Tavi Algueró i Àngel Rigall: «A Olot necessitem la faràndula per reafirmar la nostra identitat»

Fa gairebé 30 anys que Tavi Algueró i Àngel Rigall es miren els gegants i la faràndula dels pobles amb uns altres ulls. Ells són els responsables de l'imaginari col·lectiu que, des de petits, els garrotxins creem quan és festa major. Ells són els pares dels ratolins, bruixes, dracs, porcs, pagesos, conills i bous (entre altres personatges i animals) que formen la faràndula dels pobles de la comarca. En total, els dos artistes han creat una vuitantena de figures que al llarg dels anys s'han convertit en símbols d'identitat de penyes, escoles, entitats, barris, pobles i ciutats del nostre entorn.


Ara, l'Ajuntament d'Olot els hi ha atorgat l'encàrrec i el càrrec de donar el tret de sortida a les Festes del Tura del retorn. El dimecres 7 de setembre a les nou de la nit, en Tavi i l'Àngel pujaran a balcó de l'ajuntament de la capital de la Garrotxa per donar pas a quatre dies de festes i per posar en valor tota aquella feina que han fet i tota aquella imaginació, il·lusió i identitat que han creat.

 

- D'on surt la seva passió per l'art?

A: De petits tothom dibuixa. Hi ha gent que ho deixa i altres que ho continuem
T: Nosaltres som d'aquella gent que hem continuat utilitzant els mitjans d'expressió que teníem de petits

- Tenien algun familiar artista?
A: En el meu cas, no. Va sortir de mi demanar a la família que em portessin a l'Escola d'Art d'Olot. Després ho vaig deixar i vaig començar a dedicar-me a una altra cosa. Quan vaig fer 21 anys vaig dir que no era lo meu i des de llavors que ja m'he dedicat aquest món.
T: Jo sí que tenia un avi i una àvia que tenien habilitat per pintar, però no sé si em ve d'aquí. De petit ja s'intuïa que feia dibuixos més elaborats per l'edat que tocava. A mi no em van portar enlloc i he anat fent com m'ha convingut. En el meu cas va ser tot autodidacte i va ser una cosa molt intuïtiva. Vaig aprendre a dibuixar observant i equivocant-me molt.

- Què els hi van dir a casa quan els hi vau dir que volíeu ser artista?
T: Quan estàs dins una empresa familiar, amb un sou i una seguretat sona estrany. Però qui et coneix més que els propis para per entendre-ho? La meva decisió va ser de força gran, tenia més de vint anys i ja havia tornat de la mili. Segurament, els pares tenien els seus dubtes, però ho van respectar. També he de dir que al cap de tres anys l'empresa familiar va acabar tancant.
A: Jo treballava al despatx d'un taller de llauner que teníem a casa. La meva mare ho va entendre bé. Al meu pare li vaig dir més tard, perquè em pensava que no ho entendria, però em va sorprendre i em va dir que perfecte. Em va explicar que ell sempre s'havia volgut comprar un violí i a casa li havien dit que no.
 
- És fàcil guanyar-se la vida com a artista?
T: No és fàcil. En el pregó ho diem: "tenim sort d'haver nascut aquí". Olot és un lloc que ho facilita molt. Si jo m'hi he acabat dedicant és perquè l'entorn m'ho ha demanat. Si vols fer diners no t'hi dediquis. Això sí, hem après a diversificar: no pots només dedicar-te a l'escultura i per això fem faràndula, fem docència o exposicions. Has de ser versàtil.
A: Si ets persistent, hi tens molt guanyat. Tenim molts companys que s'han quedat a mig camí perquè, per exemple, amb la crisi van deixar de pintar i es van dedicar a una altra cosa. Nosaltres no hem caigut. Si no hi ha tanta feina, n'hem fet menys. No hem volgut molts calés i al final ens ha anat bé.

- Quan comencen a caminar junts?
T: No vam començar a treballar junts, sinó a fer coses junts. Vam crear un grup anomenat Cingle Quatre amb el qual fèiem exposicions. Llavors vam començar amb alguna cosa de faràndula per estar per casa. Amb l'Àngel també hem coincidit a la colla i això fa que hi hagués feines que ja les afrontàvem junts. De mica en mica ho hem anat professionalitzant.

- Es van trobar sense plantejar-s'ho?
T: Segurament. El moment clau va ser quan l'AOAPIX ens va encarregar una feina potent com el Porc i el Xai. Encara no sé com ens hi vam atrevir...

- Com va anar aquest primer encàrrec?
A: Li van demanar un esbós a en Tavi per un gegant que s'havia de fer a fora la ciutat. Però com que l'AOAPIX són sempre molt d'aquí van dir que s'havia de fabricar a Olot i nosaltres mateixos ens hi vam posar bé i vam voler provar-ho sense haver-ho fet mai. Els vam avisar que haurien d'acceptar el resultat com sigui i, fins i tot, no vam tancar el pressupost perquè no en teníem ni idea.
T: És veritat que era una època que per a l'AOAPIX havia fet molts dibuixos i llavors va ser el moment d'atrevir-se. El gegant havia d'anar a la Turinada, que llavors anava pels bars, i volien fer entrar la figura a algun establiment. Davant del repte, vam dir de fer-ho junts.
 
- I va sortir bé.
T: Sí, però sempre ens acollonen que el vam fer massa gros. De fet, a la Turinada només hi va anar una vegada. Amb la tècnica que hem anat adquirint ara creiem que pesaria una mica menys. Segurament que ara seria més lleuger, però també ha estat un dels gegants que ha tingut més carisma.

- Tot i ser la primera peça, podria ser ben actual. Heu seguit sempre una línia molt clara amb totes les creacions.
T: Si l'haguéssim de tornar a dibuixar, la dibuixaríem igual. El que passa que ara veiem coses que canviaríem. Tindria uns acabats diferents.
A: Sí que és veritat que si li demanes a algú que posi ordre cronològic a les nostres figures, crec que ho tindria molt difícil.

- Hi ha hagut alguna mena d'evolució en la seva creació farandulera?
T: Ara optimitzem més els materials. Hi ha invents que ja els tenim per mà. Sí que és veritat que treballem amb els mateixos materials, però segurament els utilitzem més fàcilment. Hem millorat alguns recursos tècnics per resoldre problemes.

- Quina és la millor i la pitjor figura que heu fet?
A: Una que ens va agradar molt i que no veiem mai és un drac que vam fer per Prades de Conflent. És una peça molt maca, però com que és de fora, la trobes a faltar.
T: És una peça que no fa molts anys que vam fer. Teníem ganes de fer un drac i va aparèixer aquesta gent, ens va dir que volien un drac per un Correfoc i ens van donar molta llibertat. Ens van marcar que havia de treure foc i havia de ser desmuntable. El vam gaudir bastant perquè el vam fer molt com vam voler. Va ser especial.

- I la creació més difícil?
T: El repte més gran va ser el Porc i el Xai perquè no en sabíem. Ara fa poc també vam fer en Tim i com que és gran és més difícil que uns capgrossos.

- Han de posar límits o tot el que els hi demanen ho acaben aconseguint?
T: Nosaltres podem aconsellar. Recordo quan van venir els Almogàvers demanant-nos un gegant de més de quatre metres i vam frenar-los perquè com més gran, menys gent hi ha per portar-lo. I els del Racing Team també déu-n'hi-do: ens va recordar allò de l'AOAPIX i la Turinada. Els hi dèiem que amb aquest llamp de gegant se'n cansarien i es farien grans, però no hi va haver manera de convèncer-los. Al final va acabar limitant-los el fet que a Olot hi ha una norma no escrita que diu que cap gegant pot superar la Gegantessa. Nosaltres intervenim quan veiem que la figura no pot ser portable. Podem fer el que vulguem, però aconsellem.
A: Tampoc ningú ha demanat res molt bèstia. Recordo, com a molt, un que volia treure foc amb un bufador, però ja li vam dir que impossible.
 
- Totes les figures han agradat?
T: M'atreviria a dir que sí i que tothom se les ha fet seves.
A: De fet, no hi ha peça que no agradi perquè quan la creem la van veient i es fan canvis.
T: Intentem que el procés de creació sigui molt participatiu. Fins i tot, anem avisant qui ha fet l'encàrrec i viuen molt el procés. Pel camí ja els impliquem i hi poden dir molt la seva.

- I d'on surt la inspiració?
T: Bàsicament de la gent que et fa l'encàrrec. Ara, nosaltres seguim el nostre estil, però d'inspiració n'hi ha poca perquè ja et ve molt marcat.

- Troben a faltar tenir una mica més de marge i posar-hi més segell propi?
T: Encara que l'encàrrec sigui molt dirigit, crec que el segell el porta. Penso que les nostres figures són reconeixibles. Portem aquell encàrrec cap al nostre estil i creiem que la gent ens ho acaba encarregant per això, precisament.

- Com definiren el seu estil?
T: Jo diria divertit. No diré humorístic directament, però les creacions són divertides, simpàtiques i amb expressió.
A: Els gegants que fem, els fem riure. No els fem tan seriosos com es fan sempre.
T: Els Gegants d'Olot, per exemple, són seriosos, però perquè ja tenen un posat. Moltes vegades veiem gegants de pobles i pensem que hi ha una mania en fer-los seriosos sempre. A nosaltres ens surt fer-los expressius.

- Per què aposten per aquesta expressivitat?
T: Perquè les figures serviran per festes. Si ens encarreguessin un gegant per a un enterrament, segurament ho faríem diferent. Però, en principi, el context on sortiran els gegants sempre és una festa, llavors hi ha d'haver una certa simpatia i la figura ha d'acompanyar a la festa.

- Hi ha gent que parla amb les plantes. Vostès parlen amb les vostres figures?
T: No (riu). Però, a vegades, per exemple, quan parlo d'en Batoies i diem "anem a buscar en Batoies". Si algú ens sentís a parlar, pensaria que estem parlant d'algú del poble. Ens referim a ells d'una manera familiar que els hi dona ànima i personalitat.

- Els seus gegants són com fills?
T (rient): No, els fills tens una responsabilitat i una despesa tota la vida, i, en canvi, en el nostre cas no és així.
A: L'avantatge és que la gent es fa seves les figures, cosa que és molt bonic.
T: Crec que ens passa a tots: no veiem una peça de plàstic, veiem una figura amb personalitat.

- Al cap i a la fi, estan creant un símbol.
T: Clar. Aquella peça acabarà sent part d'una associació o entitat i la seva gent se la sentirà més seva que no pas nosaltres. I la figura acabarà sent un membre més de la colla.

- Què és per a vostès la faràndula? Més enllà de la feina, gaudeixen dels gegants al carrer?
A: Abans de fabricar faràndula ja portàvem l'àguila i el pollastre a la cercavila d'Olot. Però no som fanàtics. En el meu cas, els gegants d'Olot no els vaig veure fins que vaig ser adult.
T: A mi m'agrada molt fer-la. Gaudir-la com a espectador? No gaire més que una persona normal.
- D'on creuen que surt l'afició que hi ha a Olot per a la faràndula?
T: El que ens diferencia és que aquí, qualsevol escola, barri, penya, associació o entitat necessita la seva peça per reafirmar la seva identitat. A la resta de Catalunya on hi ha faràndula, les figures són municipals, són de tothom. A Olot, qualsevol col·lectiu acaba tenint una necessitat per reafirmar la identitat. Crec que això és el que ens diferencia.
A: La diferència d'Olot també és que se'n fan moltes. Per exemple, a Reus, on també hi ha molta afició per als gegants, no veus que s'incorporin noves figures, fa molts anys que hi ha les mateixes. A Olot hem anat incorporant faràndula cada any.

- Ara els joves tenen més entreteniments tecnològics. Ha canviat l'afició per la faràndula?
T: Jo diria que es manté més viva que mai. A l'estiu fem un taller de faràndula que té molt d'èxit i veiem a la mainada que ho continua vivint molt.
A: Jo fins i tot diria que l'afició va a més. En aquest aspecte, l'única cosa que ha canviat la tecnologia és que ara graven els balls dels gegants amb vídeo.

- La faràndula no morirà.
T: No. Potser de col·lapse (riu). De fet, cada gegant que hem fet, ens ha semblat que era l'últim. I ens ho segueix semblant.

- No hi ha gaire ningú més com vostès.
T: Sempre ens ha donat la sensació que hem cobert un buit. Ara potser ja ha arribat algú més, però quan nosaltres ens hi vam començar a dedicar només es feia faràndula al taller dels sants. Nosaltres hem jugat, sense pretendre-ho, amb un espai i temps que no hi havia ningú que ho fes, ni se sabia que hi havia la necessitat. El fet de ser-hi nosaltres també ha donat peu.

- Tenen por que es perdi l'artesania de la faràndula?
T: Ara ja hi ha algun jove que en fa, però em costaria aconsellar a algú que s'hi dediqués. Ho podrà fer mentre ho conservi com una cosa de més a més.
A: Un taller que només faci gegants necessita molts encàrrecs. Nosaltres només hi passem dos matins a la setmana.

- Hi ha algun gegant que els hi ha quedat per fer?
T: A mi m'agradaria fer alguna figura inclusiva per a gent amb altres capacitats. Crec que a Olot falta això. Parlem molt de la faràndula, però aquesta qüestió no l'hem tocat mai i també és un repte.
A: També seria interessant fer algun encàrrec completament lliure, que no ens donessin ni la idea, que fos totalment lliure.