L'escriptora i periodista Emma Zafón és una de les veus més mordaces del país. Els seus articles i pòdcast han retratat bé les contradiccions i les misèries polítiques i territorials del nostre temps. L'autora castellonenca té una visió molt crítica del País Valencià i de les formes de la dreta local, que és autòctona però sobretot espanyolista. Un amic valencià em va dir un cop que a alguns catalans ens agrada la Zafón perquè ens confirma alguns clixés negatius.
Siguin o no encertades les afirmacions, el cas és que al País Valencià viu moments d'una gran convulsió política (atents als resultats del 29-N, que ens poden donar pistes del que passarà al maig mentre el PP dubta si confirmar o no Juanfran Pérez Llorca de candidat) i que això es fa notar arreu. És visible en el to reivindicatiu dels massius concerts de comiat de la Fúmiga aquest cap de setmana. I també en la decisió sectària i d'última hora de la televisió pública À Punt de no emetre La mort de Guillem, la pel·lícula que retrata l'assassinat per part de l'extrema dreta i el vergonyós judici posterior del jove de Burjassot l'any 1993. Si encara no l'heu vista us aconsello que ho feu al 3Cat.
Guillem Agulló era un militant independentista i antifeixista i molts joves i activistes d'arreu dels Països Catalans el van convertir en un símbol contra la barbàrie que els atemoria i empaitava i contra la que van aprendre a rebel·lar-se. Els Obrint Pas ho van reflectir bé a No tingues por. La dreta i l'extrema dreta van atacar la seva família i la seva memòria a les institucions, als tribunals i a camps de futbol com Mestalla i van intentar negar el mòbil polític de tot plegat, que testimonia bé la pel·lícula de Carles Marquès-Marcet. Just avui la seva família presenta a Madrid una carta que envien a la Moncloa demanant que se'l reconegui com el que és, una víctima del terrorisme ultra. Associacions de víctimes d'ETA els donen també suport.
La decisió d'À Punt, que la dreta governa amb mà de ferro i on hi ha poc espai per a la dissidència, pot semblar anecdòtica, però ens ofereix noves evidències del que implica un govern amb el suport directe o indirecte de l'extrema dreta. El PP sempre ha abraçat l'anticatalanisme militant, i això ha fet que els seus governs persegueixin la llengua a l'escola, neguin els vincles entre els territoris dels Països Catalans, i impugnin la unitat filològica del català contra el criteri de tota la comunitat científica. Quan no ho han fet ha calgut alguna cosa més que orfebreria política.
El matrimoni amb Vox ha fet, però, que això vagi a més perquè la famosa batalla cultural dels ultres té més de sectarisme polític que no pas de promoure marcs que ofereixin solucions eficaces i diferents de les tradicionals. A les eleccions del 29-N no es tracta només d'escollir el mal menor (això tard o d'hora col·lapsa, més encara quan no es fa el que toca amb casos com el d'Agulló), però sempre és millor observar el futur per decidir al present.
De moment avui el PSOE intentarà aixecar el cap després d'una setmana horribilis per l'accident de tren. Esperen que la renúncia nocturna d'Óscar Puente els doni oxigen, sigui un punt d'inflexió i expliquen que quan en política arriba una crisi és més important com se'n surt que com s'hi entra.
Avui no et perdis
- Óscar Puente assumeix la responsabilitat de l'accident i plega de ministre; per Ferran Casas i Lluís Girona.
- Crònica: Madrid al seu lloc i el radar sense miracle; per Ferran Casas i Manresa.
- Els nord-americans fan història: els demòcrates arraconen Trump i conquereixen el Congrés i la majoria d’estats; per Pep Martí Vallverdú.
- El català recula a la Catalunya Nord: només el 3% de la població el parla habitualment; per Pau Espí Solé.
- Sol Daurella repeteix com la catalana més rica a la Llista Forbes 2026; per Marc Orts i Cussó.
