Monbar: GAL, futbol i assassinats d’Estat

El 25 de setembre de 1985, ara fa tot just tres dècades i mitja, Baiona, capital dels territoris bascos sota administració francesa, va ser escenari del pitjor atemptat comès mai pels Grups Antiterroristes d'Alliberament, els GAL, l'organització parapolicial que, emparada econòmicament pels fons reservats, havia estat posada en marxa des de les clavegueres de l'Estat espanyol per combatre l'activitat armada d'ETA.

Curiosament, aquella mateixa Petita Baiona que va ser escenari de la tragèdia del Monbar va acollir, el 8 d'abril de 2017, un dels actes més rellevants de la història recent del País Basc quan, sota l'auspici dels Artesans de la Pau, ETA va escenificar el seu desarmament. D'entre els mediadors que van propiciar aquell acord destacava la figura de Jean Noël Etcheverry, Txetx, un militant abertzale de llarga trajectòria, originari del País Basc francès, que, com veurem, havia tingut també un paper d’allò més rellevant durant el sagnant atemptat del Monbar.

L'històric desarmament d'ETA tancava una etapa de gairebé sis dècades caracteritzada per l'ús de la violència com a mitjà per a l'obtenció d’objectius polítics. Una violència que l'Estat espanyol havia decidit contestar amb una guerra bruta que tenia en els GAL la seva principal punta de llança. Uns GAL que, tal i com va certificar la publicació, durant el mes de juny de 2020, d'un informe classificat de la CIA amb data de gener de 1984, van ser impulsats, sense que hi hagi marge per al dubte, pel govern del PSOE i les clavegueres de l'Estat.
 

 
L'informe de l'agència d'intel·ligència nord-americana recollia l'afirmació que els GAL eren una estructura "organitzada, o com a mínim assistida, per la policia espanyola" i incloïa una polèmica frase que, tot i estar situada entre dues sentències censurades i no aportar directament la font, deixava clara la implicació del govern socialista en la guerra bruta: "Felipe González ha acordat la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei els terroristes".
 

 
Malgrat que l'afirmació era vox populi i que tot sovint s'havia apuntat al president espanyol com "el senyor X" dels GAL, pocs testimonis escrits, i menys d'organismes del caràcter de la CIA, havien manifestat de manera tan clara i directa aquesta relació. Tot i així, en un primer terme, Podem, soci de govern del PSOE en l’actual executiu espanyol però compromès, com a mínim teòricament, amb l'esclariment i la persecució dels crims d’Estat, va negar el seu suport a una comissió d'investigació al Congrés sobre la qüestió sota l'argument, exposat per Pablo Echenique, que "tothom sap ja el que va passar", deixant entreveure de forma evident que "tothom sap" que Felipe González era la X dels GAL i que, en conseqüència, no cal investigar-ho més. Una afirmació desafortunada que Podem va acabar rectificant per donar finalment suport a una comissió d'investigació sobre la responsabilitat de González en la creació i l'activitat dels GAL que la mesa del Congrés va acabar rebutjant.

D'entre els crims comesos per l'organització que González i les clavegueres de l'Estat van posar en marxa cal destacar els que es van produir a la mateixa Petita Baiona. Els carrers d’aquest barri de la capital de la província basco-francesa de Lapurdi van ser escenari, durant la dècada dels 80 del segle passat, d'alguns dels episodis més cruents de la repressió parapolicial contra l¡independentisme basc. Entre ells, el segrest, el 1983, dels refugiats José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, ambdós militants d'ETA, que serien posteriorment assassinats i enterrats en calç viva al poble de Busot, a Alacant.

El més mortífer dels GAL

L'atemptat més mortífer perpetrat pels esquadrons de la mort del govern espanyol es va produir precisament al carrer Pannecau de la Petita Baiona i va tenir lloc el 25 de setembre de 1985, ara fa 35 anys, en el precís instant en què la selecció espanyola es jugava, al Benito Villamarín de Sevilla, el bitllet per accedir al mundial de Mèxic de 1986.
 

L'Hotel Monbar, un establiment molt popular que havia obert les seves portes el 1974, acollia al seu bar de la planta baixa a diversos clients que seguien per televisió el transcendental partit que enfrontava a Espanya amb Islàndia en què el combinat espanyol necessitava imperiosament la victòria per tal de classificar-se per a la cita mundialista mexicana. Entre els escassos parroquians, hi havia quatre refugiats bascos, un fet habitual en els bars de la Petita Baiona, un barri acostumat a la presència d’exiliats que fugien de la persecució policial espanyola.

A les 21:15 hores d'aquell 25 de setembre, pràcticament en el mateix moment en què el bètic Poli Rincón igualava el sorprenent gol inicial d'Islàndia que havia fet saltar totes les alarmes al Villamarín, dos homes armats van entrar al Monbar. Un d'ells es va situar a l’entrada de l’establiment per evitar que ningú pogués sortir-ne mentre l'altre caminava decidit fins al fons del local i obria foc contra els clients que a aquella hora seguien el partit de futbol. Els dos pistolers havien arribat al Monbar en cotxe, acompanyats per una altra parella d'integrants de l'escamot que s'esperava al vehicle per garantir la fugida.
 

L'atac va acabar amb la vida dels quatre refugiats bascos que seien al fons del local i que eren considerats rellevants dirigents d'ETA per la policia espanyola. Eren Agustín Irazustabarrena, Legrá; José María Etxaniz, Potros; Iñaki Asteasuinzarra, Beltza; i Sabin Etxaide, Eskumtoza. Els tres primers van morir a l'acte, fruit dels trets al cap i al cor que van etzibar-los els atacants. El quart, certificaria la seva defunció a les poques hores, ja a l'hospital, també com a conseqüència d'un impacte de bala al crani.

Tot just després de l'atac, diversos testimonis de l'atemptat van perseguir als seus autors pel carrer Pannecau, una de les artèries principals de la Petita Baiona. La persecució es va allargar fins al pont de Saint Esprit, on el grup va poder retenir els dos membres dels GAL participants a l'assalt. Els altres dos, que s'havien quedat esperant al cotxe, van poder fugir i creuar la frontera fins arribar a Sant Sebastià, on van deixar abandonat el vehicle que havien utilitzat en l'atemptat.
 

En la captura dels assassins hi va tenir un paper cabdal el futur "artesà de la pau" Jean Noël Etcheverry, Txetx, que tot i així va ser arrestat per la policia francesa després d'haver retret als agents la seva passivitat i el fet que arribessin al lloc de l'atemptat gairebé vint minuts després que s'hagués produït.

Mentre tot això succeïa pels carrers de la Petita Baiona, al Benito Villamarín, en el partit que gairebé tots els bars del centre d'aquesta localitat basco-francesa retransmetien per televisió, el madridista Gordillo marcava el gol que posava per davant a la selecció espanyola i que acabaria suposant la seva classificació pel mundial de Mèxic.
 
Al carrer Pannecau, però, ja feia estona que ningú prestava atenció a la petita pantalla. El Monbar s'havia omplert de refugiats i de simpatitzants abertzales que constataven la magnitud del que seria l'atemptat més mortífer en la història dels GAL i se sumaven als perseguidors que havien aconseguit atrapar a dos dels autors dels crims que van resultar ser dos integrants dels baixos fons marsellesos, Pierre Frugoli i Lucien Mattei, que van cometre l'atemptat per encàrrec dels policies espanyols José Amedo i Michel Domínguez, amb qui s'havien trobat la vigília a l'hotel Orly de la capital guipuscoana.

Frugoli i Mattei, que en la seva fallida fugida van llençar al riu Errobi les dues pistoles que havien utilitzat en l'atemptat, i que els havien estat facilitades el dia abans per la policia espanyola, tenien una recompensa econòmica de 100.000 francs francesos (15.250 euros) per la realització de l'atac i una prima suplementària de 50.000 francs (7.600 euros) per cada refugiat basc assassinat.

L'endemà de l'atemptat, els GAL van reivindicar-ne l'autoria mentre que ETA reconeixia que els quatre refugiats assassinats formaven part de la seva organització. L'atac, el més sagnant dels GAL va accentuar les mesures de seguretat dels nombrosos refugiats bascos instal·lats a Baiona, una de les ciutats que servia de rereguarda a l'activitat d'ETA i on els seus integrants exiliats s'havien pogut moure fins aleshores amb una certa comoditat.
 

L'Hotel Monbar, tancat des de maig de 2014 per una ordre municipal que considerava insuficients les seves mesures de seguretat en relació als incendis, es va convertir en un símbol del període sagnant dels GAL i dels assassinats d'Estat contra els refugiats bascos a la Baiona dels anys 80.

Hi va ajudar també el fet que Kortatu, el popular grup de rock radical basc, publiqués el 1986, al seu disc El estado de las cosas, una cançó dedicada als fets del Monbar evocant les Campanades a Morts de Lluís Llach (que, al seu temps, recordaven a les víctimes de la repressió policial del 3 de març de 1976 durant una vaga obrera a Vitòria): "Han vuelto a sonar, campanadas a la muerte, en el Hotel Monbar, campanadas a la muerte, cuatro charcos rojos, campanadas a la muerte".
 

Aquell 25 de setembre de 1985, el mateix que recordava Kortatu a la seva cançó, futbol i mort es van donar cita al Monbar i, mentre la selecció espanyola aconseguia el seu bitllet pel mundial, els GAL cometien el seu atemptat més sagnant. Eren els temps d'un plom, dels GAL i d'ETA, que ha quedat definitivament enrere però del qual les futures generacions basques tenen el deure de fer memòria. Per recordar, entre altres, que l'Estat no va dubtar a recórrer a l'assassinat per aturar l'anhel de llibertat d'un poble que va haver de fer sonar massa sovint les campanades a morts.