Aquest divendres ha començat a Sevilla el 41 congrés del PSOE. Un encontre pensat per escenificar la solidesa del lideratge de Pedro Sánchez i que arriba enmig d'una forta campanya política, mediàtica i judicial de desgast del dirigent socialista i el seu govern de coalició. L'estratègia d'erosió del PP d'Alberto Núñez Feijóo no té aturador i s'ha plasmat aquesta setmana en el rebuig dels populars espanyols a la nova Comissió Europea, en què Teresa Ribera és vicepresidenta.
Enmig de la pressió, el congrés socialista és un bon moment per repassar la situació de la socialdemocràcia a Europa, on no passa el seu millor moment. Sánchez encapçala l'única coalició en aquests moments que aplega la socialdemocràcia amb forces a la seva esquerra i és un dels nomésquatre primers ministres del Partit Socialista Europeu. En uns mesos poden ser menys. Així està el mapa de la socialdemocràcia a la UE.
Sánchez ha vist caure diversos caps de govern de la seva família política des que és a la Moncloa. El primer govern de "front popular" de la història d'Espanya des de la Guerra Civil ha avançat enmig de tensions internes i no li han sobreviscut les primeres ministres Magdalena Andersson (Suècia), Sanna Marin (Finlàndia) i António Costa (Portugal). Costa, però, no va perdre unes eleccions sinó que va dimitir al ser processat per un afer que després s'ha desinflat als tribunals. Des d'aquest divendres presideix el Consell Europeu.
En aquests moments, a més de Sánchez, els caps de govern socialistes a la UE són el maltès Robert Abela, l'alemany Olaf Scholz i la danesa Mette Frederiksen. Scholz, tret de sorpresa majúscula, pot ser eliminat d'una llista cada cop més esllanguida. Les eleccions federals del febrer venen mal dades per a l'SPD que, si perd la cancelleria, deixarà Sánchez com el gran referent de la seva família política al continent. També hi ha presència socialista en altres països, però com a socis menors d'una coalició. És el cas d'Eslovènia i Bèlgica, que té -un cop més- un govern multipartidista en funcions.
Del triomf neoliberal al populisme xenòfob
L'era daurada de la socialdemocràcia van ser els anomenats 30 gloriosos, els anys que van de l'Europa sorgida el 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial, a l'impacte de la crisi del petroli del 1973, que es farà molt evident amb les victòries de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. La socialdemocràcia comença a perdre la iniciativa quan ho fa també el moviment sindical. Els governs laboristes de Harold Wilson i James Callaghan, els alemanys Willy Brandt i Helmut Schmidt o el suec Olof Palme van ser més capaços de preservar l'ocupació que d'aturar la inflació.
Mentre els partits de dreta recuperaven el poder a molts llocs i l'assolien en països on duien dècades més aviat a l'oposició -cas de Suècia o, en part, Holanda-, la resposta mainstream del centreesquerra va ser l'anomenada Tercera Via, una línia de pragmatisme centrista que van practicar des de Tony Blair al demòcrata Bill Clinton. En altres casos, les branques més radicals del socialisme assajaven experiments rupturistes. Va ser el cas del laborisme britànic dels anys 80 i inicis dels 90, amb el seu programa de nacionalitzacions, que va merèixer el comentari àcid d'un vell laborista: "El nostre programa és la carta de suïcidi més llarga de la història".
La crisi financera del 2008 i la pandèmia, amb l'extensió del malestar social, han fet que el centreesquerra hagi buscat recuperar l'aire més "laborista". S'ha vist amb l'Administració Biden en el cas dels Estats Units, sense èxit, en la unió de les esquerres a França i les polítiques dels governs socialistes a Espanya i Portugal. Però si els anys 80 la pressió venia d'un neoliberalisme desacomplexat, ara la iniciativa sembla guanyada per un moviment populista xenòfob que és global. El centreesquerra, en totes les seves variants, sembla situar-se a la defensiva.
La temptació danesa
La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, ha adoptat una línia pròpia: davant l'onada populista, ha decidit navegar-la. En les eleccions del 2022, el Parlament danès va confirmar una estreta majoria d'esquerres, però Frederiksen va decidir fer una inèdita coalició amb liberals i moderats, partits de centredreta. Es va endurir la política migratòria i es va avançar en la despesa militar.
Fora de la UE, els laboristes han tornat al Regne Unit amb Keir Starmer. Però caldrà veure com els condicionarà la nova Administració Trump, amb la que volen mantenir unes relacions magnífiques. També a Noruega hi governen els laboristes, tot i que el perfil del primer ministre Jonas Gahr Store, un empresari fill de l'alta burgesia nòrdica, té poc del socialdemòcrata clàssic. Entre la deriva danesa de la socialdemocràcia i l'ofensiva d'una dreta agressiva que nota encara més la pressió ultra, l'experiència de Sánchez és una excepció.