Estem en època electoral i els diferents partits volten per deixar anar els seus missatges. La setmana passada a la redacció parlàvem de què preguntar a un cap de llista i sempre ens venia al cap com a únic tema el tram que li pertoca de la variant d'Olot. Pensava en la poca originalitat per parlar sempre d’això, que és l’equivalent garrotxí al "farem el túnel de Toses" ripollès. Però, mirant, vaig veure que d'inversions compromeses pel Govern espanyol a la Garrotxa només hi ha també 0,5M€ per a un centre d'interpretació del passat remença i la faràndula de Sant Feliu. 

Que l'única cosa físicament palpable que els garrotxins puguin demanar a Madrid sigui per 5 quilòmetres d'asfalt em fa pensar en com de residual s'ha tornat el Govern espanyol a casa nostra. No hi ha res que depengui directament de Madrid que afecti al dia a dia dels garrotxins exceptuant la variant i, a sobre, només hi posa pegues per gastar el mínim. 

No sé si va ser abans l'ou o la gallina, si primer va marxar l'Estat o van ser els garrotxins els que van declarar-se mentalment independents i desconnectats, però el cas és que l'Estat com a tal no pinta pràcticament res a la Garrotxa. Em fa pensar que és com quan t'has separat de la parella però encara has de buidar l'armari per marxar. Però, és clar, una cosa és marxar i l'altra saber on anar. Una gran pregunta en un país sempre pendent si la CUP tria la seva ànima de fer una cosa plegat junts o prefereix la de donar l'espectacle solet com és habitual darrerament. 

Per aquesta incertesa, em veig incapaç de saber com acabarà tot plegat. En tot cas, si Espanya té un projecte per Catalunya, s'haurà de preocupar de tornar a connectar territoris com la Garrotxa que fa temps que són a un altre estat. Un de més gasós i en ebullició, sí, però un altre estat al cap i a la fi.