Un dels candidats era el jove Agustí Montal, un conservador tradicional, industrial tèxtil, que representava el continuisme. El seu pare ja havia estat president. Montal, que va morir el 2017 amb 83 anys, era l'home del "seny". El seu adversari, Pere Baret, conegut financer, havia estat vicepresident amb Narcís de Carreras. Era conegut per la seva gran ambició. El punt clau de la seva campanya consistia en modernitzar el club amb unes idees molt innovadores. Volia donar al Barça, un club escàs en títols aleshores, un gir de 180 graus.
Al primer número de la revista Futbolín que va sortir el 5 de novembre de 1973 hi apareixia un article signat pels periodistes Pelayo i Fontanella. Aquella informació va tenir una extraordinària repercussió, ja que es feien públiques les irregularitats en aquelles eleccions del 1969 que, si bé altres periodistes coneixien, mai es van atrevir a publicar. I és que la premsa esportiva de fa 51 anys no era pas millor que l'actual.
Els més afortunats van ser els compromissaris a qui els hi va tocar la loteria sense jugar-hi. I és que les dues candidatures no van mirar prim en despeses. Els 286 electors van rebre tota mena d'invitacions i obsequis, alguns d'un gran valor, per poder assegurar-se el seu vot. Com sol passar en aquests casos, alguns ho van aprofitar jugant hàbilment a dues bandes.
Pelayo-Fontanella van publicar que Agustí Montal va anar a fons per aconseguir la victòria. Es va haver de mentir, ja que en el moment de votar ho van fer algunes persones completament desconegudes davant la sorpresa dels membres de la candidatura de Baret que s'havien preocupat de tenir controlats a tots els votants. Finalment van dipositar el vot a les urnes 238 electors dels 286 que hi tenien dret. I és que la majoria eren d'edat avançada i estaven força tocats de salut. Altres van anar a votar en condicions físiques deplorables.
Montal va aconseguir 126 vots mentre Baret es va conformar amb 112. Una diferència de tan sols 14 vots, la més curta en els prop dels 121 anys en la historia de l'entitat, on fa anys que tenen dret a vot tots els socis. Baret volia impugnar les eleccions, però no va poder demostrar les irregularitats i va donar la imatge del candidat derrotat que no acceptava la derrota amb esportivitat. Quan membres del seu equip van demanar tornar a comptar els vots, l'aleshores gerent del Barça, Joan Gich Bech de Careda, s'hi va negar rotundament.
Va resultar una jornada tensa i difícil on els dos protagonistes van ser victorejats pels seus partidaris i també van rebre tota classe d'improperis per part dels adversaris. A la sortida tots dos van haver de ser escortats per la Guàrdia Civil. Així ho recorden perfectament, i malgrat el pas dels anys, diversos testimonis presencials que encara continuen entre nosaltres.
Pere Baret no va encaixar bé la seva derrota Foto: Horacio Seguí
Amb el temps es va demostrar que va ser una sort que Baret no fos president del Barcelona perquè pocs anys després va sortir a la llum que estava implicat en una estafa milionària al desaparegut Banc Central. El financer va ser detingut per la Interpol i traslladat a la presó de Figueres primer i a la Model després. Tot un escàndol del tardofranquisme.
D'ell en podem explicar una anècdota significativa. En una recepció que va te tenir lloc al Palau del Pardo, la residència de Francisco Franco, quan Baret era el president del saló de l'esport i el càmping li va fer un regal el dictador. Era ni més ni menys que una barretina! No cal dir que va ser destituït del càrrec pocs dies després.
