El juny de 1964, Barcelona i Madrid van acollir la fase final de la segona edició de la Copa d’Europa de Nacions que aleshores comptava només amb quatre seleccions participants. Després d’haver-se negat a jugar contra la Unió Soviètica durant la fase classificatòria de la primera edició d’aquest torneig futbolístic, l’Espanya franquista va ser escollida com a seu de la fase final de l’Eurocopa de 1964, una decisió que havia estat motivada per diverses raons.
En primer lloc, perquè el règim franquista, que es trobava en plena celebració dels 25 anys de pau que, a parer seu, havien succeït a la Guerra Civil, pretenia assolir legitimitat internacional en un context en què havia iniciat un tímid aperturisme. Vet aquí per què la Delegació Nacional d’Esports franquista va desenvolupar una intensa activitat al si de les instàncies futbolístiques internacionals amb l’objectiu d’aconseguir que Espanya fos designada seu de l’esdeveniment.
En segon lloc, perquè la UEFA estava interessada a evitar un nou boicot espanyol com el que s’havia produït el 1960, per la qual cosa va pensar que concedir l’organització de l’Eurocopa al règim franquista era una bona idea. Això sí, posant com a condició que la selecció estatal havia d’acceptar jugar contra l’URSS si l’atzar ho designava. Aquesta condició va fer que el resultat del sorteig de les semifinals despertés moltes sospites, ja que va emparellar Espanya amb Hongria i a l’URSS amb Dinamarca, propiciant que espanyols i soviètics només es poguessin trobar a la final on en un hipotètic partit pel tercer i quart lloc.
Abans d’arribar a la disputa d’aquesta fase final, de la qual, com hem apuntat, el Camp Nou barceloní i el Santiago Bernabéu madrileny en serien les dues seus, la fase classificatòria de l’Eurocopa havia hagut d’afrontar un nou boicot per motius geopolítics com el que Espanya havia protagonitzat el 1960. En concret, va ser Grècia qui es va negar a enfrontar-se a Albània argumentant que tots dos països es trobaven tècnicament en guerra i com a gest de protesta contra la sobirania que, des de 1912, els albanesos exercien sobre el territori de l’Epir del Nord que els grecs consideraven com a propi.
Aquest nou boicot va acabar amb l’exclusió de Grècia de la competició i el pas d’Albània als vuitens de final sense necessitat de jugar. En aquella mateixa ronda preliminar que va motivar l’exclusió grega, la selecció espanyola es va veure les cares amb Romania, un país comunista aleshores dirigit per Gheorghe Gheorghiu-Dej, un fet que no va impedir, però, que el combinat estatal s’hi enfrontés, superant-la de manera clara en els dos partits de l’eliminatòria.
Després de deixar a la cuneta el combinat romanès, Espanya va fer el mateix amb Irlanda del Nord i la República d’Irlanda, assolint així el bitllet per a la fase final que acabaria disputant com a local fruit de les gestions diplomàtiques d’un règim que pretenia millorar la seva imatge internacional.
Al marge de la selecció espanyola, les altres tres classificades per la Copa d’Europa de Nacions de 1964 van ser Dinamarca i dos estats de l’altre costat del Teló d’Acer: Hongria i la temuda Unió Soviètica, que s’havia proclamat campiona de la primera edició del torneig, disputada el 1960 a França. En certa manera, els participants en aquesta fase final reflectien la composició geopolítica de l’Europa de l’època, amb dos estats socialistes que representaven l’Est europeu, un estat liberal democràtic i una dictadura feixista.
El sospitós sorteig de la competició va emparellar Espanya amb Hongria i la Unió Soviètica amb Dinamarca, propiciant dues semifinals on capitalisme i comunisme es veien les cares sobre la gespa. El primer d’aquests dos partits, el que oposava el combinat espanyol a l’hongarès, es va disputar en un Santiago Bernabéu que, curiosament, distava molt d’estar ple malgrat la transcendència evident que tenia el matx. Els gairebé 40.000 espectadors que es van aplegar al coliseu madridista van haver d’esperar fins a la pròrroga per veure com la selecció espanyola, gràcies a un gol d’Amancio a vuit minuts de la fi del temps afegit, trencava l’empat a un amb el que havia acabat el temps reglamentari.
Gairebé en el mateix moment en què l’àrbitre xiulava el final al Bernabéu, un Camp Nou amb una entrada més aviat discreta, que tampoc superava els 40.000 espectadors, va veure com la Unió Soviètica s’imposava clarament a Dinamarca per tres gols a zero. El protocol que la UEFA imposava a l'organització va fer que el partit estigués presidit per les banderes dels països participants, per tant, també per l’ensenya roja amb la falç i el martell de la Unió Soviètica, i que abans del matx sonessin els himnes, una primícia en una dictadura franquista que reprimia ferotgement qualsevol exhibició de simbologia comunista.
El resultat d’ambdós partits va deixar la final desitjada, que havia d’oposar Espanya i l’URSS, "l’equip del proletariat soviètic" amb qui el règim franquista havia tingut por d’enfrontar-se el 1960, segons havia escrit Pravda, el principal diari moscovita. La final entre espanyols i soviètics era, però, una arma de doble tall per al règim.
Si bé és cert que l’obtenció d’una victòria suposaria derrotar l’atàvic enemic comunista, perdre-hi permetria la lectura inversa i podia ser entès com una mostra de la superioritat bolxevic. Aquesta circumstància va provocar que Franco medités llargament si la seva presència a la llotja del Bernabéu, l’estadi que havia d’acollir la final, era o no convenient. Finalment, el dictador va decidir que sí que presenciaria el partit en directe optant, però, segurament amb l’objectiu de millorar la imatge exterior del règim aprofitant que el partit es retransmetia en directe per tots els canals de la xarxa d’Eurovisió, per fer-ho amb una vestimenta civil en lloc de l’uniforme militar que habitualment utilitzava.
Aquella final entre l’Espanya franquista i la Unió Soviètica bolxevic, que es va disputar el 21 de juny de 1964, va ser l’únic partit de tota l’Eurocopa que va aconseguir omplir l’estadi. Més de 100.000 persones, algunes cròniques parlen de fins a 120.000, van omplir el Bernabéu i van rebre de manera entusiasta l’arribada del dictador, que anava acompanyat de la seva esposa Carmen Polo i del vicepresident Agustín Muñoz Grandes, antic comandant de la División Azul que havia combatut contra els soviètics durant la Segona Guerra Mundial, amb crits de Franco! Franco! Franco! evidenciant el vessant geopolític d’un partit d’aquella naturalesa.
Pel que sembla, el moviment anarquista havia planejat un atemptat contra Franco aprofitant la final. Tot i que l’acció no es va arribar a materialitzar sí que va comportar la detenció, un mes i mig després del matx, de dos activistes, el val·lisoletà Fernando Carballo i el jove escocès Stuart Christie, que van ser posteriorment sotmesos a un consell de guerra.
Per fer-se una idea de l’escàs interès que va despertar el partit pel tercer i quart lloc n’hi ha prou amb comprovar com la victòria hongaresa sobre Dinamarca, que es va disputar, curiosament, després de la final, no va poder aplegar ni tan sols 4.000 espectadors que feien que el Camp Nou presentés un aspecte absolutament desolador. En bona part, aquesta xifra s’explica per la nul·la presència d’espectadors estrangers i pel reduït interès que els partits on no jugava la selecció espanyola despertaven entre els locals.
Tornant a la final del Bernabéu i al clima de tensió política que s’hi vivia, cal destacar la presència d’una pancarta que, des d’un punt de vista cultural i popular, mostrava l’oposició entre l’URSS i Espanya. El text, que va fer fortuna i que ha passat a la història com una de les icones de la final, afirmava Vodka contra tintorro. ¡Aúpa tintorro! Una proclama que recordava com, en els primers anys de la dictadura, el règim havia intentat dissuadir del consum de vodka, popularitzant, entre d’altres, consignes com ara El que beu vodka s'equivozka, amb l’objectiu de desterrar una beguda considerada com a bolxevic i incentivar, en el seu lloc, el consum de productes patris com és el cas del vi negre.
La final, que va acabar amb una agònica victòria espanyola gràcies a un remat de cap del davanter del Saragossa Marcelino a sis minuts de final que va servir per posar el 2-1 al marcador i desfermar l’eufòria del Bernabéu, va ser molt més que un partit de futbol. De fet, ABC no va dubtar a reconèixer l’evident vinculació que el futbol tenia amb la política tot afirmant: "Per sobre dels seus evidents valors esportius, aquesta final de la Copa d'Europa de Nacions té una extensa significació cívica i política que només els miops entossudits poden ignorar".
El triomf espanyol va suposar que Franco visqués el desenllaç somniat i que pogués presumir davant del món de la pretesa superioritat del seu règim sobre els soviètics. La voluntat d’instrumentalizar el futbol en favor d’una imatge positiva del règim va donar el seus fruits, ja que van ser diversos els diaris internacionals que l’endemà de la final van obrir les seves pàgines amb la fotografia d’un Franco vestit de civil a la llotja festejant un triomf que els jugadors de la selecció espanyola havien volgut dedicar-li personalment.
En aquest sentit, el capità Ferran Olivella, català i barcelonista, va manifestar: "Aquesta victòria la volem oferir en primer lloc al Generalísimo Franco, que ha vingut aquesta tarda a honrar-nos amb la seva presència i a animar uns jugadors que han fet l’impossible per oferir al Caudillo i a Espanya aquest sensacional triomf".
El component geopolític de la final va provocar que qui visqués amb més contradiccions la disputa d’aquell partit fossin els militants clandestins o a l’exili del Partit Comunista d’Espanya (PCE) que d’una banda podien simpatitzar amb la selecció espanyola per compartir-hi condició nacional, però que de l’altra tenien unes conviccions polítiques que els duien a donar suport al combinat soviètic. Per que sembla, tal com apunten els documents històrics del PCE, aquesta contradicció es va resoldre amb un suport majoritari dels comunistes espanyols a la selecció estatal, fent evident que, en aquest cas, l’origen nacional pesava més que la ideologia política.
Tot i la posició d’aquests simpatitzants comunistes, el cert és que el règim va instrumentalitzar aquella victòria per defensar les seves idees tal com deixava clar l’editorial de l’ABC de l’endemà del partit: "Davant l'equip de l'URSS, la vermella bandera de la qual estava hissada a la part alta de l'estadi, una massa heterogènia de 120.000 espanyols de totes les edats i classes va tributar el diumenge al Cap de l'Estat una de les més sostingudes, fervents i clamoroses ovacions que registra la seva llarga vida política. Al cap de 25 anys de pau, darrere de cada aplaudiment sonava un autèntic i eloqüent suport a l'esperit del 18 de juliol. En aquest quart de segle, es podria dir que mai havia estat més alta la intencionada i entusiasta adhesió popular a l'Estat nascut de la victòria sobre el comunisme i els seus companys de viatge, de dins i de fora".
Quedava clar que el "tintorro" franquista havia vençut el vodka bolxevic o que, com l’escriptor i militant comunista Manuel Vázquez Montalbán definiria posteriorment, el franquisme havia derrotat el seu "enemic de fons, l’exportador de la revolució mundial, la monstruosa hidra" a qui Franco pretenia haver tallat el cap el 1939. En resum, que el feixisme espanyol s’havia imposat sobre el seu enemic atàvic, ni que fos tan sols sobre la gespa d’un camp de futbol.