Sense dramatismes i amb una mica d’humor, si us plau!

Un dia una amiga em va dir: “Anna, hi ha dies que es guanya i dies que s’aprèn.” Aquest any torno de Transvulcania una mica més sàvia!

Suposo que hi ha coses que van amb el caràcter, que venen de sèrie i que només amb molt bona voluntat, experiència i ganes, aconseguim gestionar. No tinc clar si la tossuderia, l’autoexigència i l’orgull són virtuts o defectes. Suposo que depèn de la situació i de com els enfoquis.  Però el que sé segur és que cap dels tres ajuden quan, després de donar-hi força voltes, decideixes abandonar en una cursa.

Sóc tossuda, autoexigent i tinc un orgull pronunciat com la gran majoria dels esportistes. Crec que amb la Transvulcania d’aquest any, he plegat a 3 curses al llarg dels anys: una perquè vaig vomitar unes quantes vegades, una altra per lesió i aquesta.

No estar-hi acostumada fa que em creï un sentiment que no m’agrada gens, que em va retornant com una pilota que rebota a la paret i, com un dimoniet em va repetint: “potser hauries pogut seguir.”
Però, a quin preu? Cal valorar-ho.
 
A la Transvulcania no estava fent la cursa de la meva vida però, tot i així, quan vaig decidir plegar estava ben col·locada, dins el top10, remuntant posicions i a molt, molt poc de grandíssimes corredores com la nepalesa Mira Rai, l’Anna Frost, la Uxue Fraile, la Gemma Arenas i de l’americana Hillary Allen, amb una baixada llarguíssima per davant on quedaven moltes coses per decidir, un terreny on sé que, amb condicions normals, faig feina.

Sempre m’ha agradat apurar les curses fins al final, suposo que és per la meva forma de córrer de menys a més, que em fa sentir més còmode en les darreres parts de les competicions.

Doncs, conscient de tot això, al km 51, a 23 de meta, em vaig seure a l’avituallament i ja no em vaig aixecar per seguir. Ara ho dic així de fàcil i sembla ben senzill, oi?

Des de la caiguda al 44 aproximadament fins avui (dimarts) he tingut una “batalla” interior que es pot descriure amb 15 fases:

La primera fase és innocència i bona voluntat: al principi estava convençuda que només havia de procurar tornar-me a concentrar, la patacada et deixa una mica atònita i fora de lloc. Poc després em vaig trobar repetint-me: “en uns minuts se’t passa, tingues paciència”.

La segona fase és l’emprenyada: aquell dolor, molt lluny de desaparèixer es va fent més agut i veus com els esforços que havies fet per col·locar-te rere la Mira i despenjar l’Uxue comencen a ser en va, perquè una et marxa i l’altra t’atrapa.

La tercera fase és entendre què t’està passant: arribes a les baixades i ets incapaç de córrer, de mantenir el ritme dels plans i de les pujades. Quan això et passa una baixada rere l’altra en un tram trenca-cames, comences a veure que allò no té massa pinta de desaparèixer.

La quarta fase són dubtes: sí, sí plego... va, sembla que vaig millor, segueixo... no, no, no puc seguir així... Mentre les del davant et van marxant sense poder-hi fer res.

La cinquena fase és dir-ho: entres a l’avituallament i t’asseus, cosa que no acostumes a fer mai, i verbalitzes aquella frase que fa estona que et vas repetint: “plego, em fa mal el genoll, he caigut i no puc córrer de baixada”. A tu et rebota dins les orelles com una frase d’abandó, de debilitat, de tirar la tovallola i la pobre persona que la rep no sap què carai dir-te...

            La sisena fase és callar: quedes asseguda al banc de l’avituallament, callada, amb el cap entre les mans perquè ningú intenti trencar aquells instants que necessites de silenci. No penses, no parles, no escoltes. Calles i mires al terra.

La setena fase és renegar: ja t’has abrigat i has canviat de banc, una mica apartada de totes les mirades i de la teva boca surten totes les males paraules que et passen pel cap. La gran majoria sense sentit, fora de lloc i desmesurades.

La vuitena és justificar-te:  una mica més calmada, et poses a explicar el què ha passat i com et sents. Trobes totes les justificacions possibles i les vomites al primer que trobes que, si és ben educat, t’escolta amb paciència, conscient que necessites que t’escoltin.

La novena és acceptar-ho: quan ja has esgotat totes les justificacions possibles, entres en la fase d’acceptar la decisió presa i et fas petit fins que entres en la propera.

La desena que és plorar: tot i que jo sóc tan “burricassa” que em fa vergonya plorar i me n’aguanto les ganes. Potser m’hauria quedat ben a gust.

L’onzena és aquella en què una persona ja més propera i amb criteri et consola intentant fer-te veure amb la serenor que tu encara no tens els avantatges d’haver plegat i de com estava realment la situació. Tu fas veure que te l’escoltes i li dius que sí perquè entens el que et diu però encara no ets capaç de veure-ho d’aquella forma.

La dotzena és la barreja de tristor, decepció i enuig: aquesta dura unes hores. Has escoltat el que t’han dit, tu n’has tret unes primeres conclusions en les quals només veus el que has perdut plegant i encara no veus el que has guanyat. Sense dir-ho a ningú, repasses totes les hores que has dedicat a preparar allò i et dóna la sensació que s’han esvaït.

La tretzena és començar a veure-li alguna cosa positiva tu mateix: a poc a poc, sobretot quan et vas adonant que el dolor baixa més ràpidament del que hauries esperat et vas adonant de les conseqüències d’haver continuat. Veure que en breu podràs tornar a posar fil a l’agulla et dibuixa un somriure a la cara.

La catorzena és la d’anàlisis i aprenentatge: parles amb el teu entrenador, analitzes fredament i amb dades a la mà com ha anat tot.

I la quinzena és treure’n les conclusions que creguis oportunes i girar pàgina: ja t’has cansat a tu mateixa de lamentar-te. Et mires la situació amb perspectiva, fas els teus comptes i veus que no estaves en una mala posició, que la feina de l’hivern estava fent el seu efecte i que et recuperaràs ràpid físicament per seguir amb la temporada.
 Al cap i a la fi, has fet un entrenament de 51 km de molt bona qualitat. Ja estàs a punt per tornar-te a calçar les vambes quan el fisio et doni l’OK.