Passen minuts de les nou de la nit i el llum de Can Carlicus encara és obert. A dins s'hi treballa preparant el que per a molts és el dia més bonic de l'any, però per a la família Montsalvatge serà una diada de molta feina. La Mercè farà de directora d'orquestra en una jornada en què hi participaran germans, fills i cosins que ja se saben la partitura perquè no s'escapi cap nota.
De fet, Can Carlicus és això: una família. De verdures a flors, de generació a generació i del 1787 al 2024. El negoci s'ha anat transformant, però mai ha canviat d'ubicació. La floristeria ja existia abans que el carrer Esteve Castellà d'Olot, l'adreça actual. La Mercè és l'última filla que va néixer al mas que més endavant s'ha convertit en la botiga. 56 anys després, ella manté viu el negoci i veu com els altres van tancant. Al costat del seu marit i amb el futur incert de saber qui dels seus fills o nebots agafarà el relleu, la Mercè troba a cada Sant Jordi motius per seguir endavant.
Què és per a Can Carlicus el Sant Jordi?
És una festa molt important i molt familiar. És una de les diades més importants de l'any.
És un mal de cap?
Sí, i gros! Hi ha molt de remenament i tot és el mateix dia. Les roses ens han d'arribar de fora, ja que a Catalunya ja només queda un productor. Això vol dir que tot ve de Colòmbia i Equador amb avió i ben preparat. Quan arriba aquí ho hem de posar amb aigua i hem de mirar que estigui en perfectes condicions i pugui durar uns dies.
Sant Jordi són molts altres dies, abans del 23 d'abril. Quant dura l'organització?
Entre cinc i sis dies. Des que arriba la rosa, que la tallem i la posem amb aigua, i després la comencem a treballar amb detalls. Sant Jordi és el dia fort, però també venem molt abans. Per tant, el dia 22 ja ho hem de tenir tot a punt.
Quanta gent sou treballant el dia de Sant Jordi i quins horaris podeu arribar a fer?
Obrim a les sis del matí i tanquem a les nou de la nit sense parar. Som tota la família, una desena.
Quantes roses podeu arribar a vendre en un Sant Jordi?
A la botiga, entre 3.000 i 3.500. També venem molt a escoles i entitats de tota la Garrotxa.
Què tindrà d'especial aquest Sant Jordi 2024?
Aquest res, serà igual. Quan cau entre setmana és quan més feina tenim perquè la gent treballa i no té temps de passejar. Les més especials van ser les diades de la covid i postcovid.
Variarà molt aquest any el preu?
Tenim els mateixos preus que l'any passat. De fet, la pujada que hi va haver va ser el 2022 perquè es va complicar tot el que és el plàstic, el cartró o la mà d'obra. L'any passat ja es va estabilitzar i aquest any seran els mateixos preus.
El Sant Jordi està ple d'històries. Us arriben?
No, la gent no té temps, no ens explica per qui compra la rosa. Hem d'anar a la idea i ja ho tenim tot preparat. Fa molts anys que fem Sant Jordi.
Quants?
Potser 25, però abans no es feia. Quan era petita només venien quatre persones a comprar la rosa. La diada ha crescut. Recordo que potser només teníem un centenar de roses. Ara, s'ha fet una festa catalana i els llibres i les editorials hi ha ajudat molt.
Què els hi dieu als despistats que arriben amb la botiga ja tancada?
Sempre n'hi ha! Recordo que fa anys teníem un senyor que venia amb una excavadora i l'aparcada davant la botiga. Sempre era l'últim. Es quedava la rosa que quedava. Sempre dèiem que faltava el de l'excavadora per tancar la botiga.
Abans comentàveu que ja no queden productors de roses a Catalunya. Com hem arribat fins aquí?
Fa vint anys el Maresme era tot terrenys de plantació (verdures, fruites, flors...). Quan va arribar el boom de la construcció, a finals de segle passat, a molta gent se'ls hi va demanar per vendre els terrenys i fer cases i pisos. Els van oferir una quantitat de diners que en tota la seva vida treballant no els haguessin fet. Això ja va fer que la cosa comencés a anar a menys. Per altra banda, la mà d'obra també és cara. Hi ha països com Equador o Colòmbia que han fet grans plantacions. El seu clima és ideal i la mà d'obra molt barata. Només han hagut d'esperar que Europa els hi comprés.
Abans tot arribava de Catalunya?
El 2020 encara vaig tenir tota la rosa catalana. Ara ja ho han arrencat tot i no en tinc cap. Ha quedat només un productor al Maresme, els germans Pons de Llavaneres.
Com és treballar amb família?
Per Sant Jordi, tothom té la seva feina: repartir, encàrrecs, muntar, cobrar. Així tothom sap què ha de fer i no se li ha d'explicar res. El dia a dia de Can Carlicus, però, som el meu marit i jo i la Irina, que és una més de la família, per mi és una filla més.
Quan celebreu Sant Jordi? Teniu temps?
Al vespre, el pare sempre surt amb les roses. No anem, però, ni a dinar. No tenim la festa que té l'altra gent.
D'on surt Can Carlicus?
És un negoci familiar. Que sapiguem, la casa de la meva família Montsalvatge, on hi ha avui Can Carlicus, existeix des del 1787. Aquí hi vivien els meus avantpassats i eren hortolans. Vendre flors fa 200 anys era difícil. Tota la família fa d'hortolans fins que el meu besavi se'n va a França a estudiar de jardiner. Ell, el meu avi i el meu pare van anar estudiant l'ofici perquè a inicis del 1900 ja hi havia Can Pons i Tusquets o la Torre Malagrida, gent amb més diners que eren els únics que tenien jardins. Aquí la família va començar a fer jardins i a l'hort guardava un espai per plantar flors. Hi plantaven cabeces i quan florien les venien com a rams de flors. Així va començar la floristeria.
Quan arribes tu Mercè?
Vaig néixer aquí mateix i tota la meva vida he vist la floristeria. Recordo que tenia 12 anys i ja ajudava a tot drap. La floristeria d'avui de Can Carlicus era una casa de pagès que tenien conills, vaques o pollastres i feien d'hortolans. A més, tenien una zona de safareig i venien aigua calenta per rentar la roba.
"Sempre ha estat la família qui ha tirat i encara som la família"
Quan comença a ser botiga i vas agafar les regnes?
La botiga va aparèixer quan ja hi havia el meu pare a partir de 1950. La família va deixar de cultivar verdures a mesura que s'anaven asfaltant carrers i la floristeria va començar a anar millor. Es va començar a plantar flor i nosaltres mateixos també vam ser productors fins que el meu pare es va retirar. Però com que ens sortia més econòmic comprar que no pas produir, vam deixar de cultivar flors.
Tenies clar que volies seguir el negoci?
No em van deixar triar. Vaig estudiar administratiu, vaig acabar amb 19 anys i a casa ja hi havia molta feina. Anava a col·legi a les tardes i treballava el matí. Sempre ha estat un negoci familiar i hem tirat nosaltres. Quan hi havia molta feina la meva mare agafava les germanes per donar un cop de mà. Can Carlicus sempre ha estat familiar. És la història d'una família. Sempre ha estat la família qui ha tirat i encara som la família.
D'on ve el nom?
Cap al 1860 hi va haver un noi nascut a la casa que es deia Carlus i va quedar sense pare molt jove. Li van començar a dir Carlicus i es va quedar aquest nom al negoci. No tenim referències de com es deia la casa familiar on ara hi ha Can Carlicus.
Ha canviat molt la venda de flors?
Ara la gent té flors a cas seu. Abans durant la guerra o postguerra només es feien servir flors per a casaments i enterraments. Costava que la gent tingués flors a casa seva perquè econòmicament no donava. Ara, ja fa més de trenta anys, que la gent gaudeix de les flors a casa com una cosa més, com un plat, un got o un quadre.
En teniu a casa?
No pas gaires. Es diu que el sastre és qui va més mal calçat...
Què és per vosaltres una flor?
El nostre mitjà de vida. D'això en vivim. I també és la nostra família.
"Hi ha gent que necessita les flors per viure"
Les plantes i flors són un regal que agraden
Si tu arribes a casa l'àvia amb una rosa, semblarà qui sap què. I més si és un dia que no té res a veure. Els estrangers també han col·laborat molt a regalar flors. Venen molt a comprar-ne, sense celebrar res o si necessiten una mica d'amor (riu).
Una flor és un regal molt personal? Tenen personalitat les flors?
Més aviat la gent té manies amb les flors. No és que sigui una cosa molt personal, sinó més aviat una mania. No és que hi hagi una flor per a gèneres o edats. La gent compra el que lli sembla i, sobretot, el que li entra pels ulls.
Deu haver-hi de tot.
Hi ha clients que tenen el balcó ple de flors i no poden ni sortir-hi. Les reguen des de fora. Hi ha gent que necessita les flors per viure, sobretot, la gent gran que està a casa. Per ells, tenir flors al balcó o a l'escala és una companyia. Per altres, també és una relaxació.
Hi ha qui els hi parla.
Fins i tot els engeguen la ràdio. Nosaltres no hi parlem, però sí que hi ha gent que ho fa i els hi és una distracció. També hi ha qui enterra al costat de la planta un coll de pollastre com a adob o fa remeis naturals, com per exemple, l'aigua d'ortigues.
Què és el més important per mantenir bé les plantes?
La claror. Com més claror tenen, més viuen. Ja que només viuen d'això i de l'aigua que els hi podem donar. El consell, però seria ser-hi. Si hi ha un pis on no viu ningú, no floriran.
Us preocupa la sequera?
Molt. Això ja va començar l'any passat. És molt complicat. Tot el que és la planta exterior, ja vam notar una baixada de vendes impressionant. Aquest any es mantindrà o serà pitjor. Encara que sigui poca aigua, la necessiten. Hi ha flors que s'han de regar cada dia. L'any passat hi va haver gent que va treure jardineres perquè feia molta calor i les flors es morien. Ara les cases que es construeixen ja fan balles amb plàstic o ferro, però no es planten els arbrats que hi havia abans.
Mirem al futur. Cap on van les floristeries?
Cada vegada som menys. Són moltes hores, és un negoci com els flequers, intensiu. La gent que té una sabateria, pot tancar i fer tres dies de festa. En una floristeria això no funciona. Quan tenim més feina és el cap de setmana i també perquè tens molta feina a cuidar les flors que has de vendre. Les plantes són éssers vius, per tant, les has de cuidar constantment. La vida que porta la gent avui en dia és de plegar el divendres i tornar el dilluns. Nosaltres hi hem de ser cada dia.
Com a resultat, cada vegada quedareu menys.
Sí, perquè és una feina que t'hi has de dedicar 365 dies a l'any i la gent no vol aquestes feines.
I el futur de Can Carlicus?
Incert. Bona pregunta. Els meus pares no em van deixar triar, però amb els meus fills he fet el revés. La vida d'ara és una altra vida. Ells gaudeixen molt més. Si els hi ve bé marxar una setmana de viatge, ho fan. Això nosaltres no ho podem fer. Potser Can Carlicus seguirà, però amb una altra intensitat. Tinc dos fills i tots dos tenen la seva vida i tinc dos nebots que també tiren per la seva vida. Només veuen que treballem molt.
Però què seria el món sense flors?
És la vida. Imagina't un bosc sense arbres. Les flors són vida.