Entro a Olot pedalant. La petita pantalla al manillar fa un salt i el 1.999 es converteix en 2.000. Dos mil quilòmetres en pocs mesos en bici per la Garrotxa em sembla una proesa, malgrat que sigui una bicicleta elèctrica.

Sovint he sentit a dir que no és país per anar en bici aquí que és tot rost. De Riudaura a Olot hi ha una mica més de cent metres de desnivell constant: en els vuit quilòmetres de trajecte amb prou feines hi ha cap tram en pla, i davant la meva falta de força a les cames vaig optar per una bici elèctrica que t'ajuda (més o menys) a la pujada. Pedales igualment, però de cop la comarca es torna planera i còmode.

I no obstant dos mil quilòmetres em semblen una barbaritat. Perquè els recorreguts aquí no només tenen desnivell, també són relativament llargs. Ens movem entre pobles i a Olot i fer quilòmetres és també una inversió de temps. Almenys això em pensava: perquè a poc a poc he après que dins de ciutat l'equació és inversa i estalvies temps i tot és més àgil. Sempre i quan puguis lligar la bicicleta, perquè si has de cercar aparcaments de bicis llavors és impossible.

A l'entrada d'Olot un semàfor és l'únic senyal que em dona a entendre que el caminet de terra per on passeja gent i cotxets és també un carril bici. No sé si ho són els caminets asfaltats que hi ha entre l'institut i les planotes, però hi passo esquivant vianants, i a vegades no hi passo perquè acaba sent més ràpid anar per la carretera.

No em pensava que la bici podria servir-me pels trajectes del dia a dia com un vehicle més i per això em sorprenc encara d'haver arribat als dos mil quilòmetres. Se'n veuen de bicis, però no gaires que siguin el vehicle pels trajectes quotidians. Molt poques considerant tota la gent que viu i treballa a Olot.

Vaig pedalant i entro en un tram de carril bici. Hi entro per militància: sovint són trams curts i inconnexes, però penso que cal utilitzar la infraestructura que tenim per minsa que sigui. A pocs metres un altre ciclista va per la calçada. És totalment comprensible: va més còmode ell que jo malgrat haver de compartir carril amb vehicles que el podrien estampar contra el terra fàcilment en un cop de volant mal fet o una frenada despistada. El risc s'assumeix. Quan torno a mirar veig que es passa el semàfor en vermell, i penso que hi ha molta feina per fer en explicar que la bici és un vehicle i no un divertiment. Que la carretera és compartida i que el risc és alt.

Olot és incòmode per les bicis i les bicis són incòmodes per Olot. És una relació tensa que es magnifica quan l'ajuntament ha intentat fer carrils bici. No n'hi ha gairebé cap que sigui pràctic i en global no solucionen la mobilitat ni ens donen més seguretat. L'enèsim exemple és la broma de mal gust de la rotonda ciclista de la rodona. El Pla de Foment de la Mobilitat amb Bicicleta i Vehicles de Mobilitat Personal d'Olot era acceptable, però terriblement lent i poc ambiciós i, tanmateix, no sembla pas que s'estigui implementant.

No voldria pas posar-me a enumerar aquí en detall tots els defectes de la xarxa de carrils bici olotina. Segurament hi hauria mil coses que se m'escaparien, però no puc deixar de pensar que si després d'anys i anys d'anar fent intervencions a la via pública encara no és útil, és perquè hi ha un plantejament global que grinyola. Perquè potser el problema és com ens mirem i entenem les coses. Com es tracta la bici i quin és el concepte que se'n té -i el que se'n vol tenir. Tinc la sensació que tant a l'administració com a la major part de la societat la bici és pel passeig (els diumenges, el turisme) o per l'esport. Res més.

No és gens estrany en aquesta comarca nostra veure ciclistes amb cames de ferro capaços de fer centenars de quilòmetres un diumenge arribant a llocs que jo em cansaria anant-hi en cotxe, però que després portaran la mainada a escola o aniran a comprar el pa en cotxe.

I és que la bici pels trajectes curts del dia a dia és àgil i ràpida, però per massa gent no ho sembla. Que si la pluja, el fred, les pujades, les baixades... Enumeraria desenes d'afirmacions que un cop agafes la bici aniran mostrant-se com a prejudicis més que no pas com a inconvenients reals. L'únic inconvenient real i constatable és que pedalar per la comarca no és còmode ni segur. També entre pobles: que no en fem prou amb vies verdes pensades pel turisme.

Vaig pedalant i he de sortir del tram de carril bici perquè hi trobo un cotxe aparcat. M'encaro cap al nucli antic i no tinc clar com he de circular per alguns carrers de vianants del centre i hi passo com em sembla. Faig els encàrrecs i mentre torno a casa veig que ja són dos mil cinc quilòmetres. I cada dia una mica més.