Isabel Pantoja és un dels grans personatge del paper cuixé a Espanya. Una de les parelles de la cantant andalusa va ser el buscavides Julián Muñoz, que va ser alcalde de Marbella i que, com el seu predecessor, el polèmic constructor Jesús Gil y Gil, va ser condemnat per corrupció. Quan a Muñoz l'investigaven pel cas Malaia, un escàndol urbanístic, va sortir a passejar com si res amb Pantoja per la localitat de la Costa del Sol. La premsa els assetjava i, lluny d'angoixar-se, la cupletista li va donar un consell: "Dientes, dientes, que es lo que les jode", li va dir animant-lo a somriure i a posar bona cara davant l'adversitat.
Sánchez també està abonat al "dientes, dientes". Dilluns, als salons del Palau Reial, on se celebrava la recepció de dia de la Hispanitat que reunia la flor i la nata de la vida política, institucional i periodística madrilenya, mostrava optimisme i convenciment en un alt nivell de mobilització del seu electorat. El president espanyol creix en l'adversitat i en la confrontació i n'està segur que a mesura que s'acosti el 29 de novembre podrà confrontar amb l'extrema dreta i que això el beneficiarà.
Ahir es van presentar dues enquestes que, com sempre cal recordar, no fan un pronòstic, però sí una foto fixa del moment i de les tendències de vot. Us aconsello les anàlisis que en fan Bernat Surroca i Lluís Girona (aquí) i el nostre expert en dades Roger Tugas Vilardell (aquí). I totes dues, tant la del CIS com la del CEO, coincideixen en el fet que l'espai a l'esquerra del PSOE no alça el cap (la divisió entre els partits del minvant Front Ampli i Podem, que podrà passejar Gabriel Rufián, no hi ajudarà i vés que Ada Colau no s'ho repensi) i en què Vox continua creixent. I ho fa, és clar, en detriment del PP.
Sánchez deia ahir a Saragossa que si la dreta i l'extrema dreta arriben al poder signaran "la carta de defunció de l'estat del benestar". Es tracta de projectar confiança en les pròpies forces, sí, però sobretot de tibar els votants, de posar-los en tensió i activar-los. El PSOE en sap i a Sánchez li va molt bé situar a Vox al centre, tal com ha fet en les darreres campanyes. Fer-ho posa nerviós al PP (Alberto Núñez Feijóo afirmava en la mateixa recepció del 12-O que el PP mantindria els seus escons i no passava d'aquí) i això, sumat a alguna errada del cap cartell, pot alterar els equilibris al bloc de la dreta.
Si el Front Ampli no funciona i Vox es dispara, el PSOE pot millorar expectatives i el PP les pot empitjorar. Això provocaria que els socialistes guanyessin les eleccions encara que la dreta sumi una majoria absoluta folgada al Congrés. Un partit socialista més fort i una dreta fragmentada podria deixar el PP sense l'actual majoria absoluta al Senat i, per tant, encara que ells i Vox tinguessin una supermajoria al Congrés de 210 o més escons no podrien reformar la Constitució.
I si l'extrema dreta creix, retalla escons als populars a l'Espanya rural. Hi ha vuit províncies que escullen cadascuna tres escons: Àvila, Conca, Guadalajara, Osca, Palència, Segòvia, Terol i Zamora. Llevat de Guadalajara, on el PSOE té un escó, el PP un i Vox l'altre, a totes el PP en té dos i el PSOE un. Per poc que retalli Vox, el PP se'n pot deixar diversos pel camí. I a Catalunya diverses enquestes situen Vox davant del PP. Si el PSC, que va endur-se l'últim dels quatre escons de Lleida i amb una cap de llista, Montse Mínguez, sotmesa a foc de morter pels negocis de la seva parella, el perd se'l pot quedar el partit de Santiago Abascal i no el de Feijóo. Són només alguns exemples.
Si Feijóo no guanya les eleccions és evident que tindrà un problema, i gros perquè en el millor dels casos serà un president dèbil amb un soci envalentit i radical que comptarà els dies per substituir-lo. Sánchez sap que té molt difícil (no impossible) articular una majoria absoluta entorn seu, però també és conscient que l'escenari d'una victòria del PSOE no és inviable i tal vegada li dona una altra vida. Per això opta pel dientes, dientes.
Avui no et perdis
- Catalunya és «sanchista» i altres pistes de l'últim CEO abans del 29-N; per Lluís Girona Boffi i Bernat Surroca Albet.
- Què hi ha en joc amb la llei de nets? Deu preguntes amb resposta; per Pep Martí Vallverdú.
- El Tribunal de Comptes amnistia per fi Puigdemont, Junqueras i 35 alts càrrecs implicats en l'1-O; per Oriol March.
- Mireia Ingla, exalcaldessa de Sant Cugat, serà la número dos de Rufián al Congrés; per Lluís Girona Boffi.
- Primicia: Les claus dels nous «Bonus Cultura» a Barcelona: començaran el 2 de novembre i donaran fins a 60 euros per persona; per David Cobo.
- La ressaca del temporal: com i quan se solucionaran els estralls?; per Eloi Sadurní.
El passadís
Joaquim Maria Puyal va rebre fa unes setmanes l'homenatge unànime i merescut pels 50 anys del futbol en català. Però ell no va participar de cap acte ni va aparèixer enlloc. Va ser el gran absent. Ahir, però, sí que ho va celebrar i ho va fer sense focus i en un acte que va voler íntim, privat i no mediàtic que va aplegar amics i col·laboradors de tota la seva carrera a l'antiga Fàbrica Damm. En el seu parlament Puyal va agrair a Ràdio Barcelona i a Catalunya Ràdio els homenatges i la possibilitat de deixar-lo treballar amb llibertat i de convertir en una feliç realitat les retransmissions de futbol en la nostra llengua. El reconeixement mutu era necessari.
Vist i llegit
"Mai vaig pensar que viuria fins als 47 anys. Estava convençut que moriria abans, que em matarien". El periodista i escriptor Roberto Saviano, amenaçat de mort per la màfia des de la publicació del llibre Gomorra era ahir entrevistat a El País pel periodista Íñigo Domínguez. Saviano, que viu protegit, acaba de publicar un nou llibre, El meu amor no mor, sobre una història real de la 'Ndrangheta, la màfia de Calàbria. Un capítol d'amor entre una noia i un jove de família mafiosa que acaba malament. Saviano mostra en l'entrevista el seu astorament pel fet que la màfia resti al marge dels focus tot i haver convertit Europa en camp adobat al crim organitzat mentre creixen els corrents d'odi als migrants. Dona detalls dels vincles entre la màfia i l'entorn de Trump i aconsella a l'esquerra un punt més de cinisme: "Per triomfar has de deixar enrere la reputació".
La cançó
Estem de comiats. El passat cap de setmana dèiem adeu a Oques Grasses i a la Gossa Sorda, i aquest cap de setmana s'acomiaden del públic català -amb tres concerts al Sant Jordi Club de Barcelona i tot venut- els valencians de la Fúmiga. El grup d'Alzira dirà definitivament adeu la setmana que ve al Roig Arena de València després d'haver venut gairebé 50.000 entrades a les dues capitals. És un dels grups més alegres i balladors en la nostra llengua. Us deixo amb La Penúltima, un dels seus temes més optimistes i que porta el nom del seu darrer treball: "Una cançoneta i mo n'anem / Que tot anirà bé / Encara que el món caiga cantarem", canten. Que així sia, gràcies per tot i bon cap de setmana!
