El Barça va liquidar ahir a Xavi Hernàndez com a entrenador del primer equip. En un gest que l'honora, i després de mesos de fulletó i estira-i-arronsa sobre la seva continuïtat, Xavi, un dels millors migcampistes de la història del futbol i autèntica llegenda del club, ha renunciat a cobrar 11 milions d'euros de liquidació. Recupera els dos i mig que va avançar al club per poder venir i, lògicament, el seu equip de col·laboradors sí que cobra fins al darrer cèntim al que té dret.
En les pròximes hores, el club preveu presentar com a entrenador l'alemany Hansi Flick, que ocupava la banqueta del Bayern de Múnic quan, en uns quarts de final de la Champions del 2020, els bavaresos van humiliar amb un 2 a 8 el club català i que ara estava sense equip després d'entrenar la selecció alemanya. Flick, a més, té una altra característica: des de fa uns mesos el seu representant és l'israelià Pini Zahavi, que ho és també de Robert Lewandowski, que va ser responsable del traspàs de Neymar al PSG i que havia estat soci de Joan Laporta. Segur que això ha ajudat a facilitar l'operació. Veurem si el míster alemany s'ajusta al que espera l'afició blaugrana, acostumada al joc d'atac i de possessió i no al defensiu i especulatiu.
Xavi era la gran aposta de Víctor Font per convertir-se en president del Barça. L'executiu no va guanyar les eleccions, però Xavi va acabar arribant de la mà de Laporta, que en campanya no l'havia promès a ell (al 2021 ja li estava bé Ronald Koeman, una altra llegenda del club que va deixar la banqueta per la porta del darrere) i sí que havia donat garanties de retenir a Leo Messi, cosa que no va poder fer. Ha tingut la sort que, al món del futbol, això importa gairebé menys que al de la política.
El 2003 Laporta havia guanyat per primer cop les eleccions a la presidència prometent portar David Beckham, que finalment va anar a parar al Reial Madrid. Això no va impedir que la primera etapa de Laporta, la de "Cruyff, Masia, Catalunya i Unicef", la del cercle virtuós, i amb Frank Rijkaard primer i Josep Guardiola després al capdavant de la nau del primer equip, fos productiva en tots els sentits.
El final de Xavi se suma a la mala situació esportiva i econòmica d'un club que ha digerit molt malament el final de l'etapa Messi, les corbes financeres dels anys de la pandèmia i la, per ser suau, nefasta gestió de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Tot plegat ens presenta una entitat en una situació molt preocupant que, a través de diversos reportatges i entrevistes a personalitats de l'entorn, anem analitzant a la sèrie setmanal "El Barça, al divan" a cura de Lluís Girona.
Hi ha, és clar, un problema esportiu, que veurem com resol Flick i que no tapen els èxits de les seccions o del futbol femení, i un problema econòmic que dificulta resoldre el primer. I hi ha també un problema corporatiu, de la governança del club. El Barça té molts actius, alguns d'ells en la seva plantilla d'executius, però no sembla que Laporta hagi estat capaç d'envoltar-se d'una junta capaç de capgirar la situació, i sobre la seva gestió es projecten constants ombres de sospita, algunes sense fonament però d'altres que ens parlen d'un estil massa personalista i capriciós. Ben diferent amb el que va projectar el primer Laporta, el de l'Elefant Blau que combatia el vell nunyisme.
Sovint, en política, parlem de la dificultat de captar talent, de fer que persones potents en el camp professional i amb un criteri lliure d'obediències facin un pas endavant per comprometre's pel bé comú. Les raons d'aquest empobriment de la classe dirigent del país són ben diverses, totes elles alarmants i, més enllà dels partits, també es poden estendre a la societat civil o a als anomenats agents socials.
Malauradament, al Barça, en els darrers anys, passa el mateix. Costa trobar qui vulgui dedicar-hi "els millors anys de la seva vida" de forma realment altruista. Dels focus és massa fàcil sortir-ne malparat i el club, una entitat que també ajuda a explicar Catalunya i el seu estat d'ànim, se'n ressent i llisca cap a la pèrdua del seu ADN. Potser Xavi no era la solució per al Barça. Però el que és segur és que no era el problema.
Entrevista: Diana Riba: «No podem anar amb Junts a Europa perquè és un partit de dretes»; per Carme Rocamora i Seguí.
Escàner 9-J: Llengua: el català, una carpeta pendent a Europa; per Toni Rodon.
Sánchez posa el turbo en política exterior: reconèixer Palestina per disputar el triomf a Europa; per Pep Martí.
Crònica: De la Brigada Lincoln a morir a Catalunya; per Pep Martí.
- La generació que va viure Habbo: vint anys d'una xarxa social irrepetible (i problemàtica); per Victor Rodrigo.
El passadís
A la campanya de les darreres eleccions espanyoles, les del 23-J, a Nació vam fer un test ràpid d'actualitat i coneixements bàsics als candidats. A la cap de llista dels comuns, Aina Vidal, no li va anar massa bé, i tampoc a la de Junts, Míriam Nogueras. El pànic es va desfermar entre molts candidats i la candidata del PSC, Meritxell Batet, va optar per no respondre'l i explicar-ne el perquè. A les eleccions del 12-M, els companys de l'Ara van publicar un recomanador de vot. A l'aplicació introduïes algunes dades bàsiques, responies preguntes posicionant-te sobre temes d'actualitat, i l'algoritme et deia el teu nivell d'afinitat amb cada partit. El diari va proposar fer-lo als caps de llista que va entrevistar, però alguns d'ells s'hi van negar. Els polítics, en campanya, sempre intenten ser previsibles encara que els formats menys tradicionals els permetin transcendir més.
Vist i llegit
El passat setembre vam commemorar els cinquanta anys del cop d'estat militar contra el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende a Xile. A RTVEPlay hi ha penjada una minisèrie de quatre capítols que us recomano veure. És Los mil días de Allende i relata, en quatre entregues, l'arribada al poder de l'esquerra a aquell país i les dificultats socials, polítiques i econòmiques que va haver d'afrontar entre 1970 i 1973. Les relacions amb els sectors revolucionaris, la democràcia cristiana, els empresaris, els Estats Units i els militars, que van acabar bombardejant el Palau de la Moneda, van ser més que complexes i apareixen com un quadre ple de lliçons. La sèrie té com a fil conductor un personatge de ficció, un jove assessor d'Allende anomenat Manuel Ruíz que està inspirat en la figura de l'advocat valencià Joan Garcés. L'interpreta l'actor català Pablo Capuz, que va ser un dels protagonistes de Merlí. La sèrie l'ha dirigida Nicolás Acuña i va rebre un premi Platino del cinema sudamericà. La podeu veure aquí.
El nom propi
El Vaticà s'ha hagut de disculpar per una sortida de to del papa Francesc. Dilluns va dir dilluns que ja n'hi havia prou de "mariconeig" als seminaris en una crida a posar fi a una suposada proliferació de gais entre els religiosos. Ser heterosexual o ser homosexual no té res a veure amb observar o no la norma del celibat, que impedeix a monges i capellans tenir relacions sexuals o de parella. El sant pare pot pensar, i tal vegada no li falta raó (ell ho deu saber), que entre els seus subordinats la norma s'ha relaxat i això, atès que l'Església no va pas sobrada de vocacions, tal vegada el portarà a pensar que caldria repensar-la, com ja han fet altres branques del cristianisme. El que no hauria hagut de passar és que un líder mundial com ell, que s'ha volgut presentar com a renovador i progressista, caigui, l'any 2024, encara en actituds homòfobes que fomenten l'estigma i la discriminació. Per més que sigui el papa de Roma!
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.