Més enllà de les proclames que sorgeixen de les seves societats civils, que acostumen a mostrar una ferma solidaritat amb la causa palestina, el cert és que diversos governs del món àrab han tendit, des de 1979, quan Egipte es va convertir en el primer país àrab en reconèixer l’estat d’Israel i establir-hi relacions diplomàtiques, a considerar la situació de Palestina més aviat com un problema que no pas com una causa a abanderar. El pacte que Israel va segellar amb Jordània el 1994 i l’acord d’Abraham que el 2020 va suposar la normalització de les relacions israelianes amb diversos països àrabs, com ara els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Sudan i el Marroc, així semblen certificar-ho.
Hi va haver un temps, però, en el que el món àrab feia plegat bandera de la causa palestina i la considerava l’eix central de la seva política exterior i un dels principals elements de cohesió entre els seus diferents estats. N’és una bona mostra la decisió que les principals federacions de futbol d’aquests països van adoptar el 1972, quan van decidir crear la Copa de Palestina de nacions, una competició que havia d’enfrontar les principals seleccions del món àrab i que agafava el relleu de la Copa Àrab de Nacions, que s’havia començat a disputar el 1962 però que, després de tres edicions, havia vist aturada la seva aventura el 1966, precisament en el primer torneig on havia participat un combinat representant el territori de Palestina.
Tal com havia succeït amb la seva predecessora, la Copa de Palestina va néixer amb l’objectiu de fomentar la germanor entre els països àrabs però va afegir una nova finalitat a la competició que, com el seu nom posa en evidència, no era altra que la de mostrar la solidaritat dels estats àrabs amb la causa de la llibertat de Palestina. La iniciativa d’aquesta nova competició va sorgir de la ment Saïd al-Sabeh, un històric militant palestí que ocupava el càrrec de president del Consell Suprem per al Benestar de la Joventut Palestina, un organisme que formava part de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i que vetllava, entre d’altres, per la pràctica esportiva al si de la seva comunitat nacional.
En part, la proposta d’al-Sabeh s’inspirava en la participació de Palestina a la Copa Àrab de Nacions de 1966, la primera de la seva història, que havia tingut lloc després de la recent creació de l’OAP, el 1964, que pretenia esdevenir l’organisme de govern de la futura Palestina lliure.
La tragèdia que pels àrabs va implicar el resultat de la guerra dels Sis Dies de 1967, que va comportar l’ocupació israeliana de Gaza, de Cisjordània, dels Alts del Golan i de la península del Sinaí, va suposar un cop molt dur pel món àrab i va motivar que la solidaritat amb la causa palestina esdevingués prioritària en la seva agenda internacional.
Així, doncs, reprenent la idea de Saïd al-Sabeh, diverses federacions de futbol àrabs van decidir crear, a l’inici de la dècada dels 70, la Copa de Palestina, que va disputar la seva primera edició el gener de 1972 a l’Iraq governat aleshores pel panarabista partit Baas. Aquella primera cita va aplegar les seleccions de l’Iraq, d’Egipte, de Kuwait, de Líbia, de Síria, d’Algèria, del Qatar, del Iemen del Sud i, evidentment, de Palestina, amb qui totes les participants volien demostrar la seva solidaritat. Després de dues setmanes de competició, el torneig va acabar coronant l’Egipte com a primer campió, després que «els faraons» derrotessin a la final als amfitrions iraquians.
La segona edició de la Copa de Palestina es va disputar l’any següent a la Líbia de Moammar al-Gaddafi, líder de la Unió Socialista Àrab, un altre partit panarabista i socialista que, com el Baas, reclamava la unió del món àrab i situava la lluita per la llibertat de Palestina al capdavant de les seves prioritats internacionals. En aquesta ocasió, el triomf sobre el terreny de joc va ser per a la selecció de Tunísia, encapçalada per Mohieddine Habita, el conegut com a "Pelé àrab", que, amb sis gols, va dur "les àguiles de Cartago" a emportar-se el trofeu cap a Tunis després de vèncer per un contundent 4-0 a Síria en la final disputada a Trípoli l’agost de 1973.
Poc més d’un mes després de la disputa de la segona Copa de Palestina, bona part dels mateixos països àrabs que havien participat en aquella competició, amb Egipte i Síria al capdavant, va atacar Israel en la guerra coneguda com la del Yom Kippur, amb l’objectiu de recuperar els territoris perduts durant el conflicte de 1967. Malgrat l’efecte sorpresa inicial, Israel va aconseguir refer-se i a aturar l’avenç de les forces àrabs, si bé aquestes van recuperar l’orgull perdut durant la guerra dels Sis Dies al mateix temps que aconseguien negociar en un cert peu d’igualtat amb un Israel al qual, però, no havien aconseguit derrotar.
La represa de la Copa de Palestina, en un moment en el qual el problema palestí centrava bona part de l’agenda internacional, no va arribar fins al desembre de 1975, amb la celebració que la tercera edició de la competició que va tenir com a amfitriona la Tunísia de Habib Bourgiba, que encapçalava el Partit Socialista Destourià, una formació política nacionalista, panarabista i d’esquerres. Sense saber-ho, la selecció egípcia, que sumava així el seu segon títol, es va endur la que seria la darrera Copa de Palestina de la història després d’imposar-se a l’Iraq, en una reedició de la primera final que s’havia celebrat el 1972.
La quarta edició del trofeu, que en principi havia de disputar-se a l’Aràbia Saudita el 1977, no va arribar mai celebrar-se. La que havia de ser la primera ocasió en què el torneig fos acollit per un país àrab d’una tradició política diferent a la del panarabisme socialista va acabar essent cancel·lada, en una decisió que evidenciava les creixents discrepàncies existents al si del món àrab que acabarien cristal·litzant en la signatura dels Acords de Camp David de 1978 mitjançant els quals, per primera vegada en la història, un país àrab, l’Egipte d’Anwar al-Sadat, signava la pau amb Israel i reconeixia l’estat hebreu al mateix temps que hi establia relacions diplomàtiques.
Aquest embrió de la desunió àrab, que va comportar la ruptura de l’alineament que aquest món havia mantingut en relació amb la causa palestina i que va expulsar durant una dècada a Egipte de la Lliga Àrab, va suposar que la Copa de Palestina acabés aquí els seus dies i no fos succeïda fins al 1985, quan es va decidir reprendre la difunta Copa Àrab de Nacions que no se celebrava des de 1966.
El que sí que van acordar les federacions de futbol àrabs és que la Copa de Palestina renasqués com a torneig juvenil i que se’n disputessin tres edicions, el 1983, el 1985 i el 1989, en les que, això sí, no va participar la selecció d’Egipte, la representant de l’únic país àrab que fins aleshores havia reconegut i establert relacions amb Israel.
De fet, Egipte tampoc participaria en la represa de la Copa Àrab de Nacions que va tenir lloc a partir de 1985, evidenciant el seu distanciament de la resta d’estats del món àrab fins que Jordània, que va signar els seus particulars acords amb Israel el 1994, es va venir a afegir a la seva posició, si bé la seva selecció, a diferència de l'egípcia, sí que va continuar participant en la principal competició futbolística entre nacions del món àrab que ja no servia, però, per mostrar solidaritat amb la causa de la llibertat de Palestina.
Per veure enarborar de nou la bandera palestina en una competició internacional de futbol, el món àrab va haver d’esperar fins a la disputa del Torneig de Solidaritat amb Palestina, un trofeu per a seleccions sub-23 que es va celebrar el 2002 al Iemen i que va aplegar, a més de la selecció amfitriona, a les d’Algèria, d’Oman i de Palestina. Una minsa participació que evidencia que, tal com continua succeint avui en dia, els estats àrabs disten molt de fer pinya en solidaritat amb Palestina tal com va succeir durant la dècada dels 70 del segle XX quan van posar en marxa la Copa de Palestina de nacions, una competició que tenia en la causa de la llibertat palestina la seva principal raó de ser.