ERC ha tancat aquest cap de setmana a Martorell el seu llarg congrés nacional. El procés es va posar en marxa després de la derrota de les eleccions del 12 de maig de 2024, en les quals el partit va rebre un fort correctiu a les urnes que va fer que perdés el poder i entrés en crisi. Les tensions, sorgides durant la presidència de Pere Aragonès i que no havien aflorat per l'interès de tots els implicats, van esclatar i l'enfrontament va ser total. Després d'un procés dolorós i ple de retrets, el passat desembre Oriol Junqueras va aconseguir, en segona volta, recuperar-ne el comandament del partit.
Les bases li van donar una segona oportunitat, però no un xec en blanc. I així ho ha gestionat. A poc a poc, Junqueras ha mirat de refer alguns ponts amb els sectors que considera més recuperables dels que no li eren afins. ERC no va sobrada d'efectius i les faccions que es van enfrontar, la de l'actual president i la que s'agrupava entorn de Marta Rovira i d'Aragonès, representen la centralitat del partit i comparteixen la idea d'esquerra nacional.
La prudència dels darrers mesos -que ha portat Junqueras a endurir la posició amb els socialistes negant-se a aprovar pressupostos a Catalunya i a Espanya i a refredar l'entrada al govern de Barcelona- ha fet possible que aquest cap de setmana s'hagi projectat comunió ideològica. L'afer dels cartells de Maragall i l'estructura de comunicació que Junqueras afirmava no conèixer és encara un punt de fricció entre els afins a l'absent Rovira i la direcció, però el document estratègic i el polític van rebre un suport ampli en un plenari amb clara majoria d'afins al líder. L'oposició interna, que acusa desmobilització, ha pactat o ha evitat portar algunes esmenes al congrés per estalviar-se derrotes.
El discurs d'ahir de Junqueras és el d'algú que, per ser creïble i tornar-hi se li apliqui o no l'amnistia, necessita oferir alguna cosa nova i un to diferent per capgirar l'adversitat i el desgast que arrossega, compartit amb altres líders del procés. Els errors comesos en la gestió política els darrers anys i la desconfiança en la capacitat de fer complir els acords (vituperats per Junts independentment de la seva qualitat) n'han reduït el crèdit. Com explicava Oriol March volia donar per tancada una etapa marcada per un cert acomplexament. Amb el PSC i amb Junts -dels qui ERC intenta no aparèixer com a gregària per preservar el rol de "partit gran"-, però també amb debats com els de la seguretat o el treball.
Les bases no compren el nacionalisme més essencialista i proper a Junts que transmeten alguns discursos de Foc Nou; i tampoc la dilució de l'independentisme i l'acostament a l'esquerra federalista que reclama Joan Tardà per fer d'ERC la casa també de qui no n'és. Això darrer és diferent del que ERC ha fet -i ha intentat que fes tot el moviment-d'"eixamplar la base" sumant nous votants a l'independentisme com va aconseguir en l'escalada del procés.
La concurrència de factors, alguns atribuïbles a les seves polítiques i altres al context del postprocés, ha provocat que els darrers anys les fugues d'independentistes hagin estat més nodrides que les arribades de federalistes o nous independentistes. Ona Sindreu ho explicava en aquesta anàlisi de dades. La crida és a transitar un independentisme clar però no identitari i sí de suma i amarat de socialdemocràcia.
Els congressos regionals es preveuen pacífics (Junqueras ja tenia el control de la majoria de les federacions) i el repte serà fer compatible la política "útil" -en el terreny institucional exigeix negociar amb els socialistes- sense plegar-se a girar full de l'independentisme i a la "normalització" desmobilitzadora que promou Salvador Illa. Junqueras haurà de jugar amb habilitat els 20 escons al Parlament i els 7 a Madrid per assegurar el compliment dels acords (en el cas de Rodalies el risc d'utilitzar els sindicats, també CCOO i UGT, per descafeïnar el traspàs és alarmant) i arrencar noves fites.
Si se'n surt i obre amb habilitat, empatia i noves idees el partit als votants que l'han abandonat o que se sentirien acollits en una resposta socialdemòcrata i de país a reptes com la immigració, la crisi climàtica, l'habitatge, la salut del català o la millora dels serveis públics, la segona oportunitat pot reeixir.
«És el moment de collar»: així s'organitza la indignació popular contra Rodalies; per Martí Oliver.
Illa busca un enfocament més social que punitiu a les competències d'immigració; per Bernat Surroca.
Barcelona reactiva el debat per ampliar l'aeroport del Prat; per David Cobo.
Cinc anys del terratrèmol Covid: testimonis, aprenentatges i dades; per David Cobo, Marc Orts, Pep Martí, Oriol March i Victor Rodrigo.
Quins pobles han «desaparegut» a Catalunya?; per Anna Mira Perich.
El passadís
La democràcia cristiana catalana té més vides que un gat. Unió Democràtica ja no existeix, però els qui van dirigir la formació resten actius. Dilluns passat, un dinar va aplegar entorn l'exlíder democristià Josep Antoni Duran Lleida prop d'una trentena d'antics dirigents del partit dissolt després dels fracassos electorals i l'ofec econòmic. Hi eren, entre d'altres, el conseller de Justícia, Ramon Espadaler (actual cap del partit centrista Units per Avançar); el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre; l'exsenador i exdelegat del Govern a Madrid Jordi Casas; l'exvicepresidenta i regidora de Junts a Barcelona Joana Ortega; els exconsellers Lluís Alegre i Antoni Isaac, així com altres exmembres de la direcció d'Unió, com els economistes Jordi Alberich, exdirector general del Cercle d'Economia, i Sònia Recasens, i l'advocat Manuel Josep Silva, entre d'altres.
Segons alguns dels presents, la reunió va ser amical, sense una finalitat política concreta, però sí que va planejar en la trobada la nostàlgia per una democràcia cristiana més robusta que, amb el nou escenari internacional, els històrics d'Unió troben a faltar més que mai.
Vist i llegit
La Calòrica és una companyia teatral a seguir. Les seves obres fan pensar i alimenten l'esperit crític de l'espectador. Fa poc que han estrenat a la plataforma 3Cat la minisèrie Sala Polivalent, que a través d'episodis curts i inconnexos porta l'espectador a situacions absurdes i un punt límit. "Sala Polivalent no esquiva cap conversa incòmoda ni arronsa la mà quan es tracta de representar diverses veus ni de posicionar-se", escrivia fa uns dies Marta Ferrer. Podeu veure aquí aquesta encertada hibridació entre teatre i televisió.
El nom propi
Antonio Carmona, de 48 anys i format a la UAB, va estar-se més de vint anys agafant els periodistes que el trucaven per tenir informació sobre les nombroses incidències a Renfe, i especialment al servei de Rodalies. Fa just un any que el comitè de direcció de Renfe va decidir fer-lo director de Rodalies. Va passar poc després que s'acordés entre el PSOE i ERC el traspàs "integral" de Rodalies a Catalunya que ara els sindicats intenten boicotejar amb amenaces de vaga desconvocades in extremis.
El van escollir perquè tant la companyia com el ministeri tenien clar que, atesa l'afectació de les obres de millora sobre el servei i la dificultat de les negociacions pel traspàs, la comunicació i la gestió empàtica serien importants. Carmona té bon tarannà i sap de què parla, però per ara no ha aconseguit millorar la informació i atenció a l'usuari que, com admet la consellera Paneque, és un tema a millorar. Quan va arribar el PSC al Govern, Carmona va afirmar que a Renfe se sentien "més acompanyats per la Generalitat".
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.