Tothom ha vist les fotografies: el rei Felip VI i la reina Letícia, tots dos posant amb una actitud francament reial en una sala col·lapsada d'història, sense ni un bri d'aire per respirar res que no sigui el barroquisme més imperial. Ell, amb l'uniforme de gala de l'Exèrcit de Terra; ella, amb un disseny original de Cristóbal Balenciaga. Dues marques España, cadascuna amb les seves implicacions i els seus objectius comunicatius.
Des que es va publicar la feina de la fotògrafa nord-americana Annie Leibovitz, no hem parat de comentar la idoneïtat de les imatges, la funció vital que té la finestra oberta en el relat de Letícia o la insuportable inclinació que pateix la instantània del Borbó. Se n'ha analitzat cada detall amb lupa i, per tant, no seré jo ara afegeixi encara més tralla subjectiva a l'assumpte. Perquè la professionalitat i/o encert d'aquestes fotos és un tema que m'inquieta molt relativament; però, sobretot, perquè aquesta setmana han sortit fotos molt més interessants que no pas la monàrquica. Em refereixo, per exemple, a les fotos de la dreta catalana.
D'una banda, tenim l'homenatge que Jordi Pujol va rebre a Castellterçol. Les velles glòries de l'antiga Convergència i Unió (Artur Mas, Felip Puig, Núria de Gispert, Xavier Trias...) i altres amics de l'expresident van aplegar-se novament per posar-se dempeus i recordar al gran pare de la Catalunya contemporània que, passi el que passi, el seu llegat de 23 anys no morirà mai. Va ser una foto emocionant del moment que viu el sector nostàlgic de Junts, segons diuen les cròniques, on Pujol va anar saltant d'una qüestió a l'altra amb aquella anarquia tan característica i accentuada per l'edat, i on el líder minvant va pronunciar una frase clau a l'hora d'analitzar l'estat de la nació: ara mateix, el país pot aspirar a "salvar-se".
Poques hores abans havia sortit l'altra foto: un nou Baròmetre d'Opinió Política del CEO. I en aquesta flamant enquesta descobríem (o no) una dada que explica amb força precisió el present i el futur d'Aliança Catalana. Quan es pregunta de manera explícita als seus simpatitzants si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent, un 40% d'aquests respon taxativament que no. Un quaranta per cent. El partit del bressol de Catalunya, la punta de llança de la nació, l'artefacte que ha d'unir els catalans contra el jou espanyol... Està clar que l'objectiu dels orriolistes és salvar Catalunya; el que no està tan clar és de qui o de què. Si més no, no hi ha una única resposta.
Els simpatitzants d'Aliança Catalana volen salvar Catalunya, sí, però potser cadascú la vol salvar de quelcom diferent: dels espanyols, dels musulmans, de la dictadura woke, de l'opressió contra el català, del burka, de Marc Giró, de les traves burocràtiques, dels asados del veí del davant, de la delinqüència, de Greta Thunberg, del processisme, de Salvador Illa, de les llogateres, dels meteoròlegs enfadats, del Reial Madrid, de l'estrella de la Plaça Sant Jaume, del top manta, de les pel·lícules dels Javis... o fins i tot del mateix Jordi Pujol.
A què es refereix l'expresident quan diu que ara mateix l'única aspiració que pot tenir Catalunya és la de salvar-se? Salvar-se en quins termes? L'objectiu de Junts avui és la salvació del mandat de l'1 d'Octubre, la salvació de l'autogovern català, o la salvació del partit? I de què volen ser salvats majoritàriament els votants d'Aliança Catalana, hereus directes de Jaume I, si un 40% no vol sentir a parlar de marxar d'Espanya? Els selfies que aquests dies s'ha fet la dreta catalana, la convergent i la més extrema, ens plantegen interrogants, i tots ells giren al voltant del concepte salvació. Salvar-se. Salvar-nos. Està clar que les fotos de l'antiga Convergència i d'Aliança són molt més borroses que no pas la dels reis a la sala del Palau Reial; però, tot i ser borroses, són nítides a l'hora de mostrar-nos els anys que vindran a la dreta de la política catalana: anys d'intentar salvar els mobles. Els mobles dels partits i, si convé, els del país.