És dissabte a la tarda, sona una música agradable i pels passadissos tot són carros plens. Una allau de productes diferents em criden des de les estanteries: colors llampants i rètols lluents. Saludo breument a dues o tres persones, però no parlem gaire. Somriuré a qui em cobri i li donaré les gràcies o potser no m'atendrà ningú en una caixa d'autoservei.

Aparcaments plens de cotxes, maleters carregats per tota la setmana i ja ho tindrem fet. És fàcil i còmode i també barat. Almenys ho sembla. Mentre vaig cap al cotxe penso que hauria de canviar un grapat d'hàbits: que el menjar a preus baixos ho és a costa d'alguna cosa, sigui el medi ambient, les condicions laborals o la qualitat, o potser totes tres. I penso també que potser tampoc és tan barat i recordo els sermons de la Maria Nicolau així com alguns fragments del seu llibre "Cuina o barbàrie". No us en faré espòiler, però només dir que comprar bé a plaça, al mercat o als productors surt molt més barat. Jo ja ho sabia i malgrat tot estic omplint el maleter a l'aparcament: la cuina ens fa por i mandra i preferim les safates i els paquets ben preparats a preus marcats en fluorescent.

Carrego el cotxe, miro al voltant i faig números, aquest és el quart supermercat apilat al pla de baix d'Olot, a més de tres minimercats a les benzineres. Tot concentrat als afores i amb una àmplia oferta: del menjar a la ferreteria, fins i tot joguines i llibres. No cal anar enlloc més i l'única competència rellevant és un clic a Amazon. La comoditat d'arribar i aparcar amb el vehicle privat (que tots sabem que és el futur) i la llibertat d'escollir, perquè entre els passadissos t'aborden centenars de marques diferents, de noms diferents i de logos diferents.

Podem triar malgrat que al final sabem -ho diu la FAO- que són deu empreses les qui controlen gairebé tot el mercat mundial d'aliments. A casa nostra sense gaire premsa Atitlan compra negocis agroalimentaris al País Valencià, des de la pesca a la fruita seca o l'oli. Atitlan és el fons d'inversió cofundat pel gendre de Joan Roig propietari de Mercadona. Entramats d'empreses agroalimentàries en poques mans vol dir concentració de capital i control del mercat (i dels preus).

Anar al súper és fàcil, barat i còmode i jo hi compro sovint, com la majoria de veïns, però encara hi ha algunes coses que em resisteixo a comprar-hi i vaig al mercat o a la plaça. Recordo les dades esfereïdores de com Mercadona ha enfonsat desenes de mercats locals i em pregunto si el d'Olot és l'excepció. Aquí la majoria de paradistes són productors i això a banda de ser un certificat d'aliments de qualitat, desperta també aquesta estima per allò nostre que tenim a la comarca. Una estima que ens fa més propensos a no deixar caure els qui cuiden el país (en el sentit més local del terme), perquè si una cosa tenim a la Garrotxa (i és bastant transversal) és estima pel país.

Tanco el cotxe i penso que els supermercats no creixen sols, ni els amplis aparcaments, i en tota la gent diferent que ha participat de les decisions que han permès que hi siguin i que ens aboquen a una comoditat incòmoda: tenir-los és buidar el centre, matar el comerç petit, fer créixer les desigualtats i deformar el paisatge. No parlo pas dels camps aixafats directament pels polígons, sinó de la pagesia de la nostra comarca: el model de consum. De quina regulació empara o ofega a uns i altres. De passar-nos tota la responsabilitat als qui comprem en mil campanyes de conscienciació i apps de producte local alhora que posem totes les facilitats per omplir el maleter a l'aparcament del súper.

Marxo i miro els cubs immensos de ciment i vidre amb rètols lluminosos pel retrovisor. "Cash and go, american way of life". Ens hi hem acostumat prou de pressa a tot plegat. Em sorprèn encara que hi càpiguen quatre supermercats en aquest racó i vés a saber si encara n'hi caben més, que per construir no quedarem pas: ens sembla normalíssim requalificar camps, prats o boscos per a omplir-los d'asfalt i posar-hi edificis. Potser un dia haurem de canviar el xip, qui sap si de grat o per força, i plantejar-nos aterrar edificis per a posar-hi camps de conreu. Que tot el que s'ha fet també pot desfer-se.