En obrir el porticó de fusta de la triangular tribuna es desvetllava el misteri de l'estranya quietud, regnava un silenci, solament trencat pel somort cantar del gall, acompanyat d'una claror difusa; havia nevat i tot el camp era blanc, des de la meva habitació podia veure com alguns ocells buscaven omplir el pap amb el poc gra que quedava d'unes panotxes escadusseres del blat de moro restant del conreu veí. La finestra de la casa a on vaig néixer s'obria, per la seva part posterior, als camps de can Vayreda. Sempre m'ha fascinat aquest reducte rural enmig de la ciutat. 

Aquest camp, que no arriba a mitja hectàrea, està als peus del casal antigament anomenat mas Rexach i construït fora muralles. Un conjunt eclèctic amb unes façanes d'accés i lateral pensades per ser vistes (amb un accés emmarcat per dues torres i un lateral rematat per un sòcol porxat) i uns darreres posats allà tal vegada solament pel gaudir de la meva reiterada observació. En aquest punt la casa es va disgregant, costa tenir la lectura del volum contundent del mas mentre van apareixent annexes cada cop més vinculats amb l'entorn, ja sigui per guardar les eines o per no fer passar a les gallines la nit a la intempèrie, amb volumetries més petites fetes de murs que subjecten d'una forma natural utensilis de l'hort que just arrenca als seus peus i es dissolt en un límit variable, segons la necessitat de cada any, per donar pas al camp.

Els límits d'aquest camp són ben curiosos. Per la seva vessant nord, la traça de l'antiga muralla va determinar l'avinguda que Alfred Paluzie va redibuixar en el seu inusual projecte urbanístic del 1908. Un seguit d'edificacions entremitgeres formen el carrer Mulleras, edificis per ser vistos des del carrer principal, i que per la seva part posterior regalen la frescura d'una sinceritat arquitectònica admirable, sense altre afany que respondre a unes necessitats interiors aquestes cases s'obren cap al camp, i talment com agafant de referència la casa pairal, es disgreguen en balcons i construccions petites, amb horts o jardins que acaben amb unes tanques resoltes particularment en cada parcel·la per no barrejar, en aquest cas, l'hort o jardí de la part conreada. 

El mas es va anar embolcallant de satèl·lits que alhora el salvaguardaren de mantenir la condició d'edifici aïllat; l'església dels caputxins va servir en el seu moment ja com a moneda de canvi per als propietaris per tal d'aconseguir una font municipal ja al segle XVIII, l'actual museu de sants ocupa l'edifici neogòtic que fou El Arte Cristiano, el primer taller de sants de la ciutat (1880) i que formalment configuren, junt amb la casa pairal, fites claus per definir el carrer Joaquim Vayreda. Rafael Masó projecta la casa Masramon al 1913 una casa modernista en una eixample que aleshores s'estava definint com a ciutat-jardí i que, en arribar al centre just en aquest punt, es dona la paradoxa que eleva a la mateixa categoria dels jardins privats, un espai rural que acaba configurant aquesta nova eixample, tot i ser parcialment empotada per la més recent construcció de l'actual oficina de correus. Cap al cantó de la plaça Clarà, edificis aïllats encara amb vocació de formar part d'aquesta nova eixample formen taques constructives envoltades de més jardins privats com la casa de can Sacrest o la de l'arquitecte Aubert que configuren el carrer Panyó. Més recentment, als anys setanta, tres blocs projectats amb el traç de qui ha comprés la paradigmàtica "casa dels nassos" i reinterpreta el llenguatge modern s'eleven tres edificis aïllats, acabant de delimitar el recinte del camp urbà, adoptant-lo potser involuntàriament com a jardí rural talment com la zones verdes en els decrets més profunds del moviment modern.

Tot i aquests seguit de condicionants, de vegades costa tenir una lectura capaç d'evidenciar els valors d’aquest particular petit indret. Tenim enmig de la ciutat un espai rural elevat a la categoria d'eixample ciutat-jardí, la prolongació en forma de camp d'una arquitectura cristal·lina de creixement lineal, l'interstici cultivat d'un seguit d'edificacions emblemàtiques, la catifa en forma de camp com a resposta a viabilitats dels decrets de l’arquitectura moderna, un museu a l'aire lliure per explicar d'una manera gràfica el modus operandi d'una pagesia que ha condicionat la cultura de la comarca i que alhora pinta de tons variables un mosaic que balla el so de les diferents estacions de l'any.

Fa poc vaig tenir el coneixement de la voluntat, segons el meu punt de vista encertada, d'enderrocar l'oficina de correus, tot i que alhora també hi havia la voluntat de fer un jardí que vinculés la casa Masramon, el museu de Sants, la casa Vayreda i tots els camps. Tinc la convicció que el millor jardí que podríem tenir ja el tenim, amb jardiners inclosos, ens cal però, la tenacitat i enteniment per ser capaços de llegir-li les virtuts i esperar que una nevada urbanística no tapi permanentment aquest patrimoni tant valuós.