Després que el govern de la República hagués decretat el boicot als Jocs Olímpics de 1936 com a mostra de rebuig a la política establerta per Alemanya després de l’accés d’Adolf Hitler a la cancelleria, Franco va tenir també el seu particular boicot en renunciar a la participació espanyola a la cita olímpica que havia de tenir lloc a la ciutat australiana de Melbourne el 1956.
En aquest cas, però, el problema no va ser cap discrepància del règim espanyol amb el govern australià, sinó la participació soviètica en uns Jocs Olímpics que s’havien de celebrar pocs dies després de la intervenció de l’URSS a Hongria per aturar la revolta popular que hi havia tingut lloc contra el govern prosoviètic.
Tot i així, més enllà de la raó política esgrimida pel règim per tal de justificar la seva absència a Melbourne, en la decisió final de no participar en els Jocs també va tenir-hi un pes important el cost econòmic d’enviar una delegació fins a Austràlia i la data de celebració de l’esdeveniment (entre el 22 de novembre i el 8 de desembre) que dificultava, segons el règim feixista, la participació dels esportistes amateurs.
Si bé l’octubre de 1954, quan l’Espanya franquista va rebre la invitació formal dels organitzadors per participar en els Jocs, l’acceptació va ser immediata; l’agost de 1955, la Delegació Nacional d’Esports franquista i el Comitè Olímpic Espanyol van renunciar formalment a participar en els Jocs de Melbourne esgrimint com a arguments l’allunyada situació geogràfica d’Austràlia i unes dates “summament inconvenients” pels atletes amateurs.
Aquesta renúncia, sorprenent després d’uns anys en els quals l’Espanya franquista buscava ser present en el màxim d’organismes i d’esdeveniments internacionals per tal de trencar el seu aïllament i legitimar la seva posició interna, va ser modificada pel Consell de Ministres del govern espanyol, presidit pel general Franco, que el desembre del mateix 1955, va decidir que l’esport estatal estigués present als Jocs de la setzena Olimpíada. I així va ser, perquè les proves d’equitació d’aquests Jocs es van celebrar l’agost de 1956 a Estocolm, a causa de l’estricta quarantena existent a Austràlia per prevenir la febre aftosa, amb la participació de sis genets espanyols.
Poc s’imaginaven aquells sis representants de l’hípica estatal que passarien a la història com els únics participants espanyols als Jocs de 1956. El 6 de novembre, pocs dies abans que la delegació olímpica espanyola volés cap a Melbourne, les autoritats franquistes van modificar de nou la seva posició i van anunciar el boicot als Jocs. La raó: la invasió soviètica d’Hongria que s’havia produït tot just dos dies abans.
L’Espanya franquista es negava a competir amb esportistes soviètics. Un comunicat de la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports aprofundia, d’acord amb la típica literatura franquista, en les raons del boicot exposant que Espanya no podia participar en una Olimpíada mentre el món era testimoni de “la sanguinària invasió d'Hongria, decretada pel comunisme internacional que tant ens recorda a la que fa vint anys va intentar consumar a la nostra pàtria”. El text afegia: “En aquella ocasió era també imminent l'inici de l'Olimpíada, que va tenir per seu Berlín, i de la que va estar absent Espanya, entregats els seus millors atletes al suprem esport de jugar-se la vida . Llavors el comunisme internacional va triar el nostre propi solar, Barcelona, per muntar una pseudolimpíada portant-nos a tots els caps actuals del comunisme per desenvolupar aquí la mateixa macabra activitat que en aquests moments pateix el noble poble hongarès. Per aquests motius, i perquè Espanya segueix sent la del 18 de juliol de 1936, no pot fer compatibles horrors sagnants amb desfilades conjuntes, gales i festes . Espanya, doncs, estarà absent de l'Olimpíada de Melbourne com a signe de protesta i com a reafirmació dels principis que únicament poden servir per a la pau i l'harmonia dels pobles”.
Es confirmava, doncs, l’absència espanyola dels Jocs de Melbourne. La causa esgrimida pel franquisme havia estat la invasió soviètica d’Hongria, però a l’hora de prendre la decisió hi havien pesat també dos aspectes importants: la manca de recursos econòmics i l’escassa competitivitat dels esportistes estatals.
La imatge dels tancs soviètics desfilant per Budapest per esclafar la revolta hongaresa va ser un argument que va anar d’allò més bé a les autoritats franquistes per acabar prenent la decisió d’absentar-se de la cita olímpica australiana. Tot i així, el boicot polític a una competició esportiva per evitar coincidir amb la Unió Soviètica es va repetir, anys després, en la primera Eurocopa de futbol, la de 1960, quan les autoritats franquistes es van negar a enfrontar-se a l’URSS en els quarts de final d’aquesta competició. Una situació que canviaria, però, el 1964 quan, en l’Eurocopa celebrada a Espanya, la selecció estatal sí que es va enfrontar a l’URSS en una final disputada al Santiago Bernabéu sota l’atenta mirada del dictador.
L’obsessió anticomunista del franquisme va proporcionar l’empenta definitiva perquè l’Espanya de 1956 optés per no anar a la cita olímpica de Melbourne. En la decisió de decantar-se finalment pel boicot hi va pesar enormement el fet que el franquisme ja considerava a Espanya completament integrada al concert internacional de països, una de les seves obsessions a accedir al poder després d’haver guanyat la guerra del 36. De fet, el franquisme no temia cap represàlia internacional per no participar en els Jocs. Més aviat tot el contrari, la seva posició reafirmava el paper de “sentinella d’Occident” que el règim pretenia atribuir-se vist el camí que Europa prenia, abocada cada cop més a ser escenari d’una guerra freda entre blocs amb sistemes econòmics i polítics antagònics.
L’Espanya franquista no va ser, però, l’única que va boicotejar els Jocs de Melbourne. La seva posició de no participar en la cita olímpica en protesta per la invasió soviètica d’Hongria també va ser secundada per Suïssa i Holanda, dos països que tenien, però, sistemes polítics ben diferents del que hi havia vigent a l’Estat espanyol.
Un altre esdeveniment internacional succeït pocs dies abans de l’inici dels Jocs, la invasió d’Egipte per part de tropes britàniques, franceses i israelianes després de la nacionalització del canal de Suez, va provocar el boicot d’Egipte, l’Iraq i el Líban. A més, la Xina maoista també va boicotejar la cita per la participació de Taiwan sota la denominació de «República de la Xina».
Aquests boicots evidenciaven l’estreta vinculació entre esport i política internacional, uns lligams que el franquisme sempre va voler utilitzar per legitimar la seva posició, en aquest cas, d’oposició ferotge al comunisme soviètic. Franco ja tenia el seu particular boicot olímpic.