La furgoneta tenia més de vint-i-cinc anys. La pàtina del temps havia desgastat tant la pintura que començava a aflorar el rovell. M'escandalitzava pensar que estava conduint un vehicle que es podia confondre amb un edifici més d'acer "corten",  i per salvar la ciutat de tenir una obra mòbil tant "ferregosa" vàrem decidir pintar-la blau cel, confiant que aquest color ens estalviaria de pagar alguna multa en la zona blava. Doncs no! Les simpàtiques senyores del parquímetre encara la veuen més i hem d'anar amb el cronòmetre a la mà per tal de no pagar més impostos amb format de tiquet d'aparcament.

A Olot tenim el costum de dir que anem amb el cotxe a davant la porta. Potser hi anàvem, però hauríem de revisar el model de ciutat que teníem, els hàbits heretats i el model de ciutat que volem.

En primer lloc volem un centre per als vianants, però com a contrapartida estem reduint les zones d'aparcament lliure al centre amb cada nova intervenció urbanística que fem. Seria molt poc popular fer places per als cotxes. Ja no podem deixar el cotxe al descampat del darrera de l'ajuntament, a l'exterior del Firalet, a dalt del puig del Roser...

Les zones d'aparcament són zones blaves, de pagament o vinculades a un supermercat. Se'ns ven que per dinamitzar la rotació dels cotxe estacionats la solució són les zones blaves. Penso que no són res més que un impost mal aplicat pel dèficit d'una estratègia de mobilitat del territori.

En una comarca sense transport públic, o amb la Teisa i les seves tarifes que és quasi el mateix que no tenir-ne, el cotxe es fa indispensable per a la mobilitat i per conseqüent per arribar a Olot. El problema és que a la ciutat no hi ha suficients zones blaves per tants cotxes.

Podríem pensar com evitar que el centre continuï sent l'aparcament de davant la porta, i oferir, a les seves entrades, grans bosses d'aparcament gratuït per aparcar i accedir com a vianant? El deslliuraríem així de ser tenyit d'una gran taca blau-cel.