El 8 de febrer de 1984, l'estadi Koševo de Sarajevo es va omplir de gom a gom per acollir la cerimònia d'inauguració dels primers Jocs Olímpics d'hivern que se celebraven en un país socialista. La Iugoslàvia federal, nascuda arran de la victòria partisana durant la Segona Guerra Mundial i liderada amb mà de ferro per Josip Broz fins a la seva mort, el 1980, es convertia així en olímpica després que el croat Mika Špiljak, que aleshores encapçalava la presidència col·lectiva i rotatòria de la que el país s'havia dotat arran de la defunció de Tito, inaugurés formalment els Jocs després de les actuacions musicals que van ensenyar al món el folklore dels diferents territoris iugoslaus.

La cita olímpica de Sarajevo va ser tot un èxit. En primer lloc, diplomàtic, ja que, a diferència del que havia passat als Jocs d'estiu de Moscou de 1980 i del que succeiria als de Los Angeles uns mesos després, no es van produir boicots polítics i tant els Estats Units com la Unió Soviètica hi van enviar els seus atletes. Hi ajudava la posició internacional de Iugoslàvia, un dels principals referents del Moviment de Països No-Alineats, que pretenia fugir de la política de blocs que definia la Guerra Freda.

Més enllà de la qüestió diplomàtica, els de Sarajevo van ser considerats uns dels millors Jocs d'hivern de la història i només les inclemències meteorològiques van provocar maldecaps a l'organització, que va haver de posposar algunes proves fruit de la neu que aquell febrer va caure a la ciutat i a les muntanyes dels seus voltants.
 

La cerimònia inaugural dels Jocs de Sarajevo 84 Foto: @Fernand32198251

La capital de la república de Bòsnia i Hercegovina havia començat a preparar la seva candidatura olímpica a l'inici de la dècada dels 70 i va veure com la vuitantena reunió del Comitè Olímpic Internacional, celebrada el maig de 1978, li concedia l'organització després d'imposar-se en la segona votació a la japonesa Sapporo i a la sueca Göteborg. Com acostumava a passar en aquella època amb bona part de les ciutats olímpiques, els Jocs van contribuir notablement a la modernització de Sarajevo i a la seva projecció al món.

Res no feia presagiar, doncs, el febrer de 1984, que, sis anys després, aquella mateixa ciutat que havia acollit la cita olímpica, caminaria a marxes forçades cap al pitjor conflicte bèl·lic que Europa havia conegut des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Ans al contrari, la capital de Bòsnia desbordava alegria i desenes de milers de persones s'aplegaven per seguir les diferents proves olímpiques que se celebraven, en molts casos, a les nombroses muntanyes que envoltaven la ciutat.

Una d'elles era el mont Igman, un cim de 1.510 metes d'alçada i de gran importància en la història iugoslava, ja que havia estat l'escenari a través del qual les forces de la primera brigada proletària dels partisans de Tito havien aconseguit trencar el setge al qual els havien sotmès els nazis i els seus aliats el gener de 1942, en un moment en el qual Sarajevo, igual que la resta de Bòsnia, formava part de l'estat independent de Croàcia tutelat per l'Alemanya nazi.

Aliè al seu passat i al seu futur tràgic, el mont Igman va acollir les proves de salt d'esquí dels Jocs de 1984. Fins a 90.000 persones s'hi van congregar per veure com el finlandès Matti Nykänen guanyava la medalla d'or saltant des del més gran dels dos trampolins que s'havien construït al recinte.
 

Les instal·lacions de salt de trampolí construïdes pels Jocs Olímpics de 1984 al mont Igman i caigudes en desús arran del conflicte bèl·lic bosnià Foto: Wikimedia Commons

De fet, la muntanya d'Igman va experimentar un gran impuls arran de la concessió dels Jocs a Sarajevo. Al marge dels dos trampolins de salt, s'hi va construir també un hotel, l'Hotel Igman, i una nova carretera que enllaçava el recinte amb Sarajevo. Unes infraestructures que van facilitar que l'espai es convertís en un destí preferent de l'esquí recreatiu durant els anys immediatament posteriors a la cita olímpica.

Malauradament, però, amb l'esclat de la guerra de Bòsnia, l'abril de 1992, sis anys i dos mesos després de la finalització dels Jocs d'hivern, el mont Igman va passar de ser un espai d'oci i de lleure per convertir-se, de nou, en l'escenari de cruents combats. A diferència del que va passar amb la majoria de les muntanyes que envoltaven Sarajevo, el control de l'altiplà d'Igman va quedar en mans de l'Armija de Bòsnia i Hercegovina, l'exèrcit nascut després de la proclamació de la independència de Bòsnia que s'enfrontava a les forces sèrbies i croates que pretenien annexionar part del país als seus poderosos veïns.

Així doncs, mentre des de posicions situades en antigues instal·lacions olímpiques, com és el cas de la pista de bobsleigh, al mont Trebević, les forces sèrbies de l'Exèrcit de la Republika Srpska, en complicitat amb l'exèrcit iugoslau, bombardejaven la ciutat de Sarajevo seguint les directrius de Ratko Mladic de fer embogir la seva població, el mont Igman era el principal enclavament estratègic controlat per les forces que defensaven la ciutat.

El conflicte bèl·lic que enfonsava Bòsnia en l'abisme va canviar completament el rostre de les instal·lacions olímpiques del mont Igman. Els trampolins van caure en desús i el podi olímpic on s'havien lliurat les medalles es va convertir en l'escenari de les execucions de diversos presoners serbis i croats per part de l'Armija. Un exèrcit que també va prendre el control de l'Hotel Igman que va passar de ser un paradisíac destí situat al bell mig de la muntanya a convertir-se en un centre de detenció controlat inicialment per les forces bosnianes.
 

Les runes de l'hotel Igman, l'antic hotel olímpic cremat per les forces sèrbies i que abans havia servit de centre de detenció de l'Armija bosniana Foto: @sudipdasin

Si bé el mont Igman va ser testimoni dels excessos de l'Armija, encara ho va ser més dels que van cometre les forces sèrbies que van convertir la carretera que hi arribava des de Sarajevo en la més perillosa d'Europa durant la guerra. L'estiu de 1993, l'Exèrcit de la Republika Srpska va aconseguir el control de bona part de la ruta i de l'antic hotel olímpic al qual va decidir calar foc un cop les tropes de l'OTAN van intervenir des de l'aire per frenar el seu avenç.

Fins a la fi de la guerra, que va acabar amb la signatura dels acords de pau de Dayton, la carretera d'Igman va esdevenir, amb el famós túnel clandestí, l'única ruta que permetia proveir de recursos l'assetjada Sarajevo. L'única via des d'on es podia entrar i sortir de la capital bosniana per carretera i que, en conseqüència, va ser utilitzada en diverses ocasions pel president del país, Alija Izetbegović.

Tot i el final de les hostilitats bèl·liques, el mont Igman, convertit en un símbol de resistència pels combatents bosnians, molts d'ells enterrats molt a prop de les antigues instal·lacions de salt de trampolí, no va recuperar el llustre perdut. Igual que la resta d'escenaris olímpics, Igman havia estat testimoni de la barbàrie de la guerra i bona part de la muntanya encara era plena de mines col·locades en ple conflicte. Durant molt de temps, els forats de les bales presents al podi olímpic del salt de trampolí van ser el recordatori del drama que Bòsnia havia viscut durant la dècada dels 90.
 

El podi olímpic del mont Igman restaurat després de la guerra Foto: Wikimedia Commons

Amb la consolidació d'una pau que encara avui és ben fràgil, es va anar recuperant la memòria d'aquella Sarajevo olímpica que representava tot el contrari del martiri que la ciutat havia patit durant els anys de guerra. Com a símbol d'aquesta recuperació, el podi del mont Igman va ser restaurat, esborrant-ne el rastre dels trets disparats pels escamots d'afusellament durant la guerra. Fins i tot, l'any 2001, la ciutat de Sarajevo va decidir presentar candidatura per acollir els Jocs Olímpics d'hivern de 2010 amb l'objectiu de fer reviure les instal·lacions abandonades i d'intentar recuperar l'esperit olímpic de 1984 i deixar enrere els conflictes ètnics que havien marcat la dècada dels 90. La proposta de candidatura, que segurament tenia la voluntat d'aixecar l'ànim i despertar l'esperança dels habitants de Sarajevo més que no pas d'organitzar realment els Jocs, va ser rebutjada pel COI que va acabar optant per la canadenca Vancouver com a seu de la cita olímpica.

El 2010 va sorgir una nova proposta de reforma del recinte olímpic del mont Igman, amb la finalitat de tornar-li la vitalitat perduda. Una idea que, com ha succeït amb bona part dels somnis de reconciliació que alberga la població bosniana, no va acabar materialitzant-se i que fa que el mont Igman continuï essent una metàfora perfecta de la tragèdia bosniana. Un espai que un dia va viure la glòria olímpica, però que avui, lluny dels salts del trampolí, el que acull és la memòria de la tràgica història de Bòsnia. La història d'un podi olímpic que va passar de ser testimoni del lliurament de medalles a ser-ho de l'execució de persones.