ERC, amnistia i no indults

A Oriol Junqueras li van faltar poc més d'un centenar de vots d'un cens de 8.000 militants que van participar massivament per convertir-se, de nou, en president d'ERC després d'una primera etapa de 13 anys. Dissabte no va arribar al 50% preceptiu i s'enfrontarà, en la segona i definitiva volta, d'aquí a dotze dies, a Xavier Godàs. Vistos els resultats, o Esquerra es recús de veres, o s'aboca a la marginalitat pròpia dels partits trencats.

Fa temps que ERC no té una alegria electoral, i dissabte cap de les tres candidatures podia estar tampoc satisfeta. Junqueras guanyava amb claredat, sí, però constatava que, malgrat la bona intendència dels seus partidaris, la feina de mesos i l'arrelament entre els quadres territorials, no en feia prou. La lògica diu que a la segona volta s'hauria d'imposar, però necessita mobilitzar altre cop els seus i no pot cometre errors.

Godàs, que tenia el suport de Marta Rovira i Pere Aragonès, força una segona volta i, com Junqueras, paga el desencísde les bases amb els que fins ara han dirigit el Govern i el partit. I la tercera en discòrdia, Foc Nou, no aconsegueix, ni de lluny, capitalitzar el no a Salvador Illa de l'estiu. El fracàs de l'oferta més refractària als socialistes és també una prova que la militància d'ERC vol incidir a les institucions; i ara per ara, al Congrés, al Parlament i a Barcelona només es pot fer acordant amb els socialistes.

Sigui en aquestes dues setmanes, quan ja s'hauria de veure un canvi de to, sigui fins al congrés de febrer que ratificarà la direcció i les ponències, o en la feina posterior, ERC necessita girar full d'un procés intern dur i que ha volat massa ponts. No n'hi ha prou que el guanyador "indulti" alguns dirigents que no li han estat afins, en expressió d'un alt dirigent implicat en el procés intern. Qui ho guanyi ho farà per un marge escàs i ERC no s'hauria de governar d'esquena a la meitat dels seus militants, alcaldes i quadres. Es correria el risc de la deserció en massa. 

Els republicans estan obligats a retrobar-se i repensar-se. Ho han de fer incorporant noves cares i idees, sense ressentiment o cinisme i deixant a la porta les motxilles que tots ells arrosseguen d'uns anys intensos que no han servit ni per fer la independència ni per consolidar al capdavant de les institucions el partit de Macià i Companys. Això exigeix una "amnistia" a tothom que vulgui ser inclòs i estigui disposat a sumar. 

El fracàs i els mals resultats d'ERC el darrer any i mig no s'expliquen només pels pactes amb els socialistes, per decebre al Govern, per uns cartells vergonyosos i la mala gestió posterior, per no conquerir l'hegemonia cultural del postpujolisme i el postprocés, o pel preocupant empobriment de la vida interna. La repressió pot explicar coses, però no les justifica totes. El fracàs és multicausal i és col·lectiu i, per això, no hi ha solucions màgiques o unívoques ni conjugades en primera persona del singular. Si hi són, arribaran a partir de l'empatia en la suma de perfils i idees de dins i de fora i d'una primera persona del plural forta.

Els relats més encegats o que volien deformar percepcions han fallat i també cal extreure'n conclusions a l'hora de llegir les bases. Contra el que vaticinava algun dels dirigents que té a la vora, ni Junqueras ha aconseguit el 80%, ni Nova Esquerra ha quedat per sota de Foc Nou o ha aconseguit més avals que vots. I, contra el que expressaven partidaris de Godàs, l'expresident d'ERC és encara l'actiu més reconeixible i no se'l pot humiliar o enterrar com si res. Cap partit ho faria. Només cal, si es vol, veure el tracte que Junts i els seus entorns dispensen a Jordi Pujol encara que els digui que de la independència ja se'n poden oblidar. Sols un testimonial tuit d'Aurora Madaula va esmenar-lo tot lamentant la reconducció de Junts cap a les "velles maneres del catalanisme". La resta, fossin activistes digitals o dirigents, callava o l'elogiava.

El 2008, en un context amb dificultats similars dins i fora d'ERC, Joan Puigcercós es va convertir en president del partit amb el 37% dels vots en la primera i única volta. Hi havia quatre llistes i, mentre que els reagrupats partidaris de l'acostament a CiU marxaven en massa com a pas previ per desembocar-hi, les dues famílies que havien governat el partit van trigar a un any a fer un mínim exercici d'integració. El 2010, amb Josep-Lluís Carod-Rovira apartat i empipat i tot i escenificar un tàndem electoral de Puigcercós amb Ernest Benach, ERC es va estimbar passant de 19 a 10 escons al Parlament. Als uns i als altres els va caldre aquell correctiu per entendre, ja el 2011, que havien de deixar pas a Junqueras i Rovira i, sobretot, desarmar els seus exèrcits i posar-los a disposició d'una direcció que va tenir l'ocasió de dur el partit al pont de comandament del procés i del país.

Per tornar-hi, no caldrà un indult. Caldrà una amnistia per, tal com escrivia Oriol March, recosir de veritat ara que potser encara hi són a temps.

El passadís

"Espanya avança per l'esquerra". Aquest era el lema del 41è congrés del PSOE a Sevilla. Una llarga fletxa situada a la part esquerra de la frase presidia tots els espais. I quan s'entrava al recinte i es passaven els controls de seguretat calia, és clar, circular a peu per l'esquerra de la rotonda que donava accés a les carpes de benvinguda i al plenari i sales de comissions. Així ho indicava una catifa vermella, però molts delegats i periodistes en feien poc cas. Fins al punt que el partit va decidir acordonar la zona per fer que tothom passés per l'esquerra. Ho van respectar els líders i dirigents, també a l'hora de fer declaracions informals. Tots menys un: Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa i crític amb Sánchez, va fer unes declaracions que van aixecar gran expectativa a la banda dreta i darrere del cordó. Això d'avançar per l'esquerra ell no ho té tan clar. 

Vist i llegit

A l'espera dels moviments de la nova administració Trump, la guerra no recula a la Franja de Gaza i els conflictes encara van a més a la zona. Ahir, Estat Islàmic es llençava sobre Alep i reobria la guerra a Síria. A Israel, Benjamin Netanyahu i el seu govern dirigeixen amb mà de ferro les hostilitats. Però també tenen oposició. Si més no en alguns mitjans. És el cas del diari progressista Haaretz, que té més d'un segle i és un dels més seguits al seu país. El director, Aluf Benn, publicava ahir una tribuna al diari espanyol El País en defensa pròpia davant els conflictes amb l'executiu conservador, que ara intenta ofegar-los econòmicament. A "Nentayahu no ens farà callar" recordava que el primer ministre els va presentar, ja el 2012, a ells i al The New York Times com "els principals enemics d'Israel". "Al nostre diari ja vam sostenir que la política d'opressió als palestins ens conduiria al desastre", afirmava.     

El nom propi

El nou president del Consell Europeu, el portuguès Antonio Costa, va visitar ahir a Kíiv acompanyat de la responsable de la cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas. L'exprimera ministra d'Estònia ha substituït en el càrrec el català Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947). El veterà polític socialista també era el responsable de la política de defensa de la UE malgrat que aquest no ha estat fins ara un assumpte prioritari a la Unió, entre altres coses perquè la majoria dels estats que són membres també formen part de l'OTAN, per ara liderada pels Estats Units.

Borrell ha gestionat dues guerres (la d'Ucraïna i la de Gaza) i és conscient, més encara vist l'escenari que ve amb Trump, que la UE ha de parlar amb una sola veu i tenir política de defensa comuna. De moment, els pressupostos pujaran. L'espanyol arribarà al 2% i la indústria armamentística voldria que ho fes fins al 4%. Borrell plega sent un dels referents de l'esquerra europea (molt debilitada) i espanyola i també un personatge controvertit a Catalunya, on sempre ha fet gala del seu tarannà jacobí. Durant el procés va ser especialment àcid amb l'independentisme i els seus líders.    

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.