Seguint amb la directriu d'aportar la visió de la comarca sent algú que no hi viu, però que hi  manté les arrels, tenia ganes de presentar-vos la que per a mi és una de les principals diferències entre una ciutat com Barcelona i Olot, i no es tracta de res tangible o material, ni tan sols capitalitzable: es tracta de l'amabilitat.

És curiós que el prejudici sovint porta a pensar que l'amabilitat és un valor exclusiu de pobles i ciutats petites on se suposa que la vida és més reposada, tranquil·la i menys frenètica. Us he de dir que mai ho he acabat d'entendre i fins i tot sempre m'ha semblat una teoria una mica condescendent. Com si impliqués que els problemes o les presses que pot tenir algú que viu a Olot fossin menys importants o vàlides que les d'algú que viu enmig de l'Eixample. Però en tot cas, el fet és que la vida a gran ciutat implica un nervi i una pulsió que sovint esborra l'amabilitat i la bona sintonia entre persones, i el problema (i permeteu-me posar místic que les noves espiritualitats estan molt de moda) és que aquesta mala vibració se t'encomana i t'acabes, literalment, enganxant al ritme d'aquest eixam de males cares, assimilant els seus nervis i caminar accelerat.

El món sembla que s'ha tornat cada cop més individualista i que pensar en col·lectiu juga a la contra del "súper jo" que reclamen el consumisme i la tecnologia. Però tornem a Olot: us he de dir, i amb por de quedar una mica paternalista, que sempre he pensat que Olot és una ciutat amable. Pot semblar una opinió impopular, però personalment trobo que hi ha un punt fins i tot terapèutic en coses tan simples com comprar a les botigues del centre d'Olot. De veritat. Des de l'amabilíssima atenció i consells per comprar-te un paraigua a l'anàlisi rigorosa de la teva personalitat per determinar quin aroma d'espelma et convé més. Si no agafeu d'exemple una microcelebritat local, la Mariona de Cal Marxant, que il·lumina l'Instagram o el TikTok amb el seu somriure i tendresa.

Aquestes coses, que sovint donem per garantides, es perceben com excepcionals si no hi estàs acostumat i és que ser amable és totalment revolucionari perquè trenca amb l'esquema del "ande yo caliente" individualitzant que tant interessa al capitalisme. És deixar de consumir per un mateix per pensar en l'altre i en el seu benestar de manera espontània. L'amabilitat ajuda a crear una comunitat més unida i solidària, on les persones se senten ben acollides i segures i on col·lectivament tindrem més força i capacitat d'organització.

En aquest sentit, deixeu-me fer una crida a l'amabilitat i al respecte, gairebé com si fossin actes contraculturals i com un valor a reivindicar amb orgull del nostre caràcter. Perquè sí, el tòpic és que a Olot som molt tancats i molt "nostres", però crec que en el fons sabem que és força mentida, perquè no em direu que no és més tancat aquell que entra en un lloc i no saluda, o el que no es para per deixar passar a l'altre al pas de zebra. Semblen ximpleries, però tant de bo les preservéssim com béns immaterials o com una lluita contra la voràgine de la vida contemporània. Olot pot deixar de tenir moltes coses, però tant de bo mai perdi l'amabilitat.