30
de març
de
2024, 08:04
Actualitzat:
8:04h
"Un país de propietaris que tenen una participació real en la seva pròpia terra és inconquerible". La frase és del president demòcrata nord-americà Franklin Delano Roosevelt, pronunciada el 1942, poc després que els EUA entressin a la Segona Guerra Mundial, i descriu molt bé la mentalitat sobre la que es va construir el somni americà. Un dels fils conductors d'aquesta american way of life és la casa unifamiliar amb jardí i piscina que ha penetrat en l'imaginari dels nord-americans i de molts dels qui no ho són. L'exposició Subúrbia que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 8 de setembre, comissariada per Philipp Engel, és una magnífica ocasió per submergir-se en aquest somni dels suburbis nord-americans, els seus problemes i alguns dels seus malsons.
"Fa molts anys que estava obsessionat en Subúrbia. Recordo que de petit, veient les sèries televisives, preguntava a la meva mare perquè els nord-americans vivien en cases així", explica Philipp Engel. Periodista cultural i llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de Tolosa, com a crític de cine va quedar atrapat pel paisatge urbanístic en què vivien moltes famílies nord-americanes. Engel considera que analitzar la realitat dels suburbis "és la interpretació més sòlida del somni americà, que en bona part ha estat un somni planificat". L'exposició, com totes les que organitza el CCCB, ofereix una mirada del fenomen dels suburbis des de molts punts de vista i que va molt més enllà de l'urbanístic, de l'històric al social i el cinematogràfic.
L'exposició explica molt bé els orígens d'un projecte de vida que pot ser considerat una utopia liberal, una casa familiar a prop de la natura, apartada de la ciutat, entesa com un centre de conflictivitat social. Un habitatge considerat el símbol de l'èxit, idealitzat, i que va tenir actius propagandistes gairebé des d'inicis del segle XIX. Va ser influent l'escriptor i arquitecte Andrew Jackson Downing, enderiat pel model de les cases de camp angleses i precursor del Central Park de Nova York. Van començar a sorgir publicacions de temes paisatgístics i urbanístics i, mentre la nova nació conqueria l'oest, van proliferar projectes de comunitats tancades. L'escriptor Washington Irving va convertir Sunnyside, el seu luxós cottage a la vora del Hudson com un lloc de peregrinació. Però posseir la casa ideal estava només a l'abast de la burgesia acomodada.
Alhora, aquesta expressió del somni americà anava més enllà de l'àmbit urbanístic. Era tot una visió del món. L'escriptora Catherine Beecher va esdevenir un fenomen de masses amb la seva obra La casa de la dona americana, on propugnava un curiós "feminisme domèstic" basat en una dona "àngel de la llar" que es quedava a casa mentre el marit anava a treballar.
Però no va ser fins entrat el segle XX que es va estendre Subúrbia al ritme de la industrialització. Van aparèixer "els suburbis del tramvia", quan la revolució dels transports va permetre l'accés de noves classes socials a la casa somniada. Entre 1908 i 1927, 15 milions d'automòbils del model Ford T van sortir al mercat. De fet, el cotxe va derrotar en la major part dels casos al tramvia, com va succeir a Los Angeles, que va veure com les grans companyies del motor apartaven les vies.
Subúrbia es posava al servei del cotxe, mentre l'Estat cedia als interessos de les grans constructores i empreses de l'automòbil legislant en favor de la ràpida extensió de la xarxa de carreteres i autopistes. Es preparava el que seria el model de ciutat nord-americà, basat en una zonificació estricta (zones comercials, industrials i residencials). Després de la Segona Guerra Mundial, amb el retorn dels soldats als EUA, l'Estat facilitaria als veterans acords hipotecaris per poder accedir a una casa unifamiliar, el gran somni de la classe mitjana. Era el triomf del model de capitalisme consumista. Els mitjans, la producció cinematogràfica, la publicitat es posaven al servei de la utopia. Charles Wilson, secretari de Defensa amb el republicà Eisenhower, podia dir: "El que és bo per la General Motors és bo pels EUA". Ningú qüestionava el model.
Però Subúrbia va evolucionar com ho va fer la societat nord-americana, que aviat seria sacsejada pels conflictes socials. Els anys 50 ja es van produir els primers incidents a les comunitats tancades que eren moltes urbanitzacions. El 1952, a Southwood, a prop de San Francisco, l'asiàtic Shing Sheng va tenir la mala idea de proposar als seus veïns si l'acceptaven o se n'anava. Va perdre la votació de carrer. A Levittown, Pennsilvània, la primera família afroamericana a instal·lar-se a la zona va patir un veritable assetjament. El 1968, el president Johnson va fer aprovar la llei per un habitatge just, que castigava la discriminació en l'accés a la llar. Els suburbis van començar a ser també escenaris de xocs racials.
A mesura que els conflictes socials s'estenien, van créixer les pors. Alguns habitants de Subúrbia es van armar i van considerar la seva casa un lloc assetjat. Els problemes psicològics també van fer aparició. La feminista Betty Friedan va agitar les consciències al teoritzar sobre la vida de la dona relegada a mestressa de casa i va fer llum sobre altres realitats amagades entre les seves parets.
Les eleccions nord-americanes d'aquest any fan encara més oportuna una visita a l'exposició del CCCB. Una majoria de nord-americans viuen a Subúrbia, tot i que és difícil donar dades precises ja que el cens dels EUA només distingeix entre camp i ciutat. Donald Trump, en una intervenció quan era president, va defensar el model de vida suburbial i va parlar del desig de la gent que hi vivia de continuar vivint tranquils. Però, com recorda Engel, Trump es referia a una realitat de Subúrbia que ja no existia. Com tota la societat nord-americana, a vegades Subúrbia és Distúrbia i, com ho és l'espai urbà, ha esdevingut també lloc de conflicte. El 2020, el vot de les dones de Subúrbia va ser determinant per a la derrota de Trump. Ara ho pot tornar a ser.
L'exposició conclou amb una mirada a Catalunya. Les comarques de Barcelona tenen 335 urbanitzacions amb algun tipus de dèficit urbanístic. També aquí ha fet furor en l'imaginari l'ideal d'un habitatge bucòlic que Macià va concretar en la casa i l'hortet. Però com ha passat a Subúrbia, l'ideal de viure en un univers a mida sol topar tard o d'hora amb la realitat de la ciutat en conflicte.
"Fa molts anys que estava obsessionat en Subúrbia. Recordo que de petit, veient les sèries televisives, preguntava a la meva mare perquè els nord-americans vivien en cases així", explica Philipp Engel. Periodista cultural i llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de Tolosa, com a crític de cine va quedar atrapat pel paisatge urbanístic en què vivien moltes famílies nord-americanes. Engel considera que analitzar la realitat dels suburbis "és la interpretació més sòlida del somni americà, que en bona part ha estat un somni planificat". L'exposició, com totes les que organitza el CCCB, ofereix una mirada del fenomen dels suburbis des de molts punts de vista i que va molt més enllà de l'urbanístic, de l'històric al social i el cinematogràfic.
La construcció d'una utopia liberal
L'exposició explica molt bé els orígens d'un projecte de vida que pot ser considerat una utopia liberal, una casa familiar a prop de la natura, apartada de la ciutat, entesa com un centre de conflictivitat social. Un habitatge considerat el símbol de l'èxit, idealitzat, i que va tenir actius propagandistes gairebé des d'inicis del segle XIX. Va ser influent l'escriptor i arquitecte Andrew Jackson Downing, enderiat pel model de les cases de camp angleses i precursor del Central Park de Nova York. Van començar a sorgir publicacions de temes paisatgístics i urbanístics i, mentre la nova nació conqueria l'oest, van proliferar projectes de comunitats tancades. L'escriptor Washington Irving va convertir Sunnyside, el seu luxós cottage a la vora del Hudson com un lloc de peregrinació. Però posseir la casa ideal estava només a l'abast de la burgesia acomodada.Alhora, aquesta expressió del somni americà anava més enllà de l'àmbit urbanístic. Era tot una visió del món. L'escriptora Catherine Beecher va esdevenir un fenomen de masses amb la seva obra La casa de la dona americana, on propugnava un curiós "feminisme domèstic" basat en una dona "àngel de la llar" que es quedava a casa mentre el marit anava a treballar.
La democratització del somni
Però no va ser fins entrat el segle XX que es va estendre Subúrbia al ritme de la industrialització. Van aparèixer "els suburbis del tramvia", quan la revolució dels transports va permetre l'accés de noves classes socials a la casa somniada. Entre 1908 i 1927, 15 milions d'automòbils del model Ford T van sortir al mercat. De fet, el cotxe va derrotar en la major part dels casos al tramvia, com va succeir a Los Angeles, que va veure com les grans companyies del motor apartaven les vies.Vista aèria de Berwyn, Illinois. Foto: Benjamin Grant
Subúrbia es posava al servei del cotxe, mentre l'Estat cedia als interessos de les grans constructores i empreses de l'automòbil legislant en favor de la ràpida extensió de la xarxa de carreteres i autopistes. Es preparava el que seria el model de ciutat nord-americà, basat en una zonificació estricta (zones comercials, industrials i residencials). Després de la Segona Guerra Mundial, amb el retorn dels soldats als EUA, l'Estat facilitaria als veterans acords hipotecaris per poder accedir a una casa unifamiliar, el gran somni de la classe mitjana. Era el triomf del model de capitalisme consumista. Els mitjans, la producció cinematogràfica, la publicitat es posaven al servei de la utopia. Charles Wilson, secretari de Defensa amb el republicà Eisenhower, podia dir: "El que és bo per la General Motors és bo pels EUA". Ningú qüestionava el model.
Només per a blancs
Però Subúrbia va evolucionar com ho va fer la societat nord-americana, que aviat seria sacsejada pels conflictes socials. Els anys 50 ja es van produir els primers incidents a les comunitats tancades que eren moltes urbanitzacions. El 1952, a Southwood, a prop de San Francisco, l'asiàtic Shing Sheng va tenir la mala idea de proposar als seus veïns si l'acceptaven o se n'anava. Va perdre la votació de carrer. A Levittown, Pennsilvània, la primera família afroamericana a instal·lar-se a la zona va patir un veritable assetjament. El 1968, el president Johnson va fer aprovar la llei per un habitatge just, que castigava la discriminació en l'accés a la llar. Els suburbis van començar a ser també escenaris de xocs racials. A mesura que els conflictes socials s'estenien, van créixer les pors. Alguns habitants de Subúrbia es van armar i van considerar la seva casa un lloc assetjat. Els problemes psicològics també van fer aparició. La feminista Betty Friedan va agitar les consciències al teoritzar sobre la vida de la dona relegada a mestressa de casa i va fer llum sobre altres realitats amagades entre les seves parets.
Unes eleccions que es decidiran als suburbis
Les eleccions nord-americanes d'aquest any fan encara més oportuna una visita a l'exposició del CCCB. Una majoria de nord-americans viuen a Subúrbia, tot i que és difícil donar dades precises ja que el cens dels EUA només distingeix entre camp i ciutat. Donald Trump, en una intervenció quan era president, va defensar el model de vida suburbial i va parlar del desig de la gent que hi vivia de continuar vivint tranquils. Però, com recorda Engel, Trump es referia a una realitat de Subúrbia que ja no existia. Com tota la societat nord-americana, a vegades Subúrbia és Distúrbia i, com ho és l'espai urbà, ha esdevingut també lloc de conflicte. El 2020, el vot de les dones de Subúrbia va ser determinant per a la derrota de Trump. Ara ho pot tornar a ser.L'exposició conclou amb una mirada a Catalunya. Les comarques de Barcelona tenen 335 urbanitzacions amb algun tipus de dèficit urbanístic. També aquí ha fet furor en l'imaginari l'ideal d'un habitatge bucòlic que Macià va concretar en la casa i l'hortet. Però com ha passat a Subúrbia, l'ideal de viure en un univers a mida sol topar tard o d'hora amb la realitat de la ciutat en conflicte.