El 22 de novembre de 1956 Melbourne es disposava a començar els primers Jocs Olímpics celebrats a l'hemisferi sud. La posició geogràfica d'Austràlia va obligar a canviar les tradicionals dates en què se celebraven els jocs per adaptar-les al clima del país amfitrió. Fruit d'aquesta circumstància, Melbourne va iniciar la cita olímpica amb unes elevades temperatures però no només en el sentit literal del terme, sinó també en el metafòric. Pocs dies abans dels primers Jocs australians, el món va ser testimoni de dos esdeveniments que van augmentar notablement la tensió internacional i que van tenir un impacte evident en la celebració de la cita olímpica.
El primer d'aquests fets va ser la intervenció soviètica a Hongria fruit de la revolta estudiantil que es va contagiar a amplis sectors de la població i que va fer trontollar el govern; el segon, la crisi de Suez que va acabar amb una intervenció militar d'Israel, el Regne Unit i França després de la decisió del líder egipci, Gamal Abdel Nasser, de nacionalitzar l'estratègic canal.
En aquest context de tibantor mundial, diversos estats, entre els quals cal destacar l'Espanya franquista, van boicotejar els Jocs fent que la Guerra Freda entrés de ple en l'agenda olímpica convertint la de Melbourne en una cita que transcendia l'àmbit esportiu i que incidia de ple en les relacions internacionals existents en aquella època.
Si un esport va tenir especial rellevància política en aquella Olimpíada, aquest va ser, sense cap mena de dubte, el waterpolo, una disciplina on Hongria havia estat tres vegades campiona olímpica, i on la Unió Soviètica aspirava a reemplaçar-la després de la humiliació que pels nadadors soviètics havia suposat acabar en la setena posició dels Jocs de Hèlsinki de 1952.
De fet, abans que la tensió entre Hongria i l'URSS esclatés per raons de caràcter polític, les seleccions de waterpolo d'ambdós estats ja havien tingut profundes diferències arran de la voluntat soviètica de copiar els mètodes de treball dels hongaresos per tal de poder així substituir-los al palmarès olímpic. Aprofitant la submissió del poder hongarès als dictats soviètics, Moscou va decidir enviar la seva selecció de waterpolo a Budapest per tal d'aprofitar les instal·lacions i els sistemes d'entrenament de la totpoderosa Hongria, que podia presumir de tres ors i d'una plata al seu medaller olímpic.
Pocs mesos abans de l'inici dels Jocs, les seleccions hongaresa i soviètica es van veure les cares a Moscou en un partit amistós que tenia com a objectiu la preparació de la cita olímpica. En aquesta ocasió, la victòria va ser per al combinat de l'URSS que va comptar amb una complicitat arbitral que va indignar els hongaresos fins al punt d'acabar provocant una batalla campal a les portes dels vestidors. La controvèrsia entre ambdues seleccions va continuar arran d'un nou matx preparatori, celebrat en aquesta ocasió a Hongria, on el públic local va girar-se massivament d'esquena durant la presentació del combinat soviètic i va protestar ostensiblement mentre sonaven els acords de l'himne de l'URSS.
Amb aquests antecedents, no és d'estranyar que els esdeveniments polítics que van tenir lloc a Hongria a finals d'octubre de 1956 acabessin impactant de ple en la rivalitat que, ja prèviament, havien manifestat a la piscina les seleccions hongaresa i soviètica de waterpolo.
El 23 d'octubre de 1956, tot just un mes abans de l'inici dels Jocs de Melbourne, Budapest va ser escenari d'una manifestació estudiantil que protestava contra el govern i que reclamava la "independència hongaresa respecte a les potències estrangeres" i un "sistema polític basat en el socialisme democràtic". Als estudiants que van iniciar la protesta, se'ls van afegir ràpidament desenes de milers de ciutadans que van convertir la manifestació en una autèntica revolta popular. Els concentrats van enderrocar l'estàtua dedicada a Stalin ubicada al parc de Városliget deixant-ne en peu només les botes que, decorades amb la bandera hongaresa, es van convertir en un dels símbols d'aquesta revolució.
Davant l'amplitud que prenia la revolta, l'aleshores secretari general del Partit dels Treballadors Hongaresos, Ernö Gerö, va demanar la intervenció militar soviètica per aturar-la. Així, doncs, el 24 d'octubre de 1956, els tancs de l'URSS van entrar a Budapest i van assumir el control dels principals indrets estratègics de la capital hongaresa.
Els integrants de la selecció nacional de waterpolo van contemplar l'escena des de l'hotel on havien estat concentrats per preparar la cita olímpica, en un turó als afores de Budapest. Des d'allí van poder sentir els trets i olorar la fumera que arribava des del centre de la ciutat. Tot i això, aquella intervenció soviètica va arribar ben aviat a la seva fi. Poques hores després de la invasió, l'acord entre Nikita Khrusxov, el secretari general del PCUS soviètic, i les autoritats hongareses va propiciar la destitució de Gerö, partidari de la línia dura com s'havia vist arran de la solució per la qual havia optat després de la revolta estudiantil, i l'elecció d'Imre Nagy com a primer ministre hongarès.
Si bé Nagy era, inicialment, del gust dels soviètics, tot i haver ocupat prèviament aquest mateix càrrec de primer ministre i haver-ne estat destituït, el 1955, per una excessiva moderació, el cas és que, un cop va accedir al capdavant del govern, va adoptar una sèrie de mesures que van despertar la indignació de Moscou. Entre d'altres, el primer ministre va decretar, l'1 de novembre de 1956, la neutralitat d'Hongria i la retirada formal del país del Pacte de Varsòvia. Aquest fet, acompanyat dels anuncis de reformes que prèviament Nagy havia realitzat i que contemplaven la voluntat d'establir "el pluralisme polític" a Hongria, va suscitar una nova intervenció soviètica que es va iniciar el 4 de novembre de 1956.
Aquest cop, la selecció hongaresa de waterpolo ja no va veure l'entrada dels tancs moscovites a Budapest des del seu hotel de concentració. El mateix dia que Nagy havia anunciat la retirada d'Hongria del Pacte de Varsòvia, els integrants de l'equip havien viatjat fins a Iugoslàvia per tal d'iniciar des d'allí el periple que els havia de dur a competir, tres setmanes després, als Jocs de Melbourne.
Així, doncs, en una època sense internet ni telèfons mòbils, els jugadors de l'equip hongarès de waterpolo van arribar a Austràlia sense saber què havia passat al seu país. I el que hi havia succeït era veritablement tràgic. Les tropes soviètiques, després de la invasió del 4 de novembre, havien pres el control del territori tot provocant prop de tres mil morts i tretze mil ferits. Nagy, que havia acomiadat els jugadors convidant-los a representar amb orgull "l'Hongria lliure" en les Olimpíades de Melbourne, havia estat deposat del poder i havia trobat refugi a l'ambaixada iugoslava de Budapest.
Aquest va ser l'escenari que els waterpolistes hongaresos, que feia gairebé tres setmanes que estaven desconnectats de la realitat del seu país, van descobrir, gràcies a la premsa australiana, un cop van arribar a Melbourne. La repressió que es vivia a Hongria va ser justament la raó per la qual, durant la cerimònia d'obertura dels Jocs, la delegació hongaresa va ser àmpliament aplaudida pel públic present a l'estadi mentre la soviètica era rebuda amb una extraordinària fredor i un sepulcral silenci.
Probablement, la significació política que tenia la seva participació en aquells Jocs, va donar ales als integrants de la selecció hongaresa de waterpolo que es van desfer fàcilment en la primera fase de la competició de les seleccions del Regne Unit i dels Estats Units. Posteriorment, van fer el mateix amb Itàlia abans que el destí els brindés una semifinal enfront de la temuda Unió Soviètica.
No cal ni dir que el partit va estar carregat de tensió, fruit de les circumstàncies sociopolítiques que l'envoltaven. De fet, els jugadors hongaresos el van preparar a consciència, sabedors que la seva victòria contra l'URSS a la piscina comportaria una alegria immensa pels seus conciutadans que havien de viure la quotidianitat de la dominació soviètica. Al marge de l'estratègia esportiva que van adoptar, els jugadors hongaresos van decidir pressionar psicològicament els seus adversaris soviètics utilitzant els coneixements que tenien de la llengua russa, apresa en els centres educatius del país arran de la seva ubicació sota l'esfera d'influència soviètica.
Així, doncs, aquell 6 de desembre de 1956, amb una piscina plena d'australians d'origen hongarès contemplant el partit, els jugadors d'Hongria van posar en marxa la seva tàctica de treure de polleguera els seus rivals soviètics: "Bruts bastards! Assassineu els nostres germans! Veniu de fora i bombardegeu el nostre país!" els retreien tot jugant a waterpolo. La resposta dels soviètics no es va quedar curta i els jugadors russos no paraven de titllar de traïdors els seus contrincants hongaresos.
Malgrat que els waterpolistes soviètics havien intentat aprendre els mètodes d'entrenament hongaresos per tal de poder posteriorment derrotar-los a la piscina, els jugadors magiars es van imposar amb claredat i, poc abans d'acabar el partit, guanyaven per un incontestable 4-0. Com posteriorment explicaria Ervin Zádor, considerat aleshores com el millor jugador del món, els hongaresos van guanyar perquè no jugaven només per la glòria esportiva. De fet, com ell mateix va afirmar, els hongaresos competien "pels nostres germans, per les nostres famílies que pateixen al país. Per nosaltres, era molt més que esport. No estava en joc només la medalla d'or, sinó la nostra llibertat".
Precisament Zádor va ser protagonista d'un incident al final del matx que va estar a punt de provocar una autèntica batalla campal a la piscina olímpica de Melbourne. El jugador hongarès, ja a les acaballes del partit, va rebre l'encàrrec de marcar el soviètic Valentin Prokopov. Després de la provocació verbal de Zádor, que va titllar el seu rival de "perdedor", Prokopov va respondre amb un cop a la cara del seu rival que va començar a sagnar.
A un minut del final del partit, la sang de Zádor va encendre els ànims d'un públic que, format majoritàriament per australians d'origen hongarès, havia pres partit de forma clara pels jugadors magiars. El crit "Hajra Magyarok!" (Som-hi hongaresos!) va ressonar amb força, especialment després de la baralla que va iniciar arran de la trifulga entre Zádor i Prokopov. Els incidents es van traslladar a la graderia i el públic va començar a llençar objectes sobre els jugadors soviètics al mateix temps que intentava envair la piscina per agredir-los. La policia australiana es va veure obligada a intervenir mentre que l'àrbitre decretava el final del partit quan encara quedava un minut per la seva conclusió, donant així per bo el 4-0 que reflectia el marcador.
La fotografia d'Ervin Zádor sagnant a la piscina es va convertir en una imatge icònica de la guerra freda que simbolitzava la repressió soviètica contra el poble hongarès. De fet, a Hongria, la victòria sobre l'URSS no es va poder celebrar amb excessiu entusiasme ja que el país continuava sota el jou dels tancs de Moscou. Tot i això, per sota el nas, bona part dels hongaresos van viure aquella victòria a Melbourne com un autèntic motiu d'orgull nacional que mitigava la vergonya que suposava la invasió soviètica.
Els waterpolistes hongaresos van completar la seva gesta guanyant la final olímpica que els va enfrontar a Iugoslàvia per 2-1. Amb Zádor mirant el partit des de la graderia fruit de la lesió patida durant la semifinal contra els soviètics, l'equip hongarès es va fer amb la medalla d'or, guanyant així el seu quart títol olímpic, el segon consecutiu. No era només una victòria esportiva, era un triomf carregat de simbolisme que desafiava la dominació soviètica d'Hongria.
Acabada la competició, 68 esportistes dels 112 que formaven la delegació hongaresa en aquells Jocs van decidir no tornar al seu país atesa la situació que s'hi vivia. Dels integrants de l'equip de waterpolo campió olímpic, van ser la meitat els que va decidir no enfilar el camí de retorn a Budapest. Entre ells, Ervin Zádor, el gran protagonista de l'històric partit del 6 de desembre de 1956, que va decidir refugiar-se als Estats Units on es va convertir en l'entrenador de Mark Spitz, un jove nadador d'origen jueu que esdevindria una autèntica llegenda olímpica fruit dels seus triomfs als Jocs de 1972.
Hongria, després de l'efímera alegria per la victòria dels seus waterpolistes sobre l'ocupant soviètic, va tornar a la seva trista realitat. Imre Nagy, el primer ministre comunista que havia dut l'esperança als hongaresos amb les seves mesures d'obertura i sobirania va ser executat el 1958 acusat de "conducta contrarevolucionària". Amb ell moria el somni d'independència i de socialisme democràtic dels estudiants revoltats l'octubre de 1956. Un somni que els tancs soviètics s'havien encarregat d'esclafar.