Antoni Rovira i Virgili va morir al seu piset perpinyanès des d’on veia el Canigó nevat, a dos quarts de nou del dematí del 5 de desembre de 1949, en una cambra “freda i despullada”, al 25 del carrer Henry Bataille, ara fa 75 anys. El 22 de gener de 1939, va escriure: “Quan, avui fa set dies, jo, tarragoní, vaig saber que els invasors havien ocupat Tarragona, vaig sentir una aguda punyida al cor, com si hi hagués penetrat una punta de glavi”. La matinada del 24 de gener, dos dies abans de la caiguda de Barcelona, M. Rouret li envià un cotxe per traslladar la família camí de l’exili. El 31 de gener passaren la frontera amb altres intel·lectuals i familiars, en un vell autobús i el bibliobús del Servei de Biblioteques pel coll del Pertús. Els primers cinc dies van ser d’incertesa, de fred i de fam, al Rosselló, dormint dins de l’autocar, amb totes les privacions imaginables.
D’allà anaren amb tren a Tolosa, on van estar-se una setmana a la caserna dels bombers per passar a Riumes, prop de Muret, on va escriure a mà, amb lletra petita i en línies ascendents, símbol d’optimisme, el colpidor llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, publicat a Buenos Aires el 1940, però que ell no arribà a tindre a les mans fins al 1945, acabada la II Guerra Mundial. Aquí hi apareix l’extraordinari Jurament de l’exiliat, el text més corprenedor escrit mai per un polític català, expressió del compromís màxim amb el país en moments d’adversitat total i que tothom hauria d’haver llegit algun camí a la vida. D’allà partiren cap a Montpeller i s’allotjaren en un hotel tan barat com cèntric, fins que trobaren una casa, la Vil·la Le Chinois, que compartiren amb les filles del president Macià, Maria, Josefina i els seus. Era en un paratge solitari envoltat de vinyes, masies, petits horts i marges vells. Rovira hi tenia la cambra de treball, una taula davant d’una finestra, com a Tarragona i com a tot arreu on podia, situada al primer pis.
La taula era sempre atapeïda de llibres, diaris i papers, un quadern escolar per prendre notes, una ploma, un tinter i un rellotge de butxaca ja envellit. Aquí escrivia els articles per a les revistes de l’exili, preparava llibres que no sabia si mai veurien la llum, o prenia notes per a possibles treballs futurs o conferències, mentre trobava a faltar tot el material començat que havia hagut de deixar a Barcelona i a Tarragona, precipitadament, a la fugida. Aquí li arribava la notícia de la detenció del seu cunyat Sebastià Comas i de l’afusellament del doctor Battestini, a Tarragona. I hi rebia les visites dominicals regulars del seu amic tarragoní Pere Lloret i, sovint, de mestre Fabra.
Si repartia els matins treballant a la biblioteca Universitària i les tardes a la biblioteca Municipal, sempre procurava deixar algun petit espai per a fer una mica de pagès en un hortet que es feu davant de casa. A la Universitària va tenir la sort i la satisfacció que hi trobà tots els volums de la seva Història Nacional de Catalunya per a consultar-hi dades. Allà, per llegir, com que era miop, es treia les ulleres i llegia una mica de gairell, sempre amb la ploma a la mà, a punt de prendre alguna nota o retenir alguna informació que li pogués ser d’utilitat més endavant. El 1940, els Rovira-Comas ja havien canviat de casa. S’estaven als afores de Montpeller, al carrer de Beau Soleil, un carrer curt amb quatre o cinc cases. La casa era gèlida, a les nits la temperatura baixava sovint fins als 3 graus sota zero i tots feien vida a la cuina, on hi havia una estufa i on el fred es feia més suportable.
També era aquí on Rovira treballava. A la paret, un gran mapa d’Europa amb xinxetes de colors que il·lustraven els moviments canviants dels aliats i els nazis, sobre el territori. La rutina de la quotidianitat montpellerina només li deixava marge per acudir a les biblioteques, perquè Rovira i Virgili no era gens home de cafè, a diferència de tants exiliats que es passaven el dia pels establiments més cèntrics de la ciutat, discutint sobre la imminent caiguda del franquisme o el desenllaç de la guerra mundial, enraonant durant hores i fent només un sol cafè com a consumició i jugant a la botifarra, davant la paciència comprensiva dels taverners.
El 6 de febrer de 1942, moria Maria Comas, la muller, a causa d’una pleuresia, però també del fred, de les privacions de tota mena, de la duresa de l’exili, de l’enyorança de la terra deixada enrere per sempre. “Tant com la invasió dels microbis, va matar-la la tristesa”, confessà Rovira a un amic. La seva mort el va deixar del tot atuït i, durant un temps, deixà d’acudir a les biblioteques i amb prou feines sortia de casa. Aquell era, en paraules seves, “el període més llòbrec” de la seva vida. Malgrat tot, tenia la convicció que les democràcies occidentals havien de guanyar la guerra al nazisme, que el règim de Franco cauria també i, per això, mai no va sentir-se seduït per anar-se’n cap a Mèxic, com tants milers de compatriotes, perquè restant en territori francès es trobava també més a prop de casa.
Amb l’afusellament del president Companys, el 1940, Rovira va esdevenir president del Parlament de Catalunya ja que el titular fins llavors, Josep Irla, va convertir-se automàticament en president de la Generalitat. Va ser gràcies als ajuts d’aquest, comerciant taper, i del comte de Güell, exiliat a la Costa Blava, que va poder anar subsistint, com ho feu també Pompeu Fabra. Rovira assumí, a més, la presidència del Consell Assessor de la Generalitat, el 1944, organisme responsable de preparar els informes per reprendre la reconstrucció del país, després del franquisme. Més endavant, va formar part de l’únic govern català creat a l’exili, el 14 de setembre de 1946, amb P. Fabra, C. Pi i Sunyer, Josep Carner, Joan Comorera i Josep Xirau, als quals s’afegiren Pau Padró i Manuel Serra i Moret, més tard.
Va ser sempre un intel·lectual infatigable, constant i rigorós, que simultaniejà tot de projectes historiogràfics, culturals, periodístics i polítics alhora, amb un esperit de servei total al país, des de la seva condició de “català nacional”, expressió encunyada per ell i des del convenciment que “sense consciència històrica no es pot tenir consciència nacional”. És per això que va abocar bona part de les seves energies intel·lectuals a la recuperació de la memòria nacional, la divulgació de la història i la confecció teòrica d’arguments per a la defensa dels drets col·lectius del poble català que fiava a una solució democràtica: “fer ús de la lliure determinació quan aquesta sigui possible nacionalment i internacionalment”.
Des del 5 de setembre de 1946, el tarragoní vivia ja a Perpinyà en un piset modest, al número 25 del carrer Henry Bataille, on la seva filla Teresa Maria s’havia instal·lat amb el marit, Felip Calvet, que tenia una petita fàbrica de taps a Sant Esteve. La parella s’havia casat el 6 de novembre a Andorra, l’únic lloc on podien fer-ho legalment en català Al seu enterrament, el taüt anava cobert amb la bandera barrada i el cap de dol l’integraven el president Josep Irla, el fill Toni i el gendre Felip. I darrere, consellers i ministres, diputats, autoritats locals, intel·lectuals, escriptors i poble en general. Fins a arribar al cementiri es va haver de recórrer quasi tot Perpinyà a peu. Pau Casals va afirmar en conèixer-ne la notícia del decés: “Ha mort el més gran català”, La Vanguardia Española: “Ha muerto en Perpiñan el separatista rojo Rovira i Virgili” i la premsa tarragonina, ara reduïda dràsticament només al Diario Español, va optar pel silenci absolut. És enterrat al cementiri del Pertús, en terra catalana, però a l’exili. Ens en queda per sempre el seu colossal Jurament de l’exiliat, vigent ahir i avui.
Per a saber-ne més: Els darrers dies de la Catalunya republicana, Antoni Rovira i Virgili, A contravent, 2014.