Hi ha suïcidis que tenen a veure amb la crisi de l'habitatge. Aquesta setmana s'ha evidenciat amb la mort de dues germanes que no van poder fer front el lloguer del pis i es van suïcidar el dia que les anaven a desnonar de l'edifici de Barcelona on havien viscut durant dècades, i va passar també amb un inquilí de Sabadell fa tres mesos. Aquesta resposta desesperada, però, és una realitat que cada vegada preocupa més les administracions. Una de les primeres a activar-se ha estat l'Ajuntament de Barcelona, que ha enfortit el seguiment a les famílies en situació d'amenaça de desnonament i ha començat a recopilar informació sobre "situacions d'autòlisi", "salut mental" o "violències masclistes". Així, les dades d'un primer informe municipal elaborat entre gener i abril del 2024, i al qual ha tingut accés Nació, comptabilitzen fins a 12 intents de suïcidi entre les persones a qui fa seguiment el Servei d'Intervenció en situacions de Pèrdua d'Habitatge i Ocupació (SIPHO) de Barcelona.
D'entrada, aquestes xifres s'han d'emmarcar en un conjunt rellevant de la població, però limitat. Per dimensionar-ho, l'any 2022 el servei antidesnonaments municipal va atendre més de 1.800 famílies. Tanmateix, les dades només corresponen als fets dels quals ha tingut coneixement el servei SIPHO. Així, entre les famílies a les quals l'Ajuntament fa seguiment, en una primera anàlisi s'ha registrat una mitjana de tres intents de suïcidi al mes. També s'hi fan constar 31 expressions d'ideació suïcida o autolítica, un estadi previ en què s'expressa verbalment la intenció autolesiva però que no s'arribar a produir. Això és un primer moviment, però, aclareixen des del consistori. L'acumulació d'informació "és un pas indispensable per poder treballar amb els professionals experts en la matèria, com poden ser experts en salut mental, quan es disposi de més perspectiva, i poder extreure'n conclusions en el futur", assenyalen del govern de Jaume Collboni.
Noves xifres per completar anys d'avisos
Aquestes dades certifiquen el que els col·lectius pel dret a l'habitatge fa temps que denuncien i el que la mateixa Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) va advertir en un informe tres anys enrere. També el que havien indicat investigacions primerenques. La precarietat en l'habitatge porta al límit a les famílies. Fins a 9 de cada 10 persones presentaven mala salut mental entre els qui afrontaven un procés de desnonament, apuntava l'agència de salut pública barcelonina. El psicòleg clínic Lluís Domingo, qui fa més d'una dècada que treballa amb famílies d'una de les zones més empobrides de Barcelona, com ara Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, ho aterra: "No he conegut cap família que la setmana abans d'un desnonament pugui viure tranquil·la".
Els qui fa anys que passen tardes acompanyant famílies a casa i matins veient com s'intenten aturar desnonaments fa temps que entenen que la tensió que afronten les famílies és màxima. I sovint, s'han sentit sols. "M'he fet un fart de donar el meu telèfon particular perquè les famílies no es quedin soles si tenen una crisi. O de portar un dissabte a la nit una dona a la Vall d'Hebron perquè no poden més", insisteix Domingo, membre també del Col·lectiu Sísifo, que atén famílies en risc de perdre l'habitatge a Nou Barris. El relat és molt similar al de Juanjo Ramón, ara portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) a Catalunya. "Arriba un moment que la gent col·lapsa i de sobte et quedes cuidant dues criatures mentre la mare acaba sent atesa a l'hospital el dia del desnonament", menciona l'activista pel dret a l'habitatge.
Fonts sanitàries expressen que a les unitats d'urgències cada vegada arriben més casos d'ideacions suïcides o d'intents autolítics vinculats a l'habitatge, però els hospitals contactats per aquest diari no concreten les dades sobre la problemàtica. De fet, la manca de xifres és un dels grans forats que envolta la salut mental i els desnonaments. També els treballadors socials, que sovint també són peça clau en l'abordatge de la situació d'aquestes famílies, ho constaten. "Sens dubte ha anat a més", remarquen els portaveus del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. Les mateixes fonts recalquen que s'ha anat "abocant a situacions insostenibles" a una part important de la ciutadania. "L'habitatge com a bé de primera necessitat s'ha venut a un sistema que l'ha convertit en un bé privat de luxe", conclouen.
A través de peticions de transparència a la policia i a la justícia, Nació ha intentat aclarir quantes morts per suïcidi s'han registrat al voltant de processos de desnonament. Tant des de la judicatura com des dels cossos policials es va indicar que no es disposava d'aquesta dada. Ara, l'Ajuntament de Barcelona ha començat a monitoritzar el risc de suïcidi entre els casos d'acompanyament de les famílies que poden perdre la llar. També altres administracions comarcals de l'àrea metropolitana plantegen protocols similars.
Aquest canvi es veu com una petita esperança per les parts implicades després de molts anys de "criminalització", lamenten des de la PAH. "S'ha normalitzat parlar de desnonaments, però dels efectes devastadors sobre les persones se n'ha parlat poc fins ara", exposa Juanjo Ramón.
Un dels primers estudis a l'estat espanyol que va tenir en compte l'impacte sobre la salut mental de la pèrdua de l'habitatge és de 2016 i s'anomena "Conseqüències psicològiques i socials del fenomen del desnonament: un estudi qualitatiu". En plena ressaca de la crisi immobiliària, ja s'assenyalava llavors el greuge de perdre la seguretat sobre la llar. "Es reflecteix com un procés emocional que arrabassa alguna cosa molt valuosa que forma part de la identitat i el self i obliga a la persona afectada a la redefinició psicològica", s'hi deia. Ara, una de les seves autores, la psicòloga social Immaculada Armadans hi aprofundeix. "S'ha demostrat científicament que té molta relació amb el suïcidi. Des del primer moment que la persona és conscient que podrà ser desnonada s'inicia una anticipació d'un procés de dol d'una pèrdua molt significativa com és la pèrdua de la llar o quedar-se sense sostre i no poder afrontar l'economia familiar", apunta l'experta.
Un risc compartit
Aquesta mateixa setmana l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, vinculava el suïcidi de les dues germanes a "la cara més crua" de la crisi de l'habitatge. És la darrera mostra d'un camí que les administracions han anat aclarint els darrers anys, reconeixent almenys discursivament la responsabilitat sobre les dificultats d'accés a una llar. A Catalunya la darrera dècada s'han produït 120.000 desnonaments. A la capital catalana actualment ja hi ha 3.000 persones vivint en pensions perquè s'han quedat sense llar i en molts casos no els arriba el pis social adjudicat. Mentrestant, el preu mitjà dels nous contractes de lloguer bat rècords a tot el país. Un informe del Banc d'Espanya va advertir recentment que la meitat dels llogaters estan en risc de pobresa.
I aquí és on emergeixen els riscos de salut pública. "Tal com està l'habitatge i el mercat laboral, tots estem a un salari de tenir un problemot. Si perdem el salari, tenim un escenari de molt risc", intenta resumir Lluís Domingo, psicòleg voluntari que fa costat a famílies noubarrienques que afronten desnonaments. També Juli Carrere, membre del grup d'Habitatge de l'ASPB, alerta que les davallades de salut mental no venen només per la inseguretat residencial sinó que es retroalimenten amb la precarietat laboral o la pobresa energètica. Aquí es barregen "la vergonya", "la culpa", "l'estigmatització" o "la por" com a cops emocionals més freqüents que afronten les famílies i això pot empitjorar en el moment que es dona per fer l'execució del desnonament. "Si, a més, en perdre la casa s'ha de marxar del barri i perdem la xarxa de suport, augmentarà la possibilitat que s'estigui amb pitjor salut mental", menciona des de l'administració Carrere.
Aquestes conseqüències s'han evidenciat en el cas de les germanes de Sant Andreu i el llogater de Sabadell, darrerament, però el desembre passat una altra veïna, en aquest cas del Poble-sec de Barcelona, es va suïcidar el dia abans que la comitiva judicial vingués a treure-la de casa. Al maig, també a la capital catalana, va produir-se un cas molt similar: prèviament al desnonament, una llogatera de 56 anys que havia deixat d'abonar les mensualitats després d'una mala ratxa es va suïcidar. El cos el va trobar la comitiva. La majoria d'aquests casos, però, tenen també una particularitat: els afectats no formaven part de col·lectius que estaven al cas de l'amenaça d'expulsió o tenien seguiment psicosocial. Sovint, les assemblees o els acompanyaments personals ho canvien tot.
"La pertinença als moviments socials de suport mutu i una resposta empàtica dels serveis públics poden reduir l’impacte en salut, doncs es crea xarxa social, s’apodera a la persona i s’ajuda a superar la sensació de fracàs, la culpa i la vergonya", establia l'informe del 2021 de l'Agència de Salut Pública de Barcelona. Juanjo Ramón, de la PAH, assegura que "trobar-se un col·lectiu fa que qui està enfonsat surti de dinàmiques autodestructives". A banda, també ara Juli Carrere fa una proposta senzilla d'aplicar per als treballadors de l'àmbit social que es trobin aquests casos. "Quan les persones van a serveis socials i expressen aquesta situació, està bé que algú et pugui dir 'eh, no és culpa teva, tenim un problema sistèmic'. Això reduiria la pressió i la vergonya", estableix el representant de l'agència de salut pública barcelonina.
Toc d'atenció per la manca de protocols contra el suïcidi
Ara, arran del cas fet públic aquesta setmana,la síndica de greuges de Catalunya, Esther Giménez Salinas, ha reclamat als principals ajuntaments del país quins protocols tenen en matèria de prevenció del suïcidi al voltant de l'habitatge. El cert, però, és que no consta cap mecanisme administratiu específic. Hi ha algunes excepcions. La més treballada és la que existeix a la zona nord de Nou Barris on fa anys que s'ha desplegat una iniciativa pionera que va sorgir de la implicació de l'Ajuntament, les entitats veïnals, l'entorn escolar, els serveis socials i l'atenció sanitària. El focus principal d'aquell protocol és protegir famílies amb nens petits dels pitjors impactes abans i després del desnonament.
En aquests territoris, on la pobresa és més present, la salut mental és més alarmant. Més entre les dones. Una de cada deu s'ha intentat suïcidar alguna vegada al nord de Nou Barris, apuntava l'enquesta sanitària. Aquesta xifra triplica la proporció de la resta de la ciutat. Lluís Domingo reclama que s'hi dediquin més esforços municipals als punts més colpejats per la precarietat i, alhora, reivindica que l'esforç té recompensa. "He atès més de 500 famílies en risc de desnonament i encara no hem hagut de veure cap mort en aquests barris". Malgrat tot, conscient de les dificultats, la feina comunitària s'ha de reivindicar, expressa el psicòleg, que també reconeix la tasca de l'Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana.
El pla barceloní -que, per ara, no s'aplica a tota la ciutat- té la porta oberta a evolucionar. I no consta cap altre servei municipal específic arreu de Catalunya contra els suïcidis en matèria d'habitatge. El toc d'atenció de la Síndica pot ajudar a moure fitxes. Les entitats, els afectats i el sector sanitari segueix assegurant que això només se soluciona amb la dedicació de recursos -materials i econòmics- allà on hi ha la ferida. A la pobresa.