"Amb els anys s'ha anat creant una lasanya dins del club, amb capes de treballadors que s'hi van afegint, i cada una de les quals guarda fidelitat a la junta directiva que li va assegurar el lloc de treball". La frase la comparteixen executius que han treballat pel Barça en els últims anys, i és significativa del moment que travessa el club, camí d'unes eleccions clau i afectat per crisis juxtaposades en plena pandèmia. La sentència la recull el periodista Marc Menchén (L'Hospitalet de Llobregat, 1987) al llibre Futbol i negoci. El camí de la gespa al Monopoly (Publicacions Abadia de Montserrat), una disecció precisa de la indústria associada a un esport que mou tantes passions com milions arreu del món.
Menchén, director i fundador de 2Playbook -una plataforma de negocis per a professionals de l'esport que inclou un mitjà de comunicació, xarxa de networking, unitat d'intel·ligència de mercat, cercador de proveïdors i eines de formació-, repassa en el llibre tots els esdeveniments que han portat el futbol de ser un esport originari d'Anglaterra a convertir-se en un pilar de la indústria de l'entreteniment. En el cas del Barça, un dels únics grans clubs que encara és propietat dels Barça, la seva idiosincràsia afecta de ple en el lloc que ocuparà en el futur del negoci. "La realitat és que els anhels d'alguns per democratitzar la presa de decisions topen frontalment amb la complexitat d'una indústria en la qual un club com el blaugrana no signa patrocinis per menys de 500.000 euros", remarca l'autor en el capítol dedicat al Barça.
Es tracta d'un mercat en el qual competeix no només amb el Madrid -un altre club que és propietat dels socis, entregats des de fa més d'una dècada al lideratge de Florentino Pérez-, sinó també amb clubs que operen sota el paraigua d'estats amb potencial econòmic pràcticament infinit. És el cas del Manchester City de Pep Guardiola i Ferran Soriano, o bé del Paris Saint-Germain de Neymar. Dels nou rics que habiten el planeta fubtol, això sí, qui té un pla més estructurat per funcionar com una multinacional, amb potes a cada continent, és el City. Soriano, el seu principal executiu, explica amb una frase la importància del que representen els clubs: "Estic segur que d'aquí a cent anys el City existirà. Però continuarà llavors existint Google?".
"No ens fem trampes al solitari. La riquesa dels socis del Barça no podrà equiparar-se mai a la de la família reial d'Abu Dhabi o l'oligarca de torn de Rússia. Perquè, si bé el City ja guanya diners, tot el projecte encara genera unes pèrdues anuals de més de 50 milions d'euros. I si hi ha por d'apujar el preu de l'abonament, a veure qui s'atreveix a una derrama per finançar projectes que serien de difícil comprensió per als romàntics del futbol", destaca l'autor, en referència a l'expansió internacional del club. La contraposició entre els de Manchester i els de Barcelona representa el xoc entre "el vell i el nou ordre", i l'evidència de com de difícil és competir en una indústria globalitzada.
Les regles del joc han canviat molt en poc temps. Només fa vint anys que Florentino Pérez va construir el Madrid actual amb el pelotazo de Chamartín, que va permetre al club ingressar 501 milions d'euros amb els quals va poder finançar els galàctics. No li va sortir tan bé a Juan Soler, que va provar de replicar el model a València i va acabar deixant el club amb un deute de 547 milions d'euros. Els estadis, a banda, ja no són el que eren: els ingressos per ticketing -un concepte que inclou les entrades normals però també experiències VIP com prendre una copa a la vora del túnel de vestidors- i convertir els recintes en centres d'oci són principals en qualsevol club amb vocació puntera. El Tottenham anglès ha estat l'últim en estrenar estadi multifuncional.
Res d'això seria possible sense els ingressos per televisió, que han augmentat exponencialment després de viure episodis de guerra empresarial a l'Estat. El valor de les retransmissions de la Lliga va passar de 835 milions d'euros la temporada 2014-2015 a 1.241 milions la 2015-2016, segons dades recollides en el llibre. La previsió és que en el cicle 2019-2022 s'arribi als 2.118 milions d'euros anuals, un import que en un 42% correspon a la comercialització de drets que explota Mediapro, el conglomerat que lidera Jaume Roures. Les xifres, ressalta Menchén, queden molt lluny dels 191 milions d'euros del 199, quan Sogecable no tenia competència.
Les agències de representació de futbolistes, el 2019, van aplegar fins a 590 milions d'euros, el triple que el 2015
El llibre també repassa totes les xifres associades a les transaccions de futbolistes, que segons dades de la FIFA mou fins a 6.672 milions d'euros anuals. La despesa dels clubs en fitxatges comença a disparar-se a finals dels noranta -no s'entendria un moviment com aquest sense la llei Bosman, bàsic per fixar la lliure circulacó de jugadors per Europa- i augmenta progressivament fins la temporada 2014-2015, quan entra en vigor el nou contracte audiovisual de la Premier League anglesa. La inflació s'apodera del mercat i la despesa anual en contractació de futbolistes arriba als 5.252 milions. A Anglaterra, clubs modestos ofereixen preus de traspàs i sous contra els quals clubs del mateix nivell d'altres països ni tan sols poden somiar en igualar.
En aquest context -també marcat pels patrocinis i l'actitud dels jugadors en relació a les marques- són bàsics els agents que intervenen com a intermediaris. Les agències de representació, el 2019, van aplegar fins a 590 milions d'euros, el triple que el 2015. Els agents acostumen a rebre un percentatge del sou del jugador -habitualment un 5% de la quantitat neta que rep el futbolista- i també una quantitat del traspàs. La comissió més alta rebuda per un representant va ser la de Mino Raiola quan el Manchester United va fitxar Paul Pogba, en aquell moment el jugador més car de la història. Un món de taurons en el qual el Barça haurà de definir el seu model de futur.
