Hi ha vides que són el fidel reflex de l’evolució d’un país. És el cas de la de Hassiba Boulmerka, primera medallista d’or algeriana i primera campiona del món d’origen africà. Una atleta amb una història que ha transcendit l’àmbit estrictament esportiu fins al punt de convertir-la en símbol de la lluita de la dona àrab per la seva emancipació.
L’existència de Hassiba Boulmerka ha estat estretament lligada a la lluita per la llibertat des del seu mateix naixement. La petita Boulmerka va néixer el juliol de 1968, quan Algèria tot just celebrava el sisè aniversari de la seva independència, guanyada a sang i foc contra el colonialisme francès, i va rebre el nom àrab de Hassiba, que podria traduir-se per “estimada” o “considerada”. Era el petit homenatge de la seva família a una de les heroïnes del combat contra l’ocupació colonial: la màrtir Hassiba Ben Bouali, militant del Front d’Alliberament Nacional (FLN), que va caure, el 1957, durant la batalla d’Alger, al costat d’Ali la Pointe i el petit Omar en plena Casbah algerina.
Hassiba Boulmerka va passar la infància i l’adolescència a la seva vila natal de Constantina, en una Algèria que pretenia esdevenir el far del Tercer Món i que es debatia entre la modernitat de la seva aposta revolucionària i la tradició de la seva influència musulmana. Així, doncs, mentre Algèria va permetre a les seves dones treballar lliurement sense el consentiment del marit abans del que ho va fer la seva antiga potència colonial, el cert és que el desenvolupament de la revolució que encapçalava el president Houari Boumédiène va estar sempre condicionada per la influència del conservadorisme religiós, que va limitar molts avenços, especialment en matèria dels drets de les dones.
A aquest conservadorisme no li agradava veure noies joves, com Hassiba Boulmerka, practicant esport pels carrers de Constantina. Un fet que va contribuir, juntament amb la necessitat de la seva progressió esportiva, a que la jove abandonés, el 1985, la seva localitat natal per traslladar-se a una Alger teòricament més cosmopolita però que ja germinava, com la resta del país, el virus del feixisme islamista.
A Alger, Hassiba hi va viure un desenvolupament meteòric que la va portar de córrer mentre rebia insults pels carrers de Constantina a convertir-se, el setembre 1988, en campiona d’Àfrica de la prova de 1.500 metres, en un competició celebrada precisament a Annaba, una de les principals ciutats de l’est algerià.
Aquest campionat d’Àfrica, en que Algèria va exercir d’amfitriona, va ser l’últim gran esdeveniment que el país magribí va acollir abans de la revolta d’octubre de 1988, que va trasbalsar els ciments en els que s’havia fonamentat el poder algerià des de la independència i que va fer emergir per primer cop l’islamisme polític com un actor de rellevància en l’escaquer algerià.
El Front d’Alliberament Nacional, l’històric FLN que basava la seva legitimitat en el paper que havia jugat durant la guerra per la independència, veia qüestionat per primer cop el poder que havia exercit de forma hegemònica i despòtica, utilitzant a la seva conveniència, i en funció del moment, els sectors modernitzadors, d’inspiració socialista, o el bloc conservador, influenciat per l’islamisme.
Va ser en aquest context d’extrema polarització del país en el qual Hassiba Boulmerka va forjar el seu palmarès esportiu. Després de la victòria als campionats africans de 1988, va repetir triomf en els de 1989 per arribar, el 1991, a convertir-se en la primera dona africana en proclamar-se campiona del món d’atletisme després de guanyar la medalla d’or dels 1.500 al mundial disputat Tòquio.
Aquell títol va ser altament simbòlic. Una dona algeriana es proclamava per primer cop campiona del món mentre al seu país l’islamisme polític, representat pel Front Islàmic de Salvació (FIS), acabava d’accedir al poder a la majoria de municipis algerians i es preparava per assaltar el parlament i la presidència.
Mentre Hassiba Boulmerka brandava orgullosa la bandera algeriana per celebrar el seu campionat mundial; a la seva terra natal, l’islamisme impulsava polítiques de segregació de sexes des dels ajuntaments on governava i intentava que el parlament algerià prohibís formalment l’esport femení. Una proposta que no va arribar a quallar però que evidenciava com el conservadorisme islamista pretenia impedir l’exemple de dones lliures com Hassiba que havien convertit l’esport en un terreny de lluita per la igualtat de gènere.
Malgrat la pressió islamista, escenificada per les declaracions de l’imam de la mesquita de Constantina, la vila natal de Boulmerka, que va afrimar que “aquesta dona no és musulmana perquè corre, en pantalons curts, amb els genolls descoberts, davant de milers d’homes”, Hassiba va ser rebuda com una autèntica heroïna pels carrers d’Alger després de la seva victòria a Tòquio. Ella, que reivindicava orgullosa la seva condició de dona, d’algeriana i de musulmana practicant, va ser aclamada pel poble algerià després que, un cop acabada la prova, hagués dedicat el seu triomf “a totes les algerianes i a totes les dones àrabs”.
En un context de regressió dels drets de les dones, la victòria de Hassiba va esdevenir un exemple de llibertat. La seva figura, que fins i tot s’atrevia a contestar els imams que pretenien prohibir-li córrer ensenyant les cuixes, “a l’igual que no es pot anar a la mesquita en pantalons curts, tampoc es pot córrer amb hijab”, va respondre al clergue de Constantina, va trascendir l’àmbit esportiu i es va convertir en un símbol dels qui defensaven el progrés i la modernitat en territori algerià. La seva denúncia dels “feixistes que s’amaguen darrera el vel de l’islam per imposar el seu ordre polític” la va convertir en una icona del feminisme algerià, un moviment satanitzat per la creixent influència integrista.
Si el títol mundial de setembre de 1991 va ser una fita històrica, la medalla d’or que Hassiba Boulmerka va aconseguir als Jocs Olímpics de 1992 va ser tota una proesa que va dur la jove algeriana a l’Olimp de la història de l’atletisme femení. Boulmerka no només esdevenia la primera algeriana a guanyar una medalla d’or, un fet que omplia d’orgull un país que aquell mateix estiu celebrava tres dècades d’independència, sinó que ho feia en un moment clau de la seva història, l’instant precís en que Algèria començava a dessagnar-se en una guerra civil que oposava el poder i els islamistes i que havia pres a la població civil com a hostatge.
Aquell 8 d’agost de 1992, després de guanyar la prova femenina de 1.500 metres, Hassiba Boulmerka va alçar amb força la bandera algeriana al cel de Barcelona i va dedicar la seva victòria a Mohamed Boudiaf, l’antic combatent de la guerra d’independència que havia tornat recentment al país per presidir l’Alt Comitè d’Estat, l’organisme establert pels militars per tal d’evitar la victòria del FIS en a la segona volta de les eleccions legislatives, i que havia estat assassinat per un militar integrista.
La medalla d’or de Hassiba Boulmerka, que va ser novament celebrada amb entusiasme als carrers d’Alger, tenia lloc en un context extremadament difícil pel seu país. El cop d’estat, que havia interromput el procés electoral que semblava conduir el FIS directament al cor del poder, havia provocat l’emergència de grups armats islamistes que desafiaven obertament l’exèrcit i la policia. Aquell vespre d’estiu de 1992, mentre Hassiba corria a l’estadi Olímpic de la Ciutat Comtal, Algèria presentava el tràgic balanç de dos centenars de morts i quinze mil deportats als camps de detenció del sud algerià. Unes xifres que serien només el preludi d’un conflicte civil que va acabar amb més de cent mil defuncions.
La medalla de Hassiba Boulmerka va adquirir un significat especial donada la situació del país. Entre d’altres coses, perquè el seu compatriota, Noureddine Morceli, que també havia guanyat un or al mundial de Tòquio de 1991 i que estava obertament identificat amb les posicions polítiques del FIS, va fracassar en el seu intent de fer-se amb el lloc més alt del pòdium en la prova dels 1.500 masculins.
La victòria olímpica de Hassiba Boulmerka va despertar l’orgull de les joves algerianes, condemnades a fugir de l’espai públic per la pressió islamista, que, en alguns casos, van començar a respondre les agressions verbals dels seus conciutadans masculins, sovint propers a les posicions integristes, amb frases com ara: “Calla! La Hassiba ha guanyat i el Noureddine ha perdut!”. De fet, durant aquells anys de plom de l’islamisme algerià, la paraula “Hassiba” va esdevenir un insult utilitzat pels integristes, que pretenien així condemnar la postura de les dones lliures que gosaven desafiar la seva tirania.
Aquest orgull femení que Hassiba Boulmerka va despertar amb les seves victòries va superar les fronteres algerianes i va abastar tot el món àrab, on l’atleta de Constantina va esdevenir un símbol de la resistència femenina enfront de l’integrisme islàmic. Entre les moltes felicitacions que va rebre després de la seva medalla d’or, destaca la que li va fer arribar la reina Noor de Jordània que s’hi va adreçar en els següents termes: “La teva victòria a Barcelona és la de totes les dones àrabs. Amb la teva abnegació i la teva voluntat, has honorat de forma brillant el teu país i el conjunt del món àrab”.
Després d’aquell gloriós triomf a Barcelona, Hassiba Boulmerka va ser rebuda de nou com una heroïna pels carrers d’Alger. El poder i el feminisme, amb posicions contraposades però amb la voluntat comuna de combatre la creixent influència islamista, la van erigir en símbol del combat de la dona algeriana contra l’integrisme. El seu origen humil, el seu profund nacionalisme i la seva pràctica de l’islam, havien fet de Hassiba Boulmerka un referent de les classes populars algerianes, les mateixes que, fruit de les seves contradiccions, havien facilitat la victòria electoral de l’islamisme.
Amb Algèria dessagnant-se en plena guerra civil, Hassiba Boulmerka encara afegiria una nova medalla d’or al seu brillant palmarès després d’imposar-se a la final dels 1.500 del mundial de Göteborg de 1995. En aquesta ocasió, Boulmerka va participar a la competició sota unes mesures de seguretat extremes després de les amenaces que els emirs del Grup Islàmic Armat (GIA) havien professat contra la seva persona. Fruit del clima de guerra civil, Hassiba no va poder, aquest cop, celebrar la seva medalla pels carrers d’Alger com havia fet amb les dues precedents.
L’islamisme armat no li perdonava haver-se convertit en un símbol de la resistència feminista. En resposta a aquesta pressió, Hassiba Boulmerka va decidir, a les eleccions presidencials de 1995, recolzar la candidatura del general Liamin Zeroual, el candidat del poder tradicional que ambicionava “erradicar els grups terroristes”. Zeroual havia buscat en la figura de Boulmerka, extremadament popular a l’Algèria de l’època, la legitimitat que a ell li mancava a ulls d’un poble que, cal no oblidar-ho, havia donat una àmplia majoria al FIS en la darrera cita electoral. Quedava clar que l’esportista gaudia d’una prestigiosa aureola entre les classes populars del país que el president del FLN pretenia aprofitar.
Malgrat aquest flirteig amb el poder i la seva retirada, el 1998, després de la mort de la seva mare, la figura de Hassiba Boulmerka continua essent tot un símbol per a les dones algerianes, àrabs i musulmanes. Un exemple de llibertat que certifica que, a l’Algèria dels anys del plom, atletisme rimava amb feminisme.