europees.
La cambra estudia la fórmula i Espanya està disposada, si cal, a contribuir econòmicament per tal que els diners no siguin una excusa. Sortir-se'n seria un pas important per prestigiar la nostra llengua entre els parlants. Albares va posar la pilota al terrat del PP i els seus diputats. El ministre sap, però, que, per iniciativa pròpia, els conservadors no ho facilitaran. Els populars espanyols són contraris a la mesura i l'inventari d'agressions del seu partit al català i a la seva unitat filològica al País Valencià i a les Illes n'és una prova vivent i dolorosa. De fet, ahir vam saber que tenien damunt la taula la possibilitat d'eliminar-lo com a llengua vehicular a les escoles de les Balears a canvi que els ultres de Vox els votessin el pressupost.
L'oficialitat del català a Europa dependrà, senzillament, de com sigui de prioritari per al govern espanyol. A la UE hi manen els estats per damunt dels "pobles", els ciutadans o els partits. Si Espanya ho situa per davant d'altres assumptes i la seva diplomàcia toca les tecles que calen, és possible que se'n surtin. Si es limita a reclamar-ho retòricament i no projecta convicció i necessitat, serà més difícil.
És ja un avenç que a les Corts espanyoles es puguin parlar les llengües diferents del castellà. Perquè fins fa poc (i amb raó!) a Europa hi havia qui se sorprenia que l'executiu espanyol (com va fer el de José Luis Rodríguez Zapatero) demanés que es tingués en compte la seva realitat plurilingüe i no s'assumís ni tan sols als seus parlaments estatals. Els socis comunitaris afirmen ara que el govern de Sánchez no actua per convicció sinó per satisfer els acords polítics amb qui el va fer president i ara el pot deixar caure. Hom pot pensar que són prou perspicaços.
La raó és que darrere de les peticions d'Illa i, sobretot, de les de l'executiu estatal hi ha també aquesta motivació. Junts ha titllat de "pura fantasia" la possibilitat de participar d'una moció de censura amb el PP i Vox que faci president Alberto Núñez Feijóo. Però aquesta realitat conviu amb una altra: del "cobrament per avançat" que Carles Puigdemont i Míriam Nogueras prometien quan acusaven ERC de pactar amb els socialistes "a canvi de res" no n'hi ha ni rastre.
Puigdemont farà dilluns, i després d'haver limitat al màxim les seves aparicions des de les darreres eleccions, una roda de premsa a Brussel·les per valorar l'any del pacte per votar sí a investir Sánchez. En les darreres hores, els portaveus formals i informals dels juntaires han fet anar la paraula "ultimàtum" i han mostrat incomoditat pels incompliments, atribuïbles a la deixadesa o a la incapacitat de la Moncloa. Es va baixar l'IVA de l'oli d'oliva tres mesos, sí. Però ni han arribat els números de les balances fiscals, ni s'han fet canvis legals per forçar el retorn de les empreses que van canviar de seu el 2017, ni el català és oficial a Europa o s'ha avançat en els drets històrics en matèria de règim local.
Encara no està clar en què quedarà (malgrat que les negociacions avançaven) el traspàs "integral" de les competències d'immigració i l'aplicació de la llei d'amnistia no ha estat, malgrat el que es va garantir després d'allargar la negociació amb la introducció d'esmenes, "integral i immediata". Els seus exiliats, de fet, encara no han pogut tornar pel boicot de l'alta judicatura a la norma. A la comissió d'investigació del 17-A al Congrés tampoc s'han desclassificat els informes del servei secret espanyol.
És evident que alguns d'aquests assumptes no estan en la mà del govern espanyol i que altres es compliran, entre altres coses perquè també són d'interès d'Illa.Però també és raonable pensar que Sánchez hi podria fer més o ser més hàbil. La llista d'incompliments amb ERC els darrers anys també és llarga, bàsicament en el front pressupostari i malgrat que els vots de Gabriel Rufián i els seus els han faltat en la reforma laboral i poca cosa més.
El paper de Junts no és fàcil. Ha de gestionar el seu retorn al pacte i a la política espanyola -que li permet connectar amb els seus sectors tradicionals, com ha demostrat la negociació de la reforma fiscal o podria fer amb la del finançament singular- amb la retòrica inflamada dels darrers anys per desgastar ERC i que agrada als seus activistes. Amb els republicans en crisi, els juntaires han de trobar, a Madrid i a Catalunya, el punt d'equilibri entre la legítima exigència i una correcta gestió de les expectatives per evitar que aquestes deixin de ser realistes. El cobrament per avançat eren els pares.
Illa i els «problemes reals»: recursos contra la multireincidència, primer pacte amb la Moncloa; per Carme Rocamora i Seguí.
Els alumnes catalans empitjoren en matemàtiques i ciències: per sota de la UE i l'estat espanyol; per David Cobo.
Per què, després de la regulació, els lloguers ja no pugen de preu i se'n fan menys?; per David Cobo.
Memòria nacional: Jurament de l'exiliat; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
Crònica: El Joan Maragall que derrota els tòpics; per Pep Martí.
El passadís
Pablo Iglesias no té, per ara, perspectives de reingressar a la política activa malgrat que la seva incidència a Podem continua sent gran. Està centrat en la seva feina com a consultor i empresari de mitjans. Va començar amb un pòdcast, La Base, i ara ja té un canal de televisió per internet, Canal Red, i fa feines per diversos governs i organitzacions. Els continguts de La Base estan cada cop més centrats en la geopolítica, amb una mirada molt atenta al que passa a Amèrica Llatina, on conviuen governs d'esquerres amb altres molt escorats a la dreta, com ara el de l'Argentina.
Iglesias acaba de tancar un acord per portar el seu programa-estrella a Señal Colombia, la televisió pública del país. S'emetrà els dimecres al vespre hora de Bogotà. La seva relació amb el president Gustavo Petro és excel·lent i el govern busca com combatre el relat dels mitjans conservadors del país. Per cert, que amb Petro hi treballa un català, l'exdirigent d'ERC Xavier Vendrell. Ho explicava en aquesta entrevista.
Vist i llegit
La història i els pòdcasts casen molt bé. A Catalunya Ràdio en són bons exemples l'En Guàrdia! i l'Endemà. I fa unes setmanes també us vaig recomanar el que a À Punt van emetre sobre els Borja. L'edat mitjana i el Renaixement donen molt de si, sobretot si mirem al nostre país. Ara, la pública valenciana À Punt ha elaborat 1238. La conquesta de València, que aborda en set treballats episodis amb dramatitzacions a càrrecs d'actors, català antic a l'abast, rigor i documentació abundant d'uns i altres l'epopeia de la conquesta del País Valencià a càrrec de Jaume I, que la va explicar a la seva autobiografia El llibre dels fets. La conquesta va durar anys i va ser posterior a la de les Balears. En tots dos casos hi va haver sagnants batalles i setges i intrigues a la cort i amb els sarraïns que el pòdcast, dirigit per Vicent Baydal, explica. El podeu escoltar aquí.
El nom propi
Els esdeveniments d'ahir a l'Assemblea Nacional francesa, amb la caiguda del govern de Michel Barnier en mans d'una moció de censura votada per l'esquerra del Nou Front Popular i l'extrema dreta del Reagrupament Nacional, deixa en evidència Emmanuel Macron (Amiens, França, 1977). El president de la República va jugar amb foc quan, després d'invocar el crit de "la República en perill", va acabar lliurant el govern a un conservador que depenia de l'extrema dreta. Macron té encara al davant bona part del seu mandat, fins al 2027, però el seu poder és fràgil en un moment crucial d'Europa. El president francès ha encarnat un polític ideològicament híbrid en temps líquids que s'han anat solidificant.
Sorgit de l'elitista ENA que forma els alts funcionaris de l'Estat, va treballar a la banca Rothschild abans d'acostar-se a l'Elisi i ser ministre d'Economia del socialista François Hollande. Després va expressar un centrisme liberal que, amb el desgast dels grans partits, el va dur a la presidència i durant un temps va seduir exsocialistes i exconservadors. La seva figura encarna els dèficits de l'elit més exclusiva: manca d'empatia i molta arrogància en negar-se a replantejar una política econòmica liberal. Però també hi ha en Macron alguna qualitat difícil de trobar en altres classes polítiques. És el tecnòcrata culte, amb tesi sobre Hegel, capaç d'intervenir en debats intel·lectuals, col·laborador de Paul Ricœur, un dels grans del pensament francès. Fins ara, però, el governant s'ha imposat al filòsof.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.