La por i la sensació de caure al pou solen funcionar en política. Fins i tot amb les enquestes en contra i quan tot el peix sembla venut. Ha passat en els darrers anys a Espanya, quan ja es donaven per fets governs centrals amb l'extrema dreta de Vox, i Pedro Sánchez ha seguit contra el pronòstic. I va passar a Catalunya el 2017 i el 2021 quan, malgrat una gestió erràtica i la divisió, l'independentisme mantenia majories absolutes per barrar el pas a l'unionisme en un context de confrontació. I ahir va passar a França, que va entonar un "no passaran" que és una bona notícia i que deixa moltes incògnites a l'aire atesa a l'escassa cultura de pacte de la política francesa.
La decisió de Macron de cridar a les urnes després de la patacada de les europees davant l'extrema dreta no va semblar encertada. Marine le Pen, que encapçala un projecte ultra que aparentava maduresa malgrat no haver-se moderat en el fons, ja es veia guanyant les legislatives i cohabitant amb un president de sortida. Però les enquestes, de nou, han fallat i no han mesurat la indignació i la mobilització popular, que ha facilitat també el joc tàctic de concentrar vot en candidats alternatius a l'extrema dreta.
Le Pen va ser ahir la gran perdedora en quedar tercera i va fer evident que el seu projecte genera molta desconfiança i que això és un sostre. El partit de Macron no s'ensorra, queda segon i tindrà la clau. El seu primer ministre, el jove Gabriel Attal, va dimitir ahir a la nit presentant-se com una víctima "dels extrems".
Attal, a qui pot succeir un polític progressista vuit anys després, carregava contra Le Pen i als grans vencedors de la nit, l'esquerra francesa, agrupada entorn el recentment constituït Nou Front Popular (NFP). Aquesta formació és filla de l'emergència democràtica i té entre les seves cares visibles el veterà Jean-Luc Mélenchon, que ha obtingut un excel·lent resultat. Bo per la seva França Insubmisa, el grup amb més diputats de la coalició, i pel Partit Comunista, però també pels Socialistes -que aixequen cap després de comptar les nits electorals dels darrers anys per derrotes-, i pels Verds. Els dos darrers són més moderats que Mélenchon.
El programa comú del NFP no és radical en les formes i fins i tot promet armes i un suport clar a Ucraïna. Però també incrementar els impostos de patrimoni o successions, esmena clarament la política migratòria de Macron -que assumeix el marc fixat per Le Pen-, i els aires d'austeritat que, de nou, bufen des de Brussel·les. Això darrer no és menor perquè França és clau a l'hora de definir les polítiques comunitàries i Sánchez pot tenir un aliat potent.
L'alegria de l'esquerra, que va reclamar a Macron que els encarregui formar govern malgrat que no tenen candidat formal a primer ministre, estava justificada. Ara hauran de pactar amb el partit del president de la República, deixar de banda maximalismes i gestionar una França que no ha digerit gens bé els efectes de la globalització i amb problemes socials de primer ordre, per exemple a l'hora de gestionar els immigrants i els seus descendents. Tenen, ells sí, tots els recursos i tenen totes les eines, però no se'n surten.
L'esquerra tindrà l'oportunitat de fer valer algunes de les seves propostes, de preparar una oferta atractiva per presidir la República, i de treure profit de la desorientació que es pot produir al lepenisme, que no deixarà de cridar i mirar de tibar els debats. Els vencedors hauran de pactar en un parlament complex, capejar contradiccions i gestionar el risc de decebre, però han d'aprofitar les eines, el moment i el cabal de confiança. Us aconsello l'anàlisi de Pep Martí i les opinions de Jordi Mir i Aleix Sarri sobre la segona volta electoral d'ahir.
França atura la ultradreta: i ara què?; per Pep Martí.
Entrevista a Bernat Castany (filòsof): «Ara és l'extrema dreta qui diu que un altre món és possible»; per Pep Martí.
Les deu cares que expliquen com s'ha gestat la fractura a ERC; per Oriol March.
Exclusiva: Tres intents de suïcidi al mes entre les famílies afectades per un desnonament a Barcelona; per David Cobo.
- El turisme a Catalunya: entre el qüestionament i la reconversió; per David Cobo.
El passadís
Mentre impulsa el seu partit, el PP, a una estratègia de dreta radical i populista, l'expresident José María Aznar es modera en política internacional. Una paradoxa curiosa. La seva Fundació FAES va publicar divendres una anàlisi d'urgència de les eleccions al Regne Unit -on el Partit Laborista va imposar-se de manera clara- en què criticava durament la línia del Partit Conservador els darrers anys, titllant-lo d'"amlgama inestable de populistes de dretes, radicals i hiperllibertaris". Fins i tot es permetia atacar l'expremier Liz Truss, que va intentar tirar endavant una política thatcheriana de reducció d'impostos. Un fet sorprenent si es té en compte que la FAES elogia Javier Milei.
Fa poc, la fundació va emetre el document "Vox y la corrupción del conservadurismo" escometent contra l'extrema dreta i assenyalava, en la línia de republicans històrics com Dick Cheney, que Donald Trump no representava valors conservadors. Aznar està vinculat al grup de Rupert Murdoch, un dels grans suports del candidat republicà. Caldrà seguir els moviments que es produeixen en l'àmbit de la dreta tradicional davant el populisme. Aznar sembla ambivalent.
Vist i llegit
L'urbanisme explica la política, els canvis socials i l'economia. Si a algun país ha estat visible això és als Estats Units, on a partir dels anys vint del segle passat, amb la irrupció del cotxe i dels transports públics més eficaços, la població es va començar a dispersar, creant grans extensions de cases unifamiliars que expressaven l'anomenat somni americà. El que a casa nostra seria, a molt petita escala, "la caseta i l'hortet".
L'auge, apogeu i decadència (o esclat) d'aquest model i el que l'envolta (també per fenòmens com Amazon) i els calcs que ha tingut o ha intentat tenir a Catalunya i a Espanya s'expliquen en la imprescindible exposició Suburbia, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Teniu fins als 8 de setembre per visitar-la. I abans o després d'anar-hi, tant és, us aconsello escoltar el capítol que li van dedicar al pòdcast Amiga date cuenta, que condueixen les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez.
El nom propi
La clara de la victòria de l'esquerra a França és Jean-Luc Mélenchon (Tànger, Marroc, 1951). Després d'intentar ser president de la República el 2017 i el 2022, ara podria reclamar el càrrec de primer ministre. És més fàcil, però, que recaigui en alguna figura de més consens, com algun dirigent socialista ja que ell no genera prou consens intern.
Mélenchon, del Nou Front Popular, ja és diputat a l'Assemblea Francesa i prové de l'ala esquerrana del socialisme francès, on va tenir una llarga trajectòria política. El programa de la coalició és moderat, però ell havia estat crític amb la UE i defensat abandonar l'OTAN. Mélenchon va fer campanya pels comuns el 2017 a Catalunya i va demanar l'excarceració dels presos polítics, diàleg i un referèndum malgrat posicionar-se contra la independència.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.