El 14 de setembre, Salvador Illa va pronunciar la seva conferència de mig mandat al Museu Marítim de Barcelona. El president va fer balanç i va fixar horitzons de gestió. L'anunci que havia preparat el seu equip era cridaner després que en l'àmbit de l'educació, que ha emès senyals preocupants en els darrers anys, visqués una nova crisi. L'exclusió de les proves PISA per l'intent del Govern d'adulterar la mostra per maquillar resultats que va implicar el cessament de la número dos del Departament havia enrarit encara més la situació després d'un curs de vagues i calia enviar un missatge d'esperança. El president va assegurar que es comprometia a un debat que "inclogués, ara sí, assolir el 6% d’inversió pública, tal com estableix la llei educativa aprovada pel Parlament l’any 2009".
No va parlar del PIB (que és el que diu la llei) i va prometre senzillament un debat, però va quedar clar quin era l'objectiu. Ha passat poc més d'un mes, hi ha hagut reunions amb la comunitat educativa per intentar un gran pacte que faciliti canvis i doni estabilitat i pau al sector, hi ha hagut debat intern i ahir la consellera d'Educació i la d'Economia es van trobar amb els grups. I el 6% s'allunya. Ara és, en boca de la consellera Niubó, un "principi orientador" i va posar damunt la taula buscar indicadors diferents del PIB com ara la despesa per alumne o la inversió respecte al total del pressupost de la Generalitat. Aquesta informació de Gerard Mira ho explica bé.
Amb els nous pressupostos el nostre país ha passat d'invertir només el 4,05% del PIB al 4,2% aquest any i la consellera va dir que l'objectiu és arribar al 4,5% del PIB el 2030 per posar-se al nivell del conjunt de l'Estat. Al 6% no hi va posar, òbviament, data.
L'anunci pot ser decebedor perquè es dilueix un anunci que era cridaner, però s'agraeix que no es facin volar coloms. L'endemà de l'anunci d'Illa ja vam explicar en aquesta informació, que vam acompanyar d'una gràfica ben eloqüent, que per complir amb el 6% caldria destinar a educació (a contractar professors, aules d'acollida, recursos pedagògics i altre personal de suport) tots els diners que havien d'arribar amb el nou finançament el primer any (4.700 milions) i un 40% més. Als 12.240 milions invertits en l'últim exercici en educació caldria afegir-hi 6.762 milions més.
És evident que tot això no passarà. I que, de fet, i això no se sabia fa un mes, si Pedro Sánchez capgira les enquestes i guanya les eleccions el nou finançament ja no arribarà al 2027 tal com estava previst perquè serà precisament l'any que ve que s'hauria de votar i aprovar al Congrés. I, així i tot, com dèiem, no n'hi hauria prou ni destinant-hi tots els diners que haurien d'arribar deixant de banda altres urgències socials.
Segur que els recursos actuals es poden endreçar millor i que les polítiques educatives poden millorar, també si tota la comunitat educativa hi posa el coll. Però és evident que Catalunya, amb un dèficit fiscal reconegut pel Govern d'Illa de més de 21.000 milions (pràcticament la meitat del pressupost de la Generalitat), ho té molt difícil per fer polítiques realment transformadores i ambicioses.
El nostre és un país que no disposa de l'esforç fiscal dels seus ciutadans. Amb cada nou model s'ha anat avançant i, pendent de resoldre la gestió fiscal -bàsicament la recaptació de l'IRPF-, el que van pactar els socialistes i ERC era un salt important. Però, amb determinació i més implicació de tots els actors en favor de la política útil, tal vegada es pot aconseguir més. Sobre quin rol podria tenir Junts en tot plegat us aconsello aquesta informació d'Oriol March. Fa tres anys, Sánchez va canviar la investidura per una llei d'amnistia. Ara, l'hauria de canviar per la clau de la caixa i un model de finançament que permetés posar al dia el nostre estat del benestar deixant en mans de les nostres institucions els diners dels impostos que paguem els catalans.
Avui no et perdis
- Qui hi ha darrere de Blocus i per què és un moviment «imprevisible» pels Mossos; per Natàlia Pinyol.
- Entrevista a Míriam González: «El moviment del PP cap a l'extrema dreta està fent reviure Sánchez»; per Pep Martí i Vallverdú.
- Dues de cada tres persones estan a favor de crear un nou impost als propietaris de diversos pisos; per David Cobo.
- Obituari: Enric Cirici, la pàtria sense additius; per Pep Martí i Vallverdú.
- Crítica: Val la pena el nou «Crackòvia»? Pros i contres del primer capítol; per Víctor Rodrigo.
El passadís
Aquest cap de setmana Sílvia Orriols va concedir una entrevista a Ràdio 4 on va llevar transcendència al fet que, moguts per l'ànim xenòfob, simpatitzants d'Aliança Catalana triessin Vox el 29-N atès que el seu partit no es presenta. I en una altra entrevista, en aquest cas a La Vanguardia, el líder de Vox, Santiago Abascal, concedia que "en la defensa de la identitat catalana davant aquest procés d'invasió migratòria, estem disposats a col·laborar amb Aliança".
Simpatitzants de la formació d'Orriols, com ara el director de la Revista de Catalunya, Frederic J. Porta, han fet aquests dies evident el malestar a les xarxes per la picada d'ullet del líder ultra, a qui titllava de "xusma". Però qui no ha dit ni piu d'Abascal ha estat la mateixa Orriols, que sí que ha dedicat tuits als aldarulls de plaça Catalunya, a Israel o fins i tot als pantalons de Rufián al seu míting de dissabte a Barcelona. Qui ho vulgui encara pot fer veure que l'extrema dreta catalana i l'espanyola no tenen res a veure. Veurem on els porta la seva "angoixa civilitzatòria".
Vist i llegit
I sense moure'ns de l'espai dretà, aquests dies està a punt de presentar-se a Madrid la revista de pensament i debat La Controversia, que fins ara existia com a blog. Aquí podeu llegir la presentació i qui la impulsa, que és interessant. La dreta espanyolista pensa, malgrat el seu control de la majoria dels mitjans privats espanyols, que les seves idees estan poc presents. "L'àmbit denominat conservador aplega intuïcions valuoses, però amb freqüència troba a faltar un desenvolupament doctrinal suficient i queda massa sotmès a les urgències de l'anomenada batalla cultural", afirma el projecte que lideren Diego Martínez i Víctor Núñez. A Catalunya, la revista Esperit, que fa poc que dirigeix Coral Moli i Plana, també intenta animar el debat a l'espai dretà sobiranista que abraça des d'AC fins a Alhora passant per Junts. Abans ho havia fet El Tribú amb una orientació més liberal.
Recordem
Tal dia com avui de l'any 1848 s'inaugurava, gràcies al finançament privant, la primera línia de ferrocarril de l'actual Estat espanyol, que unia Barcelona i Mataró. Poc abans s'havia fet una línia de tren a Cuba, aleshores colònia espanyola. Aquella primera línia, que discorre per la primera línia de mar, posteriorment s'allargaria i és l'actual R1, la primera que l'Estat hauria de traspassar a Catalunya. Fa anys que el servei és deficient i que l'Estat no se'n surt de posar-hi ordre. De fet, alguns recorreguts triguen més ara que fa 80 o 90 anys. Ahir es van donar alguns detalls del nou contracte programa. Fa tres anys l'Arxiu Comarcal del Maresme va presentar aquest interessant documental sobre l'efemèride.
