El 24 de febrer de 1966, coincidint amb la visita del seu president a la Xina i al Vietnam, Ghana va viure el primer cop d’estat militar des de la seva independència. L’operació, que va comptar amb el suport de la CIA i que va instaurar una dictadura militar que privatitzar moltes de les empreses estatals del país, va suposar la fi de la presidència del carismàtic Kwame Nkrumah, que havia liderat el país des de la seva independència del Regne Unit, el 1957.
D’entre les primeres mesures que van prendre les noves autoritats militars, al marge de dissolució del Parlament, de la destitució del president i del seu govern i de la prohibició del Partit de la Convenció Popular, el partit únic de la Ghana socialista, cal destacar-ne una de caràcter esportiu: la dissolució del Real Republicans, un club de futbol que era la nineta dels ulls de Nkrumah, que n’havia impulsat la creació, el 1960, amb l’objectiu de convertir-lo en el gran equip africà de l’època.
Que el Real Republicans fos immediatament abolit evidencia la importància que el club havia arribat a assolir, fins al punt d’erigir-se en una de les principals institucions esportives del règim de Nkrumah, que concedia una gran importància geopolítica a l’esport. La mort del Real Republicans va arribar a penes sis anys després de la seva fundació, una circumstància que el va convertir en un club amb una vida efímera però llegendària que va estar estretament associat al govern socialista i africanista que hi havia vigent a la Ghana de l’època.
El naixement del Real Republicans va tenir lloc el 1960, tres anys després de la independència de Ghana, quan el president Kwame Nkrumah, que ja havia manifestat la seva intenció d’utilitzar el futbol com un instrument al servei de la seva política africanista, va encarregar al nou ministre d’esports, Ohene Djan, fins aleshores president de la federació de futbol del país, crear un nou club que tenia com a objectiu convertir-se en el Reial Madrid d’Àfrica, ja que el club madrileny acabava de proclamar-se campió de la seva cinquena copa d’Europa consecutiva.
Aquest nou equip compartia la denominació de Real Republicans, inspirada, paradoxalment, en un Reial Madrid que representava internacionalment a un franquisme espanyol que se situava a les antípodes ideològiques de l’africanisme socialista imperant a Ghana, amb la d’Osagyefo’s Own Club, és a dir, Club propi d’Osagyefo, un dels mots en llengua fante que servia per referir-se a la figura del president Nkrumah i que es podria traduir, més o menys, per «Redemptor» o «Victoriós en la batalla».
- L’equip del Real Republicans, en una imatge de 1963.
- @ghanaspora
El nou club revolucionari impulsat per les autoritats ghaneses deixava ben clara, doncs, la seva proximitat al poder i la seva voluntat d’esdevenir un equip triomfant, tant a Ghana com en el conjunt del continent africà. Amb aquest objectiu, l’equip es va constituir agafant els dos millors jugadors de la resta de clubs existents fins aleshores al país, cosa que el va convertir en una autèntica selecció nacional ja que, de fet, l’equip era la columna vertebral de les «Black Stars», el nom amb el que era conegut el combinat estatal ghanès.
La incorporació per decret dels millors jugadors dels altres clubs no va agradar gaire als seus afeccionats tot i que, en general, va ser acceptada pel fet que Nkrumah publicitava aquest nou equip com el gran representant futbolístic de Ghana i del seu africanisme. Aquesta circumstància, combinada amb el fet que durant el primer campionat de lliga en què va participar, la temporada 1961-62, el Real Republicans ho fessin fora de concurs, és a dir, sense poder proclamar-se campió i aixecar el títol, va ajudar a calmar una mica els ànims. El que sí que va guanyar el Real Republicans, però, va ser la copa ghanesa, la primera de les quatre consecutives que l’equip acabaria aconseguint en els seus sis anys d’història.
L’estiu de 1962, concretament, el 19 d’agost, el Real Republicans va jugar a Accra, la capital ghanesa, un històric partit que el va enfrontar al Reial Madrid de Di Stéfano i companyia que va acabar amb un marcador de 3-3 que va fer les delícies dels espectadors locals que omplien les graderies que, per un moment, van imaginar que l’equip ghanès podia convertir-se en el Madrid africà i emular l’hegemonia continental de l’equip espanyol.
- El president del Reial Madrid, Santiago Bernabéu, lliurant la insígnia de l’equip madrileny al president ghanès Kwame Nk
- @Kootsebi
Després d’una primera experiència sense poder competir pel títol, la temporada 1962-63 els Real Republicans ja van participar de ple dret en la lliga ghanesa i se’n va proclamar campió. Els favors del règim amb el nou club van quedar ben palesos, per si en quedava algun dubte, quan el Hasaacas de la ciutat de Sekondi va ser expulsat de la lliga pel ministre Djan després de refusar que el seu millor jugador, el liberià Modibo Toe, s’incorporés a les files del Real Republicans. Per si aquest càstig no fos suficient, el ministre va decidir que el seu rival ciutadà, el Ghana Independence, també de Sekondi, ocupés el seu lloc a la màxima categoria del futbol ghanès.
L’èxit domèstic del Real Republicans es va completar, el 1963, amb la primera victòria de la selecció de Ghana, formada pràcticament pels mateixos jugadors que l’equip de Nkrumah, en la Copa d’Àfrica de Nacions, una fita àmpliament celebrada pel règim que, a més, havia sigut l’amfitrió de la competició. Curiosament, però, el Real Republicans, malgrat els favors del poder, no va tornar a guanyar cap de les dues noves lligues ghaneses que va disputar. Els Republicans, això sí, van guanyar tots els tornejos locals del KO que van disputar.
La gran oportunitat per comprovar si el projecte de Nkrumah de fer del Real Republicans el Madrid africà tenia fonament va arribar el 1964, quan la Confederació Africana de Futbol va acordar, sota l’auspici de l’africanisme del president ghanès, posar en marxa la primera Copa d’Àfrica de clubs campions. Aquesta competició, que emulava la Copa d’Europa que havia consagrat al Madrid com a gran referent futbolístic europeu, va aplegar a catorze clubs de diferents països africans i va acabar amb una fase final, disputada entre gener i febrer de 1965, a la Ghana socialista. La implicació de Nkrumah amb aquesta nova copa va ser tan gran que el president ghanès va decidir regalar un trofeu amb el seu nom a l’equip campió, amb l’esperança que aquest no fos altre que el seu estimat Real Republicans.
La realitat, però, va ser força diferent a com l’havia planificada el dirigent ghanès. En el seu primer partit a la competició, el de semifinals, ja que els Real Republicans hi estaven directament classificats perquè Ghana era el país amfitrió de la fase final, els de Nkrumah van caure, en un estadi d’Accra ple de gom a gom, per 1-2 davant de l’Oryx de Douala, que acabaria proclamant-se campió de la primera Copa d’Àfrica de clubs i que s’enduria així el trofeu Nkrumah cap al Camerun.
Aquella va ser la primera i única participació del Real Republicans en la màxima competició africana. Quan es va iniciar la segona edició del torneig, l’abril de 1966, el club ghanès ja no era campió de la seva lliga. De fet, ni tan sols existia. El cop d’estat contra Nkrumah n’havia forçat la seva dissolució, en considerar les noves autoritats militars que l’equip era una joguina del president i del seu règim.
L’hegemonia que el Real Republicans havia de tenir en el futbol ghanès i africà no va acabar sent la que Nkrumah i el seu ministre d’esports havien somniat. L’equip d’Accra, cridat a dominar el futbol nacional, va guanyar les quatre copes de Ghana que va disputar però a la lliga el seu rendiment va ser força diferent. Després d’una primera temporada d’exhibició, el Real Republicans només va guanyar una de les tres lligues en les que van participar, quedant en uns discrets quart i setè lloc en les altres dues. Per si això no fos suficient, en l’única Copa d’Àfrica de clubs en què va competir, l’equip va caure en el seu primer partit que, això sí, era la semifinal de la competició. Un balanç més aviat pobre per qui havia adoptat una denominació que l’havia de convertir en el Madrid africà, dominant de manera hegemònica el futbol continental.
- El president Nkrumah saluda els integrants de la selecció de Ghana campiona d’Àfrica el 1963
- @Kootsebi
Curiosament, però, aquells mateixos jugadors que formaven el Real Republicans amb el que no van poder tastar la glòria a nivell de clubs es van proclamar, en dues edicions consecutives, com a campions d’Àfrica, guanyant la Copa africana de nacions de 1963 i de 1965, unes victòries que van ser àmpliament instrumentalitzades pel president Nkrumah amb l’objectiu de reforçar la seva popularitat i la del seu règim, que el 1964 s’havia convertit en un estat de partit únic on el president tenia uns poders gairebé absoluts i on les llibertats d’expressió i de premsa eren pràcticament inexistents com el mateix Nkrumah argumentava tot defensant que «la nostra societat socialista no pot, i no tolerarà, la publicació de cap diari que s’allunyi de la ideologia i les lleialtats exigides per la Ghana socialista i nkrumahista».
Ni les limitacions de la llibertat de premsa ni els èxits continentals del futbol ghanès no van poder evitar que el president Nkrumah fos víctima d’un cop d’estat militar que va acabar amb el seu poder només tres mesos després que les «Black Stars» haguessin aixecat la seva segona copa de campions africans. Un cop d’estat que no només va posar fi al seu govern sinó que fa fer el mateix amb el club Real Republicans, la joguina esportiva que Nkrumah pretenia transformar, per a major glòria del seu projecte socialista i africanista, en el Reial Madrid africà.
